Text del 2004
Agraïm que se’ns expliqui com evolucionen els malalts.
.
El seu dia a dia no està lligat, aparentment, als rostres concrets dels pacients, sinó als impersonals historials. Estem parlant dels patòlegs, metges amb els coneixements específics per estudiar els teixits o un conjunt de cèl·lules determinades i “emetre un diagnòstic, tot tenint en compte dades clíniques, radiològiques, analítiques i altres.” Així ho explica un apassionat per una especialitat que resta sovint a l’ombra del reconeixement públic, el doctor Francesc Alameda i Quitllet, metge adjunt del Departament de Patologia de l’Hospital del Mar, professor universitari i president del Club Espanyol de Neuropatologia.
“Va ser vocacional. Volia adquirir uns coneixements per posar-los al servei de la gent. Suposo que la dimensió humana va ser fonamental.” Així explica perquè va decidir començar una carrera llarga i sacrificada. La inclinació per la patologia va aparèixer al tercer curs, i hi va tenir molt a veure el doctor Lorenzo Galindo: “em va marcar molt com a professional i com a persona.”
També hi va contribuir el tarannà científic de l’especialitat: “La patologia té molt a veure amb l’estudi de la malaltia i les seves causes, i, per altra banda, amb l’estudi del funcionament biològic. A mi m’agradava molt la bioquímica i la fisiologia, i vaig descobrir que podia integrar tots aquests coneixements en un sol àmbit.”
Defineix els anys d’universitari com “una època de descobriment, en què creixes com a persona. A més, quan jo cursava cinquè va morir Franco. Vaig viure, per tant, el final d’una època i l’inici d’una altra.”
També, va formar part de la quarta promoció de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va comptar amb només sis-cents alumnes: “Podíem estar més temps a les sales, als quiròfans o als laboratoris, així com integrar-nos en algun servei hospitalari. Jo mateix anava, quan m’era possible, al Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital de Sant Pau.”
Després de fer la residència, l’esperava una estada al Servei de Patologia Ginecològica de La Maternitat. “Més tard, ja vaig entrar com a metge adjunt en el departament de Patologia de l’Hospital del Mar”, on va decidir fer una estada a l’estranger. “Sortir fora és molt beneficiós. Vaig estar dos mesos als Estats Units i vaig tenir l’oportunitat de comprovar que els meus coneixements no estaven tan allunyats dels que tenien els especialistes nord-americans, i que la diferència entre ells i nosaltres radica, sobretot, en la més gran quantitat de mitjans de què disposen.”
En la neuropatologia, l’especialitat sol determinar, a partir de la biòpsia, l’origen del tumor cerebral. “En el sistema nerviós hi ha dos grans grups de tumors: els que estan a dins del cervell i són més problemàtics, ja que no es pot parlar de curació sinó de malalts que poden sobreviure menys d’un any o un màxim de deu o dotze anys, i els càncers exteriors al cervell, que l’envolten, i tenen més possibilitats de cura.” D’altra banda, pel que fa a la patologia ginecològica, les anàlisis abracen des de l’estudi de la placenta o dels avortaments fins a la patologia a la cèrvix i l’endometri, les infeccions de la vagina, els tumors d’ovari i els embarassos ectòpics.
Francesc Alameda fa referència a un dels grans descobriments del segle xx en l’àmbit ginecològic: el Papanicolau, més conegut com citologia, unes anàlisis preventives que han permès reduir considerablement la incidència del càncer de cèrvix als països desenvolupats. “Avui en dia sabem que és una patologia de transmissió sexual. Va ser la primera causa de mort de les dones entre trenta-cinc i cinquanta anys d’Occident, però ara ja ha passat a ser la sisena a Espanya. És un mètode fàcil d’aplicar. Només s’ha d’aprendre a interpretar els canvis que es produeixen a la mostra recollida.”
L’Acadèmia Internacional de Citologia, a la qual pertanyen molts professionals espanyols i catalans, “s’ha encarregat d’orquestrar aquesta tècnica. A més a més, actualment s’han introduït nous mètodes que permeten fer més estudis sobre aquesta mateixa mostra.”
Per reduir al mínim la possibilitat d’error, els patòlegs realitzen “multitud de proves del mateix teixit, que ens ajuden a comprovar la nostra impressió diagnòstica: Des de diverses reaccions químiques fins a estudis cromosòmics. El nostre diagnòstic és fonamental, perquè tots el tractamenst que es fan després hi estàn basats; sobretot els oncològics, tant els quirúrgics com els mèdics i els radioteràpics.”
Segons aquest especialista, en la medicina “hi ha blancs i negres, però sobretot una àmplia gamma de grisos. A vegades, podem tenir la seguretat de trobar-nos amb un càncer i altres, tan sols ho podem sospitar. Aleshores el metge encarrega fer més proves.”
Francesc Alameda explica que, sovint, abans d’emetre el diagnòstic definitiu, truca al metge i hi parla directament per telèfon, una conversa que serveix per discutir el cas. “A nosaltres ens arriba un full de sol·licitud de cada pacient amb les dades bàsiques, la història clínica i l’edat. En quatre ratlles ens expliquen què li passa i quina és la impressió diagnòstica del metge, que tenim en compte.”
El contacte amb el pacient és inexistent: “Agraïm, però, que se’ns expliqui com evoluciona el malalt. Normalment, només en tornem a tenir notícies quan el diagnòstic es contradiu amb els resultats.”
Els patòlegs s’encarreguen també de realitzar les autòpsies clíniques, que serveixen per esbrinar “els mecanismes de la malaltia i els motius de la mort.”
En aquest vessant de l’especialitat, la relació humana pot ser més estreta: “A vegades, he hagut de parlar amb els familiars, perquè han vingut a veure els resultats de l’autòpsia. Es poden donar implicacions emocionals importants.”
Per altra banda, en ocasions s’han de practicar sense el consentiment dels familiars. Això succeeix quan l’interès públic preval sobre l’individual, com en el cas de l’oli de colza. “Estàvem obligats a aportar dades per mirar de trobar solucions a aquella intoxicació.”
L’evolució de l’especialitat ha estat enorme. “Ara tenim accés a una quantitat de tècniques d’anàlisis sobre els teixits que no podia ni somiar quan feia la residència. Actualment, podem filar molt més prim des del punt de vista diagnòstic, en el pronòstic d’algunes malalties i en l’expectativa de futur terapèutic, sobretot pel que fa al càncer.”
Un exemple són els avenços en la detecció de lesions precanceroses que ajuden a prevenir la malaltia. Tanmateix, l’automatització no ha arribat encara a la interpretació de la patologia. “Hi ha moltes cases que treballen en les anàlisis de les imatges per ordinador, però encara no estan prou evolucionades.”
Francesc Alameda mira cap al futur sense massa interrogants, amb la seguretat de qui està entregat a la seva feina. Ho prova una resposta que no amaga dubtes: “Què vull fer en el futur? Quedar-me com estic”, assevera.
Consulta pública, privada –comparteix servei amb un altre professional a la Clínica Corachán-, recerca i docència continuaran omplint, doncs, el seu temps, amb poc espai per a la lectura. “Quan em jubili m’agradaria tenir temps per llegir llibres de contingut mèdic.”
Una afició que haurà de compartir amb una altra passió: “Sempre m’ha agradat l’arquitectura”, reconeix.
