Text del 2006
L’estudi de la variabilitat molecular existent a les poblacions actuals permet fer inferències sobre el seu passat, i per tant, sobre el procés evolutiu d’una espècie.
Montserrat Aguadé Porres va formar-se com a biòloga a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. En acabar els seus estudis pregraduats, va iniciar la seva recerca de doctorat al Departament de Genètica d’aquesta institució catalana sota la direcció del reconegut doctor Prevosti. La seva tesi doctoral se circumscrivia a l’àmbit de la recerca bàsica i tenia com a objectiu conèixer amb més profunditat l’efecte de la selecció artificial en la variabilitat proteica.
Els estudis de tercer grau van ser determinants per a la doctora Aguadé en el camp professional, ja que es va adonar que desitjava dedicar-se a l’àmbit de la recerca i l’ensenyament universitaris. Per aquesta raó, en concloure aquesta etapa educativa, “vaig continuar lligada professionalment al Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona com a docent i investigadora.” De fet, tota la trajectòria professional de la doctora Aguadé ha estat vinculada a la Universitat de Barcelona, de la qual continua essent professora i investigadora.
Ja en la dècada dels 80, quan havia esdevingut professora adjunta del Departament de Genètica, va tenir l’oportunitat “de fer una estada postdoctoral a la Universitat de Harvard, als Estats Units, col·laborant amb el professor Lewontin.”
Aquesta primera estada internacional de vint-i-un mesos en un centre investigador de primera línia es va complementar amb d’altres de més curtes durant els vuit anys següents en altres institucions acadèmiques i de recerca nord-americanes. “Aquestes estades em van permetre aprofundir en els meus coneixements sobre la variabilitat molecular i els mecanismes subjacents a la seva evolució. En aquest sentit, la primera estada, l’any 1982, va fer possible que pogués estudiar directament la variabilitat a l’ADN i que pogués aprendre les eines experimentals i analítiques per el seu estudi.”
La variabilitat natural és fonamental per molts dels estudis de genètica funcional i evolutiva actuals; no obstant això, i malgrat la importància i l’auge d’aquesta ciència, gran part de la població no coneix el significat d’aquest concepte: “en les seqüències de l’ADN s’emmagatzema informació sobre la història evolutiva de les poblacions i les espècies: mutacions, adaptacions, canvis demogràfics, etc. El nostre camp d’estudi és l’anàlisi de la variabilitat per tal d’identificar els canvis adaptatius d’una espècie, és a dir, els canvis genètics que li han permés adaptar-se a les condicions canviants del medi.”
En síntesi, doncs, “l’estudi de la variabilitat molecular existent a les poblacions actuals permet fer inferències sobre el seu passat, i per tant, sobre el procés evolutiu d’una espècie.”
La doctora Aguadé i el seu equip del Departament de Genètica se centren en la investigació bàsica entorn de la variabilitat molecular que diferencia els individus d’espècies diferents però també els individus d’una mateixa espècie: “L’eix vertebrador de tota la meva tasca com a professional de la recerca és intentar esbrinar els mecanismes subjacents a l’evolució biològica, i més específicament a nivell molecular. Els avenços en la nostra disciplina han estat molt importants durant els meus anys de dedicació a la investigació; per aquesta raó, en l’actualitat disposem d’eines més potents i podem aprofundir-hi força més que durant el període de formació de doctoranda.”
Però, no obstant el major nombre de possibilitats i les conseqüents expectatives científiques dels estudis de genètica en l’actualitat, i malgrat també el seu atractiu mediàtic, la doctora Aguadé, com molts altres col·legues seus, s’adona del descens que s’està produint en el nombre d’estudiants que opten per cursar estudis de tercer cicle: “Podem pensar en factors sociolaborals més que en una manca d’interès en aquesta branca científica. El nombre d’investigadors en el nostre sistema de ciència encara està per sota de la massa crítica necessària per que, per una banda, incrementi la fracció que fa recerca amb alta rellevància internacional, i per altra, permeti renovacions en el sistema. Tot i que es detecten canvis en aquest sentit, el progrés és força lent, i en conseqüència, la falta de mitjans i d’estabilitat personal dels investigadors de mitjana edat condiciona que aquesta sortida laboral no sigui considerada com la més atractiva pels joves llicenciats. Per aquesta raó, cada cop hi ha menys estudiants de tercer cicle i, de vegades, no estan inclosos els més brillants de cada promoció.”
Tanmateix, la doctora Aguadé és conscient que “la inestabilitat i la precarietat dels joves investigadors actuals no són un fenomen aïllat ni específic, sinó que formen part de les negatives condicions laborals en què desenvolupen la seva feina els joves actuals.” Malgrat la situació actual, fins al moment la doctora Aguadé ha dirigit vuit doctorands, i n’està dirigint altres cinc.
Les fases que caracteritzen els projectes de recerca que dirigeix la doctora Aguadé inclouen treball de camp, però fonamentalment de laboratori i d’anàlisi posterior de les dades: “En primer lloc, l’equip es planteja la pregunta a respondre i s’estableixen el material biològic i els gens a estudiar, així com les eines a utilitzar. A continuació, es recol·lecta el material, que, en el nostre cas, inclou espècies animals com la mosca del vinagre i vegetals com la ravanissa. Un cop es disposa de les mostres, s’han d’obtenir les seqüències dels gens a estudiar. Posteriorment, s’han d’analitzar les dades i arribar a les conclusions escaients.”
El modus operandi de la seva recerca en genètica evolutiva acostuma a partir de “contrastrar hipòtesis preliminars, de manera que els resultats d’una investigació concreta poden permetre rebutjar o no el plantejament inicial.”
Una part fonamental de qualsevol projecte de recerca és la difusió dels resultats obtinguts i les conclusions extretes en publicacions de reconegut prestigi internacional, ja que això “permet que siguin coneguts per la resta de científics, i contribueixin realment a l’avenç de la ciència. Sens dubte, l’èxit del treball científic es mesura per l’impacte que tingui en la comunitat científica internacional.” Fins al moment, la doctora Aguadé ha escrit la notable quantitat de 70 articles de difusió internacional.
Tot i la importància de la ciència en la nostra societat, i malgrat el seu elevat grau de desenvolupament, la cultura científica continua essent una de les grans assignatures pendents de la nostra educació: “Encara avui la cultura s’associa essencialment amb les humanitats; podem considerar indignant que no es tinguin uns certs coneixements literaris o artístics, però no que es desconeguin conceptes com l’ADN, genotip, fenotip o variabilitat, de molta més aplicabilitat i transcendència en la vida de les persones. Crec que hauríem de formar els ciutadans del futur amb un major i més profund coneixement científic, i no tan sols per disposar dels coneixements per si mateixos, sinó per la seva creixent incidència en la vida quotidiana, possiblement més que no pas els estrictament humanístics, que, per altra banda, també considero molt importants.”
