Text del 2006
“La ciència ha de tenir uns límits ètics per tal de respectar la vida humana, i aplicar-los depèn d’una bona tasca de formació i sensibilització dels nostres alumnes”
La companyia de Jesús, sempre innovadora en l’àmbit de l’educació i de la ciència, es va plantejar de la mà del pare Adroer a les acaballes del segle xix “la creació de centres científics, que poguessin servir de pont entre la ciència i la religió, ja que aleshores s’estava produint un perillós trencament entre ambdues.”
Arran d’aquesta preocupació van néixer un centre d’astronomia, un altre de biologia i un altre de química, que es va anomenar Laboratorio Químico del Ebro. “Per tal d’encapçalar aquest últim projecte, la companyia va escollir el pare Eduardo Vitoria.” Abans, però, d’engegar aquest últim projecte, calia que el pare Vitoria disposés d’una sòlida base de coneixements per tal que el nou institut pogués esdevenir un organisme científic de referència. Per aquesta raó, aquest jesuïta, nascut a Alcoi, es va traslladar a Lovaina, un prestigiós centre de recerca química. En tornar, el pare Vitoria no només comptava amb una sòlida base de coneixements, sinó que també disposava d’un mètode científic rigorós i d’un utillatge poc conegut en aquell moment al nostre país. Aquests factors foren determinants en l’èxit de la seva proposta acadèmica i científica.
En aquestes circumstàncies, l’Institut començà la seva trajectòria l’any 1905 a les terres de l’Ebre, ens explica el pare Lluís Victori Companys, actual president del Patronat de la Fundació. “Es va aprofitar un antic edifici destinat a casa d’espiritualitat situat a Roquetes. Durant els primers anys era una institució a la qual acudien graduats per desenvolupar-hi la seva investigació de doctorat, que sempre era dirigida personalment pel doctor Vitoria.”
L’any 1916 l’Institut es traslladà a la ciutat de Barcelona seguint les necessitats dels seus usuaris: “Se situà en un edifici contigu a l’actual Col·legi de Sant Ignasi. De llavors ençà el centre també oferí la possibilitat de simultaniejar els estudis universitaris a altres institucions amb la realització de tasques de recerca a les seves instal·lacions. Venia a ser un centre d’estudis de postgrau.”
L’any 1932, la institució també va patir els sotracs de la nostra història política: “En decretar-se l’expulsió de la Companyia de Jesús d’Espanya, només es disposaren de quatre dies per abandonar el país. Aquesta immediatesa determinà que els mateixos alumnes s’emportessin el material per tal que no es perdés o es fes malbé.”
A més a més, “la nova situació obligà que les classes s’haguessin de fer de manera clandestina a cases d’alumnes.”
Com que cap jesuïta no podia dirigir la institució, un jove professor seglar, Juan José Muñoz, es va convertir en el fundador i director aparent de l’Acadèmia Muñoz, situada al carrer Pomaret. A l’estiu següent es traslladà al carrer Anglí amb el títol de Centro de Estudios Químicos i allà “en tres mesos es va aixecar un pavelló per a laboratoris per tal que els estudis poguessin començar amb normalitat el mes d’octubre.”
L’any 1934, Salvador Gil, un jesuïta que havia fet el doctorat en Química a Friburg de Suïssa, accedí de forma clandestina a la direcció de l’Institut. La tasca científica del centre continuà amb aquestes noves característiques fins que la Guerra Civil l’alterà de manera traumàtica: “Durant l’enfrontament va morir el 25% dels alumnes del nostre centre, gran part del professorat quedà aïllat a Mallorca i el pare Vitoria es va haver d’exiliar a Itàlia.”
Les conseqüències negatives en l’àmbit acadèmic que comportà la Guerra Civil també afectaren profundament aquesta institució: “Durant el dur període de crisi econòmica de 1939 a 1960, Salvador Gil, d’una banda, impulsà la creació d’una llicenciatura amb una durada de quatre cursos que incloïa un curs previ i un examen de selecció, i, de l’altra, aconseguí implicar el món de l’empresa, la qual cosa facilità la recerca amb finalitats pràctiques. Amb motiu del 50è aniversari de la fundació de l’Institut l’any 1955, es va celebrar una mostra amb 150 expositors d’indústries químiques a l’actual Col·legi de Sant Ignasi, que posava de manifest la magnífica connexió entre l’Institut i el món de l’empresa.” Com a resultat de les bones relacions amb la indústria farmacèutica, l’any 1957 es creà un patronat d’empreses espanyoles i estrangeres que possibilità la formació i la investigació al centre.
En aquest context, a començament de la dècada de 1960 l’Institut s’organitzà en departaments. Al mateix temps, s’hi engegaren els estudis de doctorat, de manera que va esdevenir un centre de formació superior. Finalment, la promulgació de la llei d’universitats privades brindà un marc jurídic i social que es consolidà amb la posada en marxa l’any 1991 de la Universitat Ramon Llull.
En l’actualitat, l’Institut Químic de Sarrià continua desenvolupant tasques de formació i recerca. “L’Institut és un organisme reconegut internacionalment en l’àmbit de la recerca relacionada amb l’enginyeria química i, més concretament, amb la seguretat respecte a les reaccions runaway. També en les investigacions desenvolupades pel Departament de química analítica sobre les problemàtiques de seguretat en les plantes d’energia i les de cromatografia com a tècnica d’identificació. Finalment, el departament de química orgànica desenvolupa múltiples línies de recerca, que es vertebren en dos eixos: la indústria farmacèutica, amb recerques sobre els medicaments per tal de lluitar contra la sida, el càncer, els trastorns neurològics com l’Alzheimer, etc., i la indústria agroalimentària.”
Tota aquesta intensa tasca d’investigació ha estat desenvolupada moltes vegades amb unes circumstàncies adverses: “el departament de química orgànica sempre ha desenvolupat una tasca molt professional i propiciatòria de la recerca, la qual no sempre ha gaudit de suport econòmic públic, ja que es tractava d’un centre privat. Tot i aquest dèficit, el plantejament de fer recerca tenint en compte les necessitats i expectatives del món de l’empresa ha propiciat que les nostres investigacions resultessin atractives per al món de la indústria.” Una altra de les seves característiques, que s’està intensificant en l’actualitat, és l’aposta per la superespecialització i pel treball multidisciplinari intern i amb altres institucions del seu àmbit de recerca.
L’Institut Químic de Sarrià ha format diverses generacions d’investigadors i industrials farmacèutics que han contribuït a crear un important teixit empresarial al nostre país. Molts d’ells, a més a més, se senten especialment vinculats amb aquest centre. Per tal de continuar amb la mateixa empenta i ocupant el mateix lloc de lideratge, l’Institut es planteja els següents reptes de futur: “En aquests moments ens preocupen especialment totes les qüestions relacionades amb la bioenginyeria, la biotecnologia i la biomedicina, i tenim previst construir un centre d’investigació en aquest àmbit. D’altra banda, també ens agradaria incrementar el nivell de col·laboració amb institucions de tan prestigi com el Massachusetts Institute of Technology.”
Evidentment, aquests reptes han de ser compatibles amb uns valors: “La ciència ha de tenir uns límits ètics per tal de respectar la vida humana, i aplicar-los depèn d’una bona tasca de formació i sensibilització dels nostres alumnes.”
