Dr. Manuel Ignacio Algara López
Dr. Manuel Ignacio Algara López
PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

DR. MANUEL IGNACIO ALGARA LÓPEZ

ONCOLOGIA RADIOTERÀPICA

Text del 2004

No sóc partidari dun excessiu grau despecialització perquè crec que atomitza la tasca dels facultatius.

Manuel Ignacio Algara López va decidir que la seva vocació era la medicina quan només tenia cinc anys. Quan era petit patia molt de les amígdales, fins que un otorinolaringòleg me les va extirpar. Jo volia ser com ell.

Aquesta aspiració infantil va començar a materialitzar-se quan inicià els seus estudis de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a l’Hospital de Sant Pau. La seva època d’estudiant universitari va coincidir amb el moment de màxima massificació d’aquesta institució: Hi havia dos mil estudiants a primer de carrera i vuit-cents a segon.

Durant el darrer any prengué contacte amb la que seria la seva especialitat mèdica: Al rotatori em vaig decantar per oncologia i vaig adonar-me que minteressava força la branca radioteràpica, segurament perquè magrada molt la tecnologia. En aquella època hi havia molt pocs ordinadors als hospitals, i la majoria es trobaven als serveis de radioteràpia. Va ser loportunitat de connectar amb un univers nou que em va enganxar.

Un cop va haver superat l’examen MIR es va decantar per l’oncologia radioteràpica i per la Clínica de l’Esperança: Durant el meu període de residència em vaig forjar realment com a metge. Ha estat el període de formació en què més he après.

El doctor Algara considera que la implicació dels metges de la seva generació era més gran que la dels actuals. Com el seu nom indica, un metge intern resident ha de romandre moltes hores al centre hospitalari. No obstant això, els residents actuals desitgen compatibilitzar la seva especialització amb altres interessos. Crec que nosaltres érem més altruistes, més despresos vers la nostra professió. En canvi, les generacions actuals la viuen més com una activitat professional que no pas com una vocació.

Després d’acabar la preparació en oncologia radioteràpica, el doctor Algara va desitjar conèixer altres sistemes de treball i va fer una estada a Montpeller durant l’any 1989: Em vaig adonar que el seu sistema de treball és més ordenat i organitzat, la qual cosa els permet ser més efectius. Daltra banda, hi ha més cohesió entre els equips multidisciplinaris, i no es viuen les picabaralles típiques entre els diversos professionals que els conformen.

Tot i que la seva intenció era incorporar-se com a membre de la plantilla de l’Hospital de l’Esperança, en un primer moment va estar treballant a l’Hospital Clínic: Aleshores lHospital de lEsperança no estava passant per un bon moment econòmic. Per aquesta raó vaig col·laborar durant sis mesos amb lHospital Clínic. Passat aquest període va ser factible que tornés al meu hospital de formació, i des daleshores hi he desenvolupat la meva activitat facultativa.

En aquests moments és el cap del Servei d’Oncologia Radioteràpica d’aquesta institució, i agraeix infinitament la formació rebuda de mans dels anteriors caps de servei: El doctor Pedro López Ibáñez em va ensenyar la part més humana de la nostra feina. La seva màxima era el metge que només sap de radioteràpia, ni radioteràpia sap. Ell sempre propugnava la necessitat que entenguéssim el dolor, el sofriment, langoixa i la por del pacient, i que lajudéssim a sentir-se més tranquil i segur. Per la seva banda, el doctor Agustí Valls em va mostrar el vessant més científic, metòdic, rigorós i eficient del nostre treball.

En el Servei de Radioteràpia que coordina hi treballa un equip multidisciplinari format per físics, que controlen el funcionament dels aparells, infermers, metges i tècnics en radioteràpia. Aquests últims són summament importants, ja que són ells els que tracten i apliquen diàriament la teràpia al malalt. La missió dels metges és programar les sessions i visitar el malalt.

Generalment, els pacients arriben amb el diagnòstic de la seva malaltia. Aleshores, un comitè multidisciplinari de sanitaris decideix quina opció curativa cal aplicar: cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia o una combinació de dues o tres daquestes teràpies. La via escollida dependrà sempre de lestadi del tumor i de les característiques físiques, psíquiques i socials del malalt.

En alguns tumors és factible lús de cirurgia o de radioteràpia. Quan això succeeix sinforma el pacient dels riscos i conseqüències de cadascuna daquestes possibilitats per tal que triï personalment.

A fi d’arribar a un consens en la polèmica actual, l’Hospital de l’Esperança ha optat per un model híbrid de subespecialització en el tractament de les malalties: No sóc partidari dun excessiu grau despecialització perquè crec que atomitza la tasca dels facultatius, però sóc conscient de les tendències i necessitats presents. Per aquest motiu hem organitzat equips de dos doctors especialitzats en determinats tumors.

Aquesta dualització de la subespecialització respon a un doble criteri: Duna banda, si un dels components de lequip decideix marxar, làrea despecialització pot continuar treballant. Daltra, sempre és possible disposar dun criteri plural en el diagnòstic i la teràpia.

Finalment, el doctor Algara dedica part del seu temps a la docència: Sóc professor de física de la Facultat de Biològiques de la Universitat Pompeu Fabra i també imparteixo classes de formació professional a lEscola de la Bonanova per formar els futurs tècnics en radioteràpia.

La docència mentusiasma i maporta moltes satisfaccions personals, sobretot en el cas del cicle formatiu de grau superior. És molt enriquidor veure com un jove es forma i sincorpora al mercat laboral gràcies, en part, als coneixements que li has proporcionat durant les teves classes. Per aquesta raó el doctor Algara sap que si no s’hagués dedicat a la medicina, probablement ho hauria fet a la docència d’alguna especialitat científica. De segur que hauria estat un docent extraordinari.