Text del 27-09-2010
“Davant d’una urgència no hi ha gaire temps ni per a les reflexions ni per als dubtes. Cal tenir sang freda i destresa perquè en depèn salvar la vida del pacient o alleugerir-ne les seqüeles de les lesions”
“A l’IEM formem l’alumnat des d’un vessant integral, en informar-lo de les tasques i protocols dels altres grups de professionals implicats en l’atenció de les emergències i en donar-li un bagatge pràctic que el faci competent per desenvolupar una tasca àrdua i exigent des del primer dia”
“La transmissió adequada de la informació en cas de catàstrofe i el suport psicològic dels afectats és fonamental, ja que, en definitiva, el nostre organisme no està dividit en un cos i una ànima, sinó que som un tot, i l’un afecta l’altra i viceversa”
“Les intervencions estètiques són adequades si milloren l’autoestima d’un pacient; el problema es planteja en el grau i els límits”
El doctor Agustí Ruiz i Caballero és l’exemple de l’aspiració renaixentista de l’intel·lectual total, de vasta formació i interessos. Especialitzat en Urgències Mèdiques i ara sobretot dedicat, pel seu càrrec com a director gerent de l’Institut d’Estudis Mèdics (IEM), a la gestió i formació de nous especialistes, va sentir des de sempre interès per l’esport. Així, formà part d’un agrupament escolta des de la infància, on ja començà a fer muntanyisme i activitats al mar, com el submarinisme. “Vaig federar-me com bussejador esportiu el 1986 i, des d’aleshores, m’he format per atendre urgències subaquàtiques i marítimes.” Diplomat en Medicina Subaquàtica i Hiperbàrica, avui és director mèdic de la Federació Espanyola d’Activitats Subaquàtiques (FEDAS) i president de la Comissió Mèdica de la Confederació Mundial d’Activitats Subaquàtiques (CMAS).
Aquest interès per les activitats físiques el conduí cap a una professió que necessita una gran fortalesa física i mental, capacitat de reflexos i sang freda. “Vaig treballar des del 1980 fins al 2006 com a bomber de la Generalitat de Catalunya, en diversos càrrecs. Un dels més importants fou participar, com a director, en la creació de l’actual dispositiu centralitzat d’emergències 112 a través de la meva ocupació a la Direcció General d’Emergències i Seguretat Civil de Catalunya. La posada en marxa d’aquest servei constituïa tot un repte organitzatiu perquè es tractava d’unir i coordinar la tasca de professionals tan diversos com els mossos d’esquadra, els serveis d’ambulàncies o els mateixos bombers.”
Paral·lelament a la seva dedicació com a bomber es formà com a metge. “El 1994 em vaig llicenciar en Medicina i l’he exercida enfocant la meva activitat professional cap a les actuacions en situacions extremes. He compaginat, a més, la praxi mèdica directa amb la preparació de nous sanitaris des del meu vessant de professor universitari a diverses institucions acadèmiques d’ensenyament superior com, entre altres, les universitats de Barcelona (UB), Autònoma de Barcelona (UAB) i Oberta de Catalunya (UOC), i altres de referència com l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya o l’Escuela Nacional de Protección Civil (depenent del Ministeri de l’Interior), etc.”
En el camp educatiu, “el projecte més ambiciós que he desenvolupat ha estat la creació i direcció del màster en Assistència Integral en Urgències i Emergències de la UAB, que enguany s’imparteix per cinquena vegada a l’IEM. Aquest màster està adreçat als llicenciats en Medicina i els diplomats en Infermeria que desitgin desenvolupar la seva tasca professional en un camp tan específic, i encara no reconegut com a especialitat mèdica pròpia, com el de les urgències i emergències. El màster compta amb el suport i la col·laboració de nombroses i destacades entitats de les urgències del país i ha estat declarat activitat docent d’interès per a la Sociedad Española de Medicina de Urgencias y Emergencias. La seva realització comporta la coordinació de tots aquells professionals implicats en l’atenció de les situacions crítiques: bombers, mossos d’esquadra, personal sanitari, etc. Es tracta d’un curs d’especialització d’un any i mig acadèmic de duració, de referència a tot l’Estat, i pel qual s’interessen alumnes de tot Espanya. Alguns es desplacen per assistir a les sessions pràctiques, que tenen lloc un dia fix a la setmana, i d’altres canvien la seva residència durant el temps que dura la formació. L’objectiu pedagògic del màster és formar els aspirants amb un caràcter clarament pragmàtic ja que, a l’hora d’actuar davant d’una urgència o emergència, no hi ha gaire temps ni per a les reflexions ni per als dubtes. Cal moure’s amb celeritat, calma i destresa perquè en depèn salvar la vida, o alleugerir les seqüeles de les lesions, dels pacients. Per tant, allò que es pretén és formar l’alumnat des d’un vessant integral, en informar-lo de les tasques i protocols dels altres grups de professionals implicats en l’atenció d’aquest tipus de situacions i donar-li, a més de la imprescindible formació teòrica, un bagatge pràctic que els faci competents per desenvolupar una tasca tan àrdua i exigent des del primer dia.”
A l’IEM també “s’ofereixen tota mena de cursos relacionats amb la seguretat, els primers auxilis i l’actuació en moments crítics. Per això, els nostres alumnes potencials són molt heterogenis, però prestem una especial atenció als submarinistes i als professionals sanitaris, entenent aquest darrer col·lectiu de manera global, raó per la qual també formem professionals especialitzats en l’assistència psicològica a les víctimes. La transmissió adequada de la informació en cas de catàstrofe i el suport psicològic dels afectats és fonamental per parlar d’una bona gestió de la situació.”
Perquè, en definitiva, “el nostre organisme no està dividit en un cos i una ànima, sinó que som i funcionem com un tot, i els estímuls i les condicions de l’un afecten l’altra i viceversa.”
Si som una societat del benestar és perquè hem assolit una qualitat i una esperança de vida impensables fa unes dècades a casa nostra i ara també en altres àrees del món. “Tanmateix, aquesta comoditat ens ha fet pensar que ho mereixem tot, i de manera immediata, quan ens falta l’essencial: valorar tot allò que hem aconseguit i relativitzar la importància de les nostres problemàtiques socials i dels nostres conflictes personals. A molts països, l’Alzheimer i d’altres malalties neurològiques degeneratives vinculades amb l’envelliment són una patologia d’escassa incidència, simplement perquè el llindar mitjà de vida és molt menor. En certa mesura, la nostra societat està socialment malalta, i cal canviar actituds i costums per tal de guarir-la: hem de moure’ns per estímuls més profunds que no pas les motivacions personals i el consumisme. Hauríem d’aprendre a valorar l’abundància en què vivim, i els petits regals que la quotidianitat ens atorga.”
L’abús dels productes i les tècniques estètiques són conseqüència del nivell de benestar assolit, a banda dels condicionants culturals. “Crec que res és dolent si es fa en la seva justa mesura. Per se, les intervencions estètiques són adequades si milloren l’autoestima d’un pacient; el problema es planteja en el grau i en els límits. A països com Veneçuela, el govern subvenciona de forma universal la intervenció d’augment de mames perquè el cànon de bellesa pectoral és de proporcions més grans al nostre, i aquesta cirurgia està molt estesa. En aquest cas, podem parlar d’una intervenció justificada per qüestions psicològiques? O més aviat es tracta del desig generalitzat de les veneçolanes per assolir un determinat cànon de bellesa? I no és aquest fenomen paral·lel a l’obsessió de molts europeus per estar prims i semblar molt més joves del que són?”
Una aparença física saludable sempre és recomanable però, quan els esforços per d’adquirir-la i conservar-la esdevenen obsessius, perden el sentit, “perquè a la llarga hom ha perdut a priori la batalla davant del gran enemic el nom del qual ens fa tanta por pronunciar: el pas del temps.”
