Text del 2006
“Si podem ajudar una sola persona, em sento guanyadora”
“Arribar al cervell és el refinament de la ciència i la fita més difícil de totes. No coneixem els misteris que amaga aquesta porció principal del cos que constitueix un dels principals òrgans, si no el més important, dels éssers vius, però els desxifrarem, i per aconseguir-ho cal invertir grans esforços i recursos en el terreny de la investigació” Ho diu la doctora Mª Ángeles Idiazábal Alecha, especialista en neurofisiologia clínica, que juntament amb un equip de set persones atén els pacients a la consulta privada de la Clínica del Pilar. “Vaig estudiar la carrera de Medicina a Zaragoza, i posteriorment l’especialitat de neurofisiologia clínica, que vaig acabar a Cuba, concretament al Centre d’Investigació de Neurociències de La Habana, on vaig treballar amb nens amb trastorns del funcionament cognitiu. L’any 1998 decideixo tornar a Barcelona i ampliar el meu camp de treball amb el dany cerebral adquirit i les demències.”
Defineix la neurofisiologia cognitiva com “la part de la neurofisiologia que estudia el funcionament del cervell quan està processant informació, com l’atenció, la memòria, la percepció o el processament del llenguatge.”
L’any 2004, la doctora Idiazábal va signar un acord de col·laboració amb el Departament de Psicobiologia de la Universitat de Barcelona per impartir un Practicum, l’objectiu del qual és formar dues persones l’any. “Formo alumnes des del punt de vista clínic. Encara que a la Universitat sí que es realitza molta investigació, els estudiants no fan pràctiques, quan acaben no han vist mai cap pacient.”
Mª Ángeles Idiazábal es nodreix de diverses fonts de coneixement per a la investigació clínica. “Continuo en contacte amb el Centre d’Investigació de Neurociències de La Habana. També col·laboro en projectes d’investigació amb la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, amb la Unitat de Dany Cerebral Adquirit de la Clínica Plató, i amb el Departament de Traumatismes Craneoencefàlics de l’Institut Guttman.”
Creu que cada gra de sorra és un pas endavant. “No podem aplicar una investigació a tota la població, però si podem ajudar una sola persona, em sento guanyadora. En qualsevol recerca s’han de tenir en compte tant els èxits com els fracassos, ja que t’indiquen el camí que no has de seguir.”
Explica que per saber com funciona el cervell, no n’hi ha prou amb un escàner, ja que hi ha dèficits que no són morfològics, sinó que són petites alteracions en el funcionament que poden tenir grans repercussions. “Hi ha les proves funcionals, que en neurofisiologia són l’electroencefalograma, la cartografia, la ressonància magnètica funcional, els potencials evocats cognitius, que és l’eina que utilitzo amb més freqüència, o la magnetoencefalografia, que és la més recent.”
Aquestes proves permeten continuar avançant en investigació clínica. “Per exemple, hem fet un estudi amb tartamuts a la Facultat de Psicologia. Fins fa poc es pensava que tenien un problema motriu, fonològic, que no pronunciaven bé, i per tant no podien parlar bé. Es creia que el seu cervell no podia processar tot el que rebia i per això els costava més parlar. Amb un estudi que s’acaba de publicar, s’ha demostrat que el que els ocorre és que el seu cervell no processa bé el so del llenguatge parlat. Amb aquest coneixement podem avançar a l’hora de fer-los programes de tractament, per estimular que el seu cervell processi bé els sons relacionats amb el llenguatge.”
La seva meta és poder tenir un patró que defineixi els trastorns que tracta, ja que són molt complexos. “La nostra especialitat és com un calaix de sastre on es fica de tot, però cada pacient és un cas a part. En la dislèxia o l’autisme, per exemple, hi ha unes pautes iguals per a tots, però els nens són diferents. Poder fer un tractament a la carta per a cada pacient seria el meu gran objectiu.”
Conscient de la complexitat de la seva tasca, la doctora Mª Ángeles Idiazábal té el suport de diverses institucions especialitzades i dels companys amb els quals es reuneix per comentar alguns casos dubtosos. “Formo part del comitè científic de la Fundació Mas Casadevall d’Autisme. També tinc l’ajut del doctor Fernando Mulas, cap del Servei de Neuropediatria de la Fe, de València. Quan necessito suport científic, el rebo de la Facultat de Psicologia de Sevilla i del Departament de Psicobiologia de la Universitat de Barcelona.”
Sovint arriben pacients a la seva consulta quan ja és massa tard per tractar el problema de manera òptima. “Generalment, el retard no és per desídia, sinó per desconeixement o perquè hi arriben després d’haver consultat diversos especialistes de manera infructuosa.”
L’autisme és un exemple dels trastorns que solen diagnosticar-se amb retard. “Es podrien diagnosticar abans. De fet, oferim ajuda als pares. Ells també necessiten informació i gent que els escolti, que els ofereixi pautes.”
Segons la doctora Idiazábal, la clau de la salut mental és la prevenció psíquica i neurocognitiva. “Aquest és un treball molt apassionant, perquè hi ha un component científic, però sobretot un d’humà. Quan ajudem un nen a evitar un trastorn o a prevenir-ne el desenvolupament, l’estem ajudant psicològicament, perquè si no, tindrà problemes d’autoestima i arribarà a l’adolescència amb pocs recursos per enfrontar-se als perills que l’envolten. Si fem una tasca de prevenció, en lloc d’anar pel camí perillós de les drogues, per exemple, tindrà els recursos i el criteri necessaris per triar el camí adequat.”
La doctora Mª Ángeles Idiazábal està casada amb un metge intensivista. Té una filla biològica de tres anys i una altra, adoptada, de dos anys. “M’agradaria que les meves filles fossin sobretot humanes, que fessin alguna cosa amb la qual vibressin, que se sentissin plenes perquè estan ajudant la gent, de la manera que sigui, pot ser de mil maneres diferents, no necessàriament amb la medicina.”
