Text del 24-02-10
Quan una persona pateix un malestar emocional continuat, aquest es manifesta amb petits signes del seu cos.
La morfopsicologia aplica la llei de dilatació-retracció, un principi biològic al qual respon qualsevol ésser viu. Així, quan un cos es troba en un ambient que és satisfactori, tendeix a dilatar-se i obrir-se; és psicològicament extravertit. Per contra, quan un cos està sotmès a situacions o ambients hostils, tendeix a protegir-se, es contrau. Això motiva respostes psicològiques com la introversió o la desconfiança.
L’estat anímic altera la fisonomia humana.
Els laboratoris disposen de més recursos que les universitats, cosa que facilita el desenvolupament dels psicofàrmacs en detriment del de la psicoteràpia.
Llicenciat en psicologia, Àlex Martínez i Miralpeix avui es troba en procés de preparació de la tesi doctoral, que versa sobre la tècnica de la morfopsicologia. Alhora que exerceix en la seva pròpia consulta, el senyor Martínez compatibilitza la seva activitat professional amb la formació i la recerca. “En l’àmbit formatiu, paral·lelament a la meva dedicació al doctorat, estic seguint uns estudis per poder desenvolupar-me com a terapeuta Gestalt i, a més, també realitzo un postgrau de perícia cal·ligràfica.”
La teràpia Gestalt és una disciplina de la branca de la psicologia humanista. “Des d’un principi, d’aquesta escola va interessar-me una de les seves teories, que exposa que només preval l’aquí i l’ara i incideix en com n’és d’important aquesta prevalença per adquirir un estat òptim de salut i de desenvolupament. De seguida, aquest discurs va semblar-me l’estendard de la teràpia emocional i vaig sentir-me impulsat a saber-ne més.”
La morfopsicologia, una tècnica que estudia la correlació entre la morfologia del rostre i el comportament psicològic de l’individu, és una altra prioritat per a Àlex Martínez. “Espero que la meva tesi doctoral representi un petit pas per ajudar a dissipar els prejudicis que el camp de la psicologia més científica té vers aquesta disciplina. Sobretot, pretenc obrir una línia de recerca on la morfopsicologia s’endinsi en l’àmbit de la divulgació i arribi a diversos sectors.”
Quan hom parla d’obrir una línia de recerca pensa que sorgiran professionals que continuaran el projecte iniciat. “Sóc bastant jove i encara no m’he plantejat quina és la manera de formar els continuadors d’aquesta línia de recerca, però no descarto que en un futur sorgeixin professionals que vulguin fer-hi les seves aportacions. Veig possible que, algun dia, investigadors involucrats en àmbits com la neuropsicologia o la psiquiatria puguin arribar a interessar-se per la morfopsicologia i aprenguin a treure’n profit utilitzant-la com una eina més.”
Tot i que la morfopsicologia està latent en el món de la ciència i del coneixement, certament és força desconeguda; l’únic òrgan de divulgació a Espanya és l’Institut de Morfopsicologia Louis Corman, del qual és cofundador. “Dins l’àmbit estricte de revistes i publicacions científiques està força absent. Tanmateix, sí que són apreciables certs estudis d’ordre qualitatiu. Sobre la morfopsicologia trobem força literatura divulgativa, llibres majoritàriament escrits per autors francesos, ja que França és el bressol d’aquesta disciplina. En escollir el tema de la meva tesi doctoral vaig prioritzar la meva predisposició per fer una difusió en l’entorn científic que permeti als professionals de diferents camps conèixer la morfopsicologia per extreure’n una sèrie de fonaments útils associats al diagnòstic i al tractament.”
La ment i el cos formen part d’una unitat que és la persona, i la morfopsicologia tracta plenament aquest concepte. “Quan una persona pateix un malestar emocional continuat, aquest es manifesta amb petits signes del seu cos. Per exemple: en una persona afectada per depressió acostumem a apreciar la part baixa de la seva escleròtica (la regió blanca del globus ocular) perquè es produeix un decaïment de les parpelles inferiors. I, si la depressió és molt acusada, l’expressió total del seu rostre se’n veu afectada amb trets com ara el descens de les comissures dels llavis, símptoma de l’abúlia, un estat que consisteix en l’alteració de l’activitat voluntària que provoca passivitat, desinterès i absència de resposta emocional. La morfopsicologia aplica un concepte anomenat llei de dilatació-retracció, un principi biològic al qual respon qualsevol ésser viu. Així, quan un cos es troba en un ambient que és satisfactori, del qual rep estímuls positius, tendeix a dilatar-se i obrir-se. La consonància psicològica d’aquest estat és l’extraversió, el contacte amb les altres persones, la vitalitat i una actitud optimista. Per contra, quan un cos està sotmès a situacions o ambients hostils, amenaçadors o adversos, tendeix a protegir-se i, per tant, es contrau. D’aquesta acció es deriven respostes psicològiques com ara la distància, la introversió o la desconfiança. Una expressió facial de la retracció són les arrugues, que ens expliquen de quina manera ha patit una persona durant la seva vida. Depenent de quina sigui la part del rostre on es manifesten les arrugues, sabrem quin tipus de dolor ha experimentat l’individu al llarg dels anys. Per tant, els plecs facials que s’estenen des de la comissura exterior de l’ull ens indicaran un patiment emocional important; si, per contra, existeixen arrugues a la zona cerebral, tindrem consciència d’un patiment relacionat amb el camp de les idees. Consegüentment, l’estat anímic altera la fisonomia humana.”
El benestar de la psique es materialitza en una millor aparença física. “Fins i tot quan algunes persones intenten emmascarar el seu malestar, el seu cos produeix una sèrie de moviments gairebé imperceptibles que l’acaben delatant; llavors, qui té davant percep que el discurs verbal que emet no està compassat amb el seu discurs no verbal. Sempre he cregut que una persona somriu de veritat quan és capaç de somriure amb els ulls; si les seves comissures externes dels ulls s’alcen, l’alegria viu en la persona. Quan considerem que algú està radiant és perquè trobem quelcom en el to del seu rostre que ens transmet energia i benestar.”
La morfopsicologia pot contribuir a fer possible una atenció ajustada i individualitzada en teràpies o tractaments oferts per professions d’àmbits molt diversos. “És una tècnica que pot englobar diferents camps professionals, des de la medicina fins a l’estètica, l’assessoria d’imatge o la selecció de personal.”
Per al sector de la cirurgia plàstica pot ser de gran utilitat a l’hora de decidir si el que demana el pacient va d’acord amb la seva pròpia morfologia. “Cal evitar que el pacient, després de passar per una cirurgia estètica, es miri al mirall i no es reconegui o no se senti identificat amb el seu canvi d’imatge. Per impedir danys d’aquesta envergadura, la morfopsicologia pot ser realment apropiada.”
Darrerament, en el camp de la psicologia i de la psiquiatria, s’observa una clara tendència cap a la psicofarmacologia en detriment de la psicoteràpia. “Avui hi ha tota una recerca i una estructura científica que facilita molt més el desenvolupament dels psicofàrmacs que no pas el de la psicoteràpia. Els laboratoris disposen de més recursos que les universitats i això es tradueix en la tinença de més avals científics. Certament, la metodologia per trobar el benestar, que no tant la salut, resta força estancada i els estudis ja existents no tenen prou reconeixement, fiabilitat o validesa. D’altra banda, els professionals de la psicoteràpia no hem sabut unir-nos per formar un grup consistent que avanci amb fermesa, tal com sí que ho han fet molts professionals de la psicofarmacologia. Malauradament, nosaltres ens hem deixat guiar massa per aspectes teòrics i confrontaments interns.”
