Text del 2006
“Cal fomentar la investigació bàsica com a base de qualsevol altre tipus de recerca”
La dedicació a la medicina de la familia Iglesias va ser determinant per tal que Xavier Iglesias Guiu es decantés per formar-se en l’àmbit de la medicina: “El meu avi i el meu pare van exercir com a metges rurals d’un poble de Lleida. El seu exemple em va animar a estudiar medicina.”
El doctor Iglesias va formar-se a la Universitat de Barcelona, per la qual cosa va tenir un lligam molt proper des de ben jove amb l’Hospital Clínic. En graduar-se, va decantar-se per l’especialitat de ginecologia i obstetrícia. Aquesta decisió va comportar un cert allunyament de la tradició mèdica familiar: “La meva opció per l’especialització va suposar, d’una banda, un canvi en la línia de treball de la família, centrada en la medicina de família en l’àmbit rural, i, de l’altra, l’establiment a Barcelona i el consegüent allunyament físic del meu poble de procedència.”
Al mateix temps, Xavier Iglesias es va adonar de les limitacions formatives de la ginecologia espanyola de l’època, i va prendre una valenta decisió poc freqüent aleshores: “Durant la meva etapa de formació mèdica, vaig percebre la distància que ens separava respecte al modern exercici de la medicina que es portava a terme a altres països occidentals. Jo desitjava que el nostre país superés el seu endarreriment mèdic i apliqués les últimes i més eficaces tècniques en obstetrícia i ginecologia. Així doncs, vaig marxar als Estats Units per tal de formar-me com a especialista i poder-les aprendre i aplicar posteriorment a Catalunya. Hi vaig romandre durant cinc anys com a resident, el primer dels quals com a intern rotatori dels diferents serveis i els quatre restants com a resident de ginecologia i obstetrícia.”
Fidel als seus principis i a la seva idea primera de retornar al seu país d’origen per tal d’ajudar al desenvolupament de la seva especialitat mèdica, el Dr. Xavier Iglesias tornà a Catalunya: “Durant la meva etapa com a estudiant pregraduat havia col·laborat amb el doctor Gil Vernet a l’Hospital Clínic. En tornar dels Estats Units, em vaig incorporar al seu equip de metges i l’any 1968 vaig obtenir una plaça de metge adjunt.”
Paral·lelament, va començar la seva recerca de doctorat: “Em vaig centrar en les repercussions sobre el fetus de les diverses formes de finalitzar el part: de manera natural, gràcies a l’ús de fòrceps i a través de l’aplicació de ventoses obstètriques. Per tal de portar aquesta recerca a terme, vaig analitzar la bioquímica de diferents fetus nascuts mitjançant els tres mitjans a través de mostres de sang del cordó umbilical i del cap. Vaig arribar a la conclusió que no hi havia diferències bioquímiques destacables entre els nadons nascuts amb els tres mètodes, sempre que les condicions del part fossin raonables. També vaig concloure que si el nadó presentava anomalies bioquímiques en el moment del naixement, possiblement patiria trastorns de creixement o evolutius posteriorment.”
Mentre continuava amb la tasca assistencial a l’Hospital Clínic, l’any 1974 va guanyar “les oposicions a catedràtic de ginecologia i obstetrícia de la Universidad de Zaragoza. Hi vaig romandre durant dos anys.”
Finalment, el trasllat del doctor Víctor Conill a la Universitat Autònoma de Barcelona va possibilitar la incorporació del doctor Iglesias com a catedràtic de la Universitat de Barcelona. “D’aleshores ençà la meva trajectòria professional ha estat lligada bàsicament a la ciutat de Barcelona, tot i que he fet diverses estades a l’estranger.”
Com a catedràtic, combina la docència i la investigació. En el primer camp, ha pogut percebre “la profunda transformació pedagògica que ha patit la universitat. En la meva època d’estudiant i durant els primers anys com a catedràtic, es valoraven fonamentalment els coneixements teòrics dels alumnes, de manera que es deixava en segon pla la pràctica mèdica. En l’actualitat, tot i que per mor de l’examen MIR la memorització continuï sent important, cada vegada tenen més importància la formació pràctica pregraduada i la recerca. També les classes són força més dinàmiques en aquest moment. Suposo que aquests canvis encara s’intensificaran més en el futur amb la implantació de l’homologació acadèmica i didàctica acordada a Bolonya.”
En el segon camp, ha treballat en diversos àmbits força heterogenis: “Després d’haver-me doctorat, vaig deixar una mica de banda les meves investigacions obstètriques anteriors i vaig centrar-me més en la branca de la ginecologia. En un primer moment, vaig estar molt interessat a millorar la qualitat i l’esperança de vida de les dones que patien càncer ginecològic, una afecció que aleshores causava estralls entre la població femenina. Per això, calia millorar els sistemes de detecció precoç, perquè en aquell moment era desgraciadament molt freqüent que quan la pacient s’adreçava a un especialista quedés ben poca cosa a fer. En aquest sentit, una de les grans apostes del meu equip fou la difusió de la citologia per tal de detectar càncers de coll d’úter incipients. Les característiques i les mancances de la sanitat de la dècada dels 70 no van permetre que aquesta prova s’universalitzés entre la població, però sí que el nombre de citologies s’incrementés considerablement, amb el consegüent increment de càncers detectats en la fase inicial. En aquesta mateixa línia, però en un estadi posterior, ens vam adonar dels avantatges d’aplicar quimioteràpia localitzada (intrarterial) abans de portar a terme una intervenció per extirpar la massa tumoral. Les substàncies quimioterapèutiques se subministraven per via parenteral a través de l’engonal, la qual cosa reduïa els riscos i incrementava els índexs d’èxit de la intervenció posterior.”
La seva tasca de conscienciació i d’inici d’investigacions en un terreny pràcticament erm aleshores ha convertit el doctor Iglesias en tot un referent i precedent de l’actual oncologia ginecològica catalana. “Finalment, en els últims deu anys, he evolucionat cap a altres interessos d’investigació En aquest moment, estic treballant especialment en la branca de la incontinència urinària femenina, sobretot la que es produeix arran d’esforços físics. Per fer-hi front en l’actualitat existeixen diversos tractaments farmacològics i quirúrgics. En el cas de la incontinència urinària per esforç és especialment recomanable la intervenció quirúrgica, ja que no requereix internament llarg en un centre hospitalari i s’ha consolidat com un sistema força eficient per corregir aquestes fuites.”
Per fortuna, s’ha avançat força en la promoció i l’edificació d’un teixit d’investigació científica al nostre país, però “cal fomentar la investigació bàsica com a base de qualsevol altre tipus de recerca, i tenir present que és indispensable que hi hagi una interrelació entre la recerca bàsica, l’aplicada i les necessitats de les empreses i de la població.”
La seva llarga i prestigiosa trajectòria assistencial, docent i investigadora es resumeix en els més de 150 articles que ha publicat en revistes científiques de rellevància internacional, les 60 col·laboracions en llibres i manuals mèdics per als quals ha redactat un capítol i les nombroses conferències i ponències dictades.
