Text del 2004
El fet d’estar en contacte diàriament amb la mort t’endureix, però fa que l’entenguis.
La vocació mèdica del Dr. Antoni Alastrué es va despertar durant l’adolescència, en un camp de treball d’estiu a Bellver de Cerdanya, on va conèixer una anestesista que li parlava de la seva activitat. L’Antoni l’escoltava amb tant d’interès que, arribat el moment, es va matricular a la facultat de medicina de la UB. “El sistema docent era totalment teòric. A més, em va tocar viure una època política convulsa. Mentre estudiava vaig fitxar com a jugador de voleibol de l’equip de primera divisió de Palma de Mallorca (Son Amar). Em vaig traslladar a l’illa i dedicava el temps a fer pràctiques i a aquesta activitat fins al punt que va trontollar la meva carrera universitària. Sortosament, me’n vaig adonar a temps.”
Finalment el Dr. Alastrué es va decantar per l’especialitat quirúrgica. “Gràcies al Dr. Miquel Llobera em vaig entusiasmar per la cirurgia. Era un cirurgià excel·lent i molt bona persona. D’altra banda, a l’Hospital de Bellvitge, on vaig fer la residència, vaig tenir la sort de formar-me amb el Dr. Sitges Creus, un cirurgià magnífic, i intel·ligent, ja que es va envoltar de bons professionals.” Després del pas per Bellvitge, el Dr. Alastrué va fer la tesi doctoral i va treballar a l’Hospital de Sant Llàtzer de Terrassa. Actualment és a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona com a cap de la secció endocrina i hepaticobiliopancreàtica. Treballen amb ell dotze persones d’staff i cinc residents.
Els avenços de les tècniques diagnòstiques i, sobretot, el desenvolupament de la cirurgia mínimament invasiva han revolucionat l’especialitat. “La laparoscòpia és una via d’accés poc invasiva que ha fet canviar moltes intervencions. S’aconsegueixen resultats molt bons, especialment per a la vesícula, el hiat i l’obesitat. No obstant això, no s’ha de menystenir la cirurgia perquè les complicacions i els errors continuen existint. L’èxit de la cirurgia mínimament invasiva resideix en el fet que afavoreix la recuperació, redueix els talls i les eventracions i el dolor es minimitza. Tot i que requereix un utillatge car, gairebé tot són beneficis i, com cada nova tècnica, és un repte.”
Al quiròfan, el cirurgià col·labora amb un equip de professionals. “Els anestesistes i instrumentistes realitzen una tasca important. Has d’envoltar-te d’un bon equip per treballar conjuntament. Ara bé, les noves tècniques, com la laparoscòpia, estan acabant amb el treball en equip. Avui dia un cirurgià pot treballar tot sol amb l’instrumentista que li faciliti els estris, el qual també ha deixat de participar en l’operació. Si la indústria ho vol, fins i tot els cirurgians abandonarem el bisturí. Hem guanyat tecnicisme i ens em hagut de reciclar. No tots ho han aconseguit. La cirurgia crea un lesió controlada. Als inicis, amb la laparoscòpia és més difícil.”
Les operacions d’obesitat mòrbida generen una gran controvèrsia. “És una cirurgia complexa i delicada. Consisteix a reduir l’estómac i fer el budell més curt. Els cirurgians intervenim quan els malalts ja no responen a cap tractament i tot l’organisme està afectat. Vàrem ser pioners en la pràctica d’aquest tipus d’intervencions l’any 1987.”
S’ha d’establir una bona comunicació entre metge i pacient, qui ha de ser molt conscient dels riscos als quals s’exposa. “Actualment l’índex de mortalitat és del 2%, però si operem malalts greus pot ser una mica superior. Abans d’intervenir un pacient li hem d’explicar acuradament en què consisteix la seva malaltia, hem d’advertir-lo de les possibles complicacions i no menystenir l’operació. S’ha de fer un bon consentiment informat. Estic en contra de fer una medicina defensiva, ja que no és bo. Avui dia l’obesitat mòrbida s’intervé per via laparoscòpica. La indústria ho ha potenciat i molts professionals s’hi han llençat, però, sens dubte, l’experiència millora els resultats.”
El desitjable seria no arribar a una obesitat d’aquest tipus i potenciar la prevenció. “L’obesitat mòrbida s’origina generalment per menjar malament. Però a un malalt mòrbid és difícil posar-lo a dieta o recomanar-li la pràctica esportiva. Si la cirurgia va bé, és la millor solució. Els pacients aconsegueixen aprimar-se i millorar la seva qualitat de vida. Val la pena lluitar, però als cirurgians aquesta situació ens provoca certa angoixa perquè estem operant malalts aparentment sans que no ho estan i poden morir. Generalment el malalt confia plenament en nosaltres, tot i que poden haver-hi errors perquè som humans. Hem d’estar a sobre en tot moment, ens hem de comunicar constantment, explicar el problemes quan sorgeixen i, si cal, disculpar-nos. Amb el Dr. M. Fraile també hem estat pioners en la detecció del gangli sentinella, que preferiria denominar Delphià, ja que és l’oracle on consultar l’avenir d’una malaltia. Melanoma, mama, vulva, llengua, etc., són els inicis d’una era coneguda com cirurgia radiodirigida. Lògica i racionalitat aplicada a la nostra tasca com a cirurgians amb resultats excel·lents i menys conseqüències per al malalt.”
El Dr. Alastrué dedica part del temps a l’activitat docent, que el satisfà molt. “Els residents transmeten joventut, actualitat i entusiasme. La qualitat d’un servei la donen els residents. Si no en tingués, segurament canviaria d’hospital.”
La tasca del cirurgià és diferent a la d’altres especialistes mèdics. Conviu cada dia amb la vida i la mort i ha d’actuar ràpidament en situacions crítiques. “L’experiència és aprendre dels èxits i dels errors. Hem de treballar molt, fixar-nos-hi, estudiar constantment i col·laborar amb altres companys. Els cirurgians tenim una formació global i no és recomanable especialitzar-se fins que no s’adquireix molta experiència. No som freds o distants, però sí som durs. El fet d’estar en contacte diàriament amb la mort t’endureix, però fa que l’entenguis.”
