Text del 2002
Moltes famílies catalanes pateixen una problemàtica desconeguda per una bona part de la nostra societat i que requereix una atenció especial: els seus fills tenen algun tipus de disminució psíquica. La qüestió de fons és que quan els pares faltin o no puguin tenir cura del fill desvalgut algú haurà d’assumir la seva tutela. Aquesta és la funció de la Fundació catalana tutelar de disminuïts psíquics, assumir la tutela de persones incapacitades i proporcionar-los tot allò que necessiten per assegurar-los un bon nivell de qualitat de vida. Andreu Corominas Malet és el president d’aquesta fundació i Antoni Rodríguez Fernández el seu gerent. Ambdós duen a terme una tasca de servei molt important dins la societat catalana però també de reivindicació davant l’administració.
L’any 1983 va tenir lloc la reforma del Codi Civil que va permetre a les entitats jurídiques ser tutores de persones incapacitades. Era el preàmbul per l’inici de la fundació. Ho explica Andreu Corominas: “El 1985 a través de la Federació APS, que agrupa la majoria d’entitats de Catalunya, vam promocionar la creació d’aquesta fundació. Fem tuteles de disminuïts psíquics que no tenen pares, que en tenen però no poden tenir-ne cura (normalment són famílies desestructurades) o que no volen tenir-los. La nostra política és que la fundació ha de ser subsidiària de la família. Assumim qualsevol grau d’incapacitació psíquica i ho fem de forma legal, a través d’una sentència judicial. En aquests moments som tutors de 282 persones. Actuem de família i els organitzem la seva vida. Tenim cura de tot, de l’aspecte físic, del mental, d’activitats d’esplai, de formació, de treball, d’habitatge… Intentem que a través dels mitjans que nosaltres els proporcionem siguin el màxim feliços i tinguin qualitat de vida que es mereixen. Totes les persones que arriben a la fundació són majors d’edat i poden passar la resta de la seva vida amb nosaltres.”
La fundació expressa el seu esperit d’autocrítica permanent que l’empeny a millorar cada dia. Des de la seva creació fa 16 anys s’ha treballat de valent per donar un servei de qualitat. “Pels pares es va organitzar un servei d’informació i assessorament a tots nivells però no sols dirigit a aquells que estiguéssin malalts, sinó també per aquells amb problemes amb la tutela del fill o amb previsió d’efectuar tramitacions de tuteles.” L’Antoni Rodríguez Fernández porta el dia a dia de la fundació, a les seves mans té la direcció del centre. Reitera el compromís d’ajudar als familiars i els esforços que s’han dut a terme per professionalitzar el servei. “Dins d’aquest servei d’assessorament es va crear un departament per assumir pretuteles. Aquestes es formalitzaven mitjançant un document on ens comprometíem a fer-nos càrrec de la persona quan els pares faltessin. Es tractava d’un arxiu amb noms que hem volgut activar. Fa tres anys vam iniciar una nova línia de treball dirigida a donar assessorament i recolzament als pares que ens havien concedit la pretutela. La idea bàsica és que aquests pares ens coneguin a través d’unes trobades periòdiques, s’informin, ens presentin el seu fill i nosaltres entrem en contacte amb ell. Quan l’incapacitat passa a la nostra tutela no som uns desconeguts per al noi i, per tant, el procés és menys traumàtic. Això atorga tranquil·litat a la família que s’adona que la fundació funciona i és professional.”
A la fundació arriben persones discapacitades a través d’altres vies, des de la Direcció General de la Infància o des del mateix jutjat. “Hi ha persones que no tenen família. Aquestes dues vies d’entrada impliquen que la persona que accedeix a la fundació no ens coneix, ni nosaltres a ella. Abans d’acceptar-la comprovem que tingui una disminució psíquica i si es confirma passem a assumir-ne la tutela. En aquests casos treballem sobre la base de la col·laboració tant amb els àmbits públics com en els professionals dels centre d’atenció per elaborar un diagnòstic de la persona. Com que la majoria d’aquests nois no han viscut en un entorn familiar estan mancats d’uns hàbits, a vegades han patit situacions complexes i la seva actitud i comportament és especial. És una gran satisfacció comprovar que després de 6-8 anys de disposar de la seva tutela, aquella persona s’adapta a la nova situació, canvia, aconsegueix una feina i comença una nova vida”, expressa l’Antoni.
Per a les persones incapacitades psíquiques el fet de treballar és bàsic, està assumit com a part de la integració i normalització de la persona. “Però no és l’únic objectiu perquè no tots poden accedir a un lloc de treball. Hi ha un esglaonat de possibilitats, des d’aquella persona que està en un taller ocupacional, fins el que arriba a un Servei d’Orientació Integral, el que està en un Centre Especial de Treball o aquell que arriba al màxim nivell, el que tots desitgem, en una empresa privada. L’empresari encara no ha pres consciència del paper que pot jugar l’empresa en el futur de persones amb discapacitats.” La fundació actua com a gestionadora de la vida de la persona però no disposa de serveis, és a dir, d’un centre de treball propi, ni d’un esplai, ni d’habitatges…, “busquem a cada persona el seu pla de vida. Creiem en la independència de la tutela perquè ens permet controlar amb més objectivitat la seva feina al taller o la convivència en una casa.”
En els darrers anys s’ha fet un pas important, apropar la fundació a tota l’àrea geogràfica catalana amb l’obertura de tres delegacions, a Girona, Lleida i Tarragona. “Així, hem aconseguit resoldre les problemàtiques amb molta més rapidesa”, ens diu l’Andreu. El 1992 es va crear el Patronat de la fundació que avui està integrat per pares amb fills discapacitats i d’altres que no, “a més de la incorporació de gent jove, totes elles persones socialment interessades en el nostre àmbit i amb ganes de treballar per avançar.” Però hi ha molts aspectes que s’han de millorar, sobretot plantejaments de cara el futur proper: “El volum de responsabilitat social de la fundació exigeix molta planificació de futur. Hi ha variables que ens indiquen que el futur pot ser complexe: la piràmide poblacional mostra que hi ha milers de nois amb disminució psíquica atesos pels pares. Però quan aquests faltin hi haurà un allau de persones amb necessitat d’assistència. Hem d’estar preparats per quan arribi aquest moment i per això informem d’aquesta situació a les instàncies públiques i les instem a col·laborar en una estratègia conjunta per crear els recursos adients als problemes actuals i futurs.”
