Text del 12-07-2010
“La ment influeix en l’estat del cos, una realitat que no només s’esdevé en períodes de malaltia, quan cal mantenir una bona predisposició mental per contribuir al propi guariment, sinó en tots els estats de la vida”
Amb llargs anys d’exercici, el doctor José Manuel Sánchez i Ortega pertany a una generació que ha experimentat una evolució sorprenent en el camp de la cirurgia. “Els canvis dels quals hem estat testimonis els metges de la meva generació han estat extraordinaris, i no només em refereixo als grans progressos viscuts en els camps de la ciència i la tecnologia, sinó també a les variacions que ha experimentat la fisiopatologia, perquè les patologies més conegudes han anat canviant al llarg dels anys de manera espectacular. Quant a les tècniques quirúrgiques, els metges vam viure la posada en marxa de les sutures mecàniques de la cirurgia digestiva, els transplantaments, la tecnologia hemostàtica, etc. Després arribà la cirurgia per laparoscòpia i, darrerament, l’últim és el robot Da Vinci: un sistema dissenyat per implementar cirurgies complexes amb una invasió mínima sobre el cos del pacient. Totes aquestes innovacions s’han anat creant pensant en el bé del malalt, a fi que les conseqüències de les intervencions es redueixin de manera molt significativa. Un dels avantatges més notoris de la cirurgia mínimament invasiva és l’abreujament del període del postoperatori, d’aquí que les altes avui es prescriguin molt abans i les estances als centres hospitalaris s’hagin escurçat considerablement.”
Un dels trets que caracteritza la veterania del doctor Sánchez i Ortega és el fet d’haver-se posicionat com un dels pioners en la pràctica de la cirurgia de l’obesitat. “Amb el doctor Sitges Creus, a qui sempre consideraré el meu mestre, em vaig iniciar a la dècada dels 70 en la cirurgia de l’esòfag, de la hipertensió portal i del recte, i vam realitzar el primer bypass intestinal del nostre país per al tractament de l’obesitat. Malgrat que ara el més habitual en l’àmbit de la cirurgia de l’obesitat és seguir duent a terme una reducció d’estómac, darrerament aquest procediment comença a ser reemplaçat per altres tècniques més modernes que permeten al pacient menjar mitjanament mentre s’aprima. L’increment de la demanda d’aquest tipus d’intervenció respon al fet que vivim en una societat influïda pels mitjans de comunicació, basada en l’aparença i la imatge, i per tant molt motivada per una recerca d’un tipus d’estètica superficial, de manera que es banalitza l’autèntic sentit del procés quirúrgic. Tota intervenció implica un seguit de riscos, per lleus que siguin, i, per tant, només puc donar suport quan té per objectiu frenar els nombrosos problemes de salut que provoca l’obesitat patològica. Els cirurgians gairebé cada dia ens enfrontem a situacions realment greus, de vida o mort; en aquestes circumstàncies, l’estètica és una preocupació secundària.”
La societat actual sobrevalora tot allò relatiu a la imatge. “Hi ha un culte excessiu al cos i un clara desídia a l’hora de cultivar la ment, cosa aquesta última extremadament greu.”
El paper del metge com a conseller social s’està perdent. “L’únic valor que persisteix avui dia és l’economia, i això és més evident en algunes intervencions d’estètica. Quan un cirurgià plàstic es nega a practicar una operació perquè no la creu necessària, sovint n’apareix un altre disposat a tirar-la endavant. Amb això no pretenc insinuar que la majoria de metges que es dediquen a l’estètica ho facin només per les seves exagerades ànsies mercantilistes, però, tal com funciona el sistema capitalista globalitzat, a tothom ens mou la necessitat de sobreviure. Pensem que la classe mèdica ha perdut el tradicional respecte social del qual gaudia, no es troba prou reconeguda i la medicina ha esdevingut una professió mal pagada i poc controlada. Per tal d’optimitzar-la fóra positiu atorgar més incentius als professionals que realment fan una bona praxi i penalitzar als que no la fan. Avui, l’única manera de subsistir d’un metge és mantenir-se pluriempleat i intentar acaparar el màxim de feina possible; potser per aquesta raó el pacient sovint no se sent ben atès i les visites mèdiques es redueixen a pocs minuts, sense tenir en compte el temps que requereix cada cas particular. En definitiva, la figura del metge està perdent el seu autèntic valor dins la societat, està desapareixent un personatge clàssic imprescindible: el metge de capçalera, qui realment coneixia els seus pacients i n’actuava com a bon conseller.”
Mantenir-se equilibrat emocionalment afavoreix que el cos s’encamini cap a un bon estat de salut. “Sense cap mena de dubte, la ment influeix en l’estat del cos i això no només succeeix en els períodes de malaltia, sinó en tots els estats de la vida. Amb freqüència, sentim parlar de la concentració i del poder de la ment en els esportistes d’elit. Per assolir la curació, és evident que cal fer alguna cosa més a banda de mantenir una bona predisposició mental, però és del tot cert que, si un malalt no està preparat mentalment per col·laborar amb els metges, aquests ho tenen molt complicat a l’hora d’actuar.”
En matèria d’equilibri emocional, la societat catalana destaca per acostar-se a una certa estabilitat. “A escala mundial dubto que avui dia existeixi cap societat equilibrada, però crec que la catalana està situada entre les menys desequilibrades, perquè, com a mínim, aquí tenim bastant clar allò que volem i on pretenem arribar. En l’actualitat, buscar l’equilibri és molt difícil i sembla que la societat ens imposi, dia a dia, un desequilibri gairebé obligatori. Des que sortim al carrer de bon matí ens trobem amb una carrera d’obstacles que hem de superar i que ens desestabilitza mentalment. L’estrès és un mal general i això provoca que, mica en mica, vagin minvant les nostres possibilitats per arribar a equilibrar-nos. En professions com la medicina, on la responsabilitat és un valor fonamental, l’equilibri psicològic és imprescindible. Per tant, no és lícit que a la classe mèdica se’ns posin traves contínuament en el nostre exercici mentre que els avantatges o les millores que ens ofereixen siguin ben minses.”
