Text del 20-04-2010
El meu pare, el doctor Lorenzo Mir-Mir, fou un dels metges que posaren en marxa els primers serveis de cirurgia plàstica d’Espanya. També els primers cursos en la matèria realitzats aquí foren impartits per ell.
El cos, sense la ment, no té cap sentit, ja que tots dos elements formen part d’una unitat indivisible.
Tot i que la superació d’un complex es troba en un treball interior que ha de fer un mateix, sol o amb ajuda d’un professional de la salut mental, l’autoconfiança que atorga una operació o un tractament estètic pot esdevenir una eina òptima per assolir aquest objectiu.
És molt gratificant veure com la pacient que ha patit una mastectomia comença a superar les seqüeles psicològiques que li ha deixat el càncer a mesura que recupera el somriure veient els resultats de la cirurgia reparadora.
Sebastià Mir-Mir i Caragol és cirurgià plàstic igual que ho era el seu pare, el doctor Lorenzo Mir-Mir, que formà part d’una generació pionera en la seva especialitat. “El meu pare, juntament amb els doctors Gabarró i Gras, va posar en marxa els primers serveis de cirurgia plàstica del nostre país. Inicialment, Lorenzo Mir-Mir va establir-se a l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona i, s’especialitzà en pacients que havien sofert cremades. Arran d’aquella experiència, va escriure el primer llibre mèdic en parla hispana sobre aquesta patologia, una obra que fou altament reconeguda gràcies als innovadors coneixements que aportava.”
Els primers cursos de cirurgia plàstica que varen realitzar-se a Espanya també foren impartits pel doctor Lorenzo Mir-Mir. “Cap a l’any 1960, el meu pare començà a fer classes en la matèria, sense ànim de lucre, per a postgraduats d’àmbit internacional.”
Com a testimoni de les seves aportacions a la medicina, l’arxiu de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya conserva una sèrie de filmacions de les seves operacions. “Fa uns anys vaig fer una donació d’un conjunt de pel·lícules, realitzades a la dècada dels 60, que mostren clarament les tècniques que el meu pare emprava en aquell moment.”
Per tant, la dedicació paterna fou el punt de partida de l’interès que el doctor Sebastià Mir-Mir anà forjant per la medicina, i concretament per l’especialització de cirurgia plàstica, reparadora i estètica, el punt d’inici d’una trajectòria professional que, durant molts anys, ha estat vinculada a la Clínica Plató de Barcelona. “L’any 1981 vaig entrar a formar part del quadre mèdic de la Clínica Plató, on he estat exercint com a cap del servei de cirurgia plàstica fins fa només un any. De seguida, la unitat va funcionar amb èxit, i em sento orgullós de poder dir que, partint de zero, en poc temps vam passar de no tenir cap pacient a arribar a realitzar unes 6.000 operacions l’any a usuaris provinents de la Seguretat Social.”
A més, durant una part d’aquell període també va exercir, a temps parcial, a la seva consulta privada, tasca que actualment ocupa tota la seva dedicació. “El 1993 vaig fundar el meu propi centre, el Centre Clínic Mir-Mir, actualment ubicat a dos emplaçaments, un a Barcelona i l’altre a Mataró.”
Com a expert en l’àmbit de l’estètica corporal, el doctor Mir-Mir sap que la ment té una gran influència sobre el cos, i a l’inrevès. “La finalitat d’un cirurgià plàstic és embellir o millorar l’aspecte de l’individu, però el cos, sense la ment, no té cap sentit, ja que tots dos elements formen part d’una unitat indivisible. Per aquesta raó, una qüestió tan psicològica com la confiança del pacient en el seu metge representa prop d’un 50% de l’èxit que pugui tenir un tractament o una intervenció quirúrgica, i també contribueix en el procés de recuperació. En la relació metge-pacient, el nostre deure inicial és mantenir-nos propers per tal de poder esbrinar quines són les preocupacions reals del pacient i, d’aquesta manera, arribar a conèixer quins conflictes personals s’amaguen rere la seva problemàtica més visible. En el cas de la meva especialitat, els pacients adquireixen seguretat després d’una intervenció, però prèviament els professionals hem d’esforçar-nos per saber-los tractar i aportar-los informació, serenor i paciència. Els processos quirúrgics no sempre són ràpids i hem de fer entendre a la persona intervinguda que cada cas necessita un temps convingut per adequar-se a la normalitat.”
S’ha demostrat que la millora de l’aparença d’una persona influeix en l’obtenció, o l’afermament, del seu equilibri emocional. “Certament, hi ha persones a les quals el fet de millorar la seva imatge els és indiferent, bé perquè tenen una forta autoestima, bé perquè estan envoltades de problemes bastant més greus, però el cert és que hi ha una altra tipologia de persona, sobretot entre el jovent, a la qual certs complexos físics no la deixen avançar en la vida. Tot i que la superació d’un complex es troba en un treball interior que ha de fer un mateix, sol o amb ajuda d’un professional de la salut mental, l’autoconfiança que atorga una operació o un tractament estètic pot esdevenir una eina òptima per assolir aquest objectiu. Un cirurgià plàstic, sobretot quan té entre mans una cirurgia estètica, a la primera visita sempre ha de preguntar al pacient quin és el canvi que creu que necessita, mai no s’ha d’avançar donant el seu parer abans que ell comenci a expressar-se. I, quan el sentit ètic d’un metge el decanti a pensar que una persona va errada, que l’operació que demana és innecessària o respon a problemes psicològics aliens al físic, ha de negar-se a practicar la intervenció sol·licitada.”
Un dels camps en els quals es desenvolupa el doctor Sebastià Mir-Mir és el de la cirurgia reparadora. La reconstrucció mamària és una tècnica que ha evolucionat de manera sorprenent en els darrers anys. “L’operació de mama és de les més agraïdes que existeixen, perquè pràcticament sempre dóna bons resultats. A més, disposa d’un ampli ventall de tècniques aplicables a cada cas particular. Avui dia, fins i tot en pacients que han patit una mastectomia, és possible la implantació de pròtesis molt naturals amb cobertura de muscle o pell, o la reconstrucció microquirúrgica sense pròtesi. Acostuma a succeir que, inicialment, les pacients no tenen la força moral necessària per afrontar un altre procés mèdic, i a sobre una intervenció tan complexa, que dura al voltant d’unes sis hores i requereix un seguit d’estrictes controls en el postoperatori. Normalment, no és fins al cap d’un temps, quan comencen a assumir el fet d’haver patit càncer, que s’animen a dur a terme la reconstrucció. En adonar-se que poden millorar el seu aspecte i que això les pot ajudar a superar les seqüeles psicològiques que els ha deixat la malaltia, és quan decideixen operar-se. A nivell personal, és molt gratificant veure com, tot i que en un principi semblava impossible, la pacient comença a somriure per primera vegada en molt temps a mesura que va veient els resultats de la intervenció.”
La recerca en el camp de la regeneració cel·lular pot canviar les tècniques quirúrgiques reparadores a mig termini. “També em dedico a algunes malalties minoritàries, principalment a l’epidermòlisi bullosa, un trastorn congènit de la pell que es manifesta amb ferides ulceroses i que ocasiona malformacions a les mans a conseqüència de la fusió dels dits, que s’uneixen els uns als altres. En aquest camp s’està avançat força i ja es comencen a realitzar cultius de la pell del pacient, o d’algun donant compatible, per comprovar si aquesta pell tractada arribarà a ser immune a la malaltia. Les cèl·lules mare poden arribar a solucionar moltes patologies, perquè atorguen la possibilitat de crear molts tipus de teixits diferents. Malgrat que aquesta línia d’investigació encara es troba en una fase molt embrionària, en un futur no gaire llunyà s’obrirà una porta a l’esperança per a moltes malalties que ara encara no tenen curació.”
