PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

MARIA PILAR MOCÉ I IZQUIERDO, OLGA MAÑÉ I MOCÉ

CONSULTORI DE PODOLOGIA

Text del 07-02-11

Els peus són els pilars del nostre organisme i tenen un paper funcional cabdal perquè són les parts del cos que fan possible el moviment; per tant, tenir-ne cura és essencial.

L’ús de calçat inadequat no només provoca dolor sinó que també comporta l’aparició de lesions que a la llarga deformen, enlletgeixen i entorpeixen la mobilitat podal.

El disseny de les sabates hauria de ser més lògic i humà, tenir en compte la nostra anatomia, que no tothom s’ajusta als cànons de bellesa imperants, i el fet indiscutible que envellim i els peus canvien.

L’estètica és important en tant que ajuda al benestar i la satisfacció personals, però, quan provoca patiment, esdevé del tot irracional.

La cura de l’aparença estètica és sovint sinònim d’un bon estat físic i mental: tot estat físic saludable repercuteix en una bona salut mental, igual que sentir-se a gust amb el propi cos afavoreix un equilibri psicològic. “No obstant això, en la nostra societat de la imatge també tenim interioritzat el pressupòsit que un cert grau de patiment físic és assumible per tal d’estar visualment atractius. Un bon exemple d’aquesta paradoxa són els peus. Els peus són pilars del nostre organisme i tenen un paper funcional essencial perquè són les parts del cos que fan possible el moviment. A més, des del punt de vista estètic, han esdevinguts essencials en ser l’apèndix del nostre cos i esdevenir el contingut d’un continent destacable: les sabates. L’ús de calçat inadequat no només provoca dolor sinó que també comporta l’aparició de lesions que a la llarga deformen, enlletgeixen i entorpeixen la mobilitat podal.” D’aquesta realitat en sap molt María Pilar Mocé i Izquierdo, diplomada en Infermeria i en Podologia, branca que exerceix des de fa uns 40 anys, en l’actualitat amb l’ajuda de la seva filla, Olga Mañé i Mocé, diplomada en Fisioteràpia i en Podologia.

Per desgràcia, “la importància estètica del calçat com a complement de moda i com a element que realça l’esveltesa d’un cos explica que sovint, sobretot en el cas de les dones, s’opti per peces que resulten totalment inadequades per a l’anatomia, la qual cosa repercuteix en l’aparició de patologies que enlletgeixen els peus. Una vegada es produeix la lesió, tampoc la cuiden de la forma idònia en moltes ocasions, perquè el tractament comporta necessariament l’ús d’un calçat que s’ajusti a les necessitats anatòmiques i als condicionants de cada moment.”

D’altra banda, no podem obviar el fet que aquests membres envelleixen estèticament i funcionalment. “Els nostres peus es van tornant rígids a mesura que passen els anys, de manera que, progressivament, hem d’anar decantant-nos per la comoditat. Podríem dir que només poden seguir la moda les persones entre els 15 i els 60 anys, sempre, però, respectant els principis següents: en primer lloc, s’ha de fer servir un calçat variat; en segon lloc, les sabates triades han de ser adequades a la nostra anatomia i a les nostres circumstàncies, de manera que les que més poden afectar la morfologia podal s’han d’emprar en els ocasions en les quals no ens hem de bellugar gaire i, en canvi, hem d’optar per calçat còmode i adaptat a nosaltres quan haguem de caminar, estar drets i moure’ns molt. És evident que algunes professions exigeixen una determinada estètica, però sempre es poden fer servir petites mesures correctores, com ara posar-se les sabates que provoquen molèsties únicament quan s’està davant del públic i utilitzar-ne unes altres de més còmodes per a la feina en la intimitat.”

En tercer lloc també és important recordar “que es convenient fer servir sabates amb uns tres centímetres de taló durant l’etapa adulta per tal de pal·liar en part aquesta progressiva rigidesa. I cal que assumim que a partir dels 60 anys no podrem fer servir les sabates d’última moda perquè no s’adapten a les nostres necessitats anatòmiques. Evidentment, la solució seria que els dissenyadors tinguessin en compte els canvis que es van produint en la nostra morfologia corporal i els incorporessin als seus dissenys de forma natural. Caldria que s’inspiressin en la realitat i no pas en models impossibles. Això demostraria que s’està dissenyant una moda més lògica i humana, que té en compte la nostra anatomia, que accepta el fet indiscutible que envellim, que no tothom s’ajusta als cànons de bellesa imperants i que s’ha pensat i desenvolupat per veritablement fer-nos sentir còmodes i realitzats amb nosaltres mateixos. Moltes dones viuen una lluita interna perquè únicament veuen bells els seus peus si empren unes sabates que els provoquen molèsties físiques immediates (no les deixen caminar i pateixen dolor), i mediates (els deformen els peus de manera que no els volen mostrar a l’estiu, etc.).”

És en aquests casos en què podem parlar d’una veritable i cruel dictadura de la moda. “En major o menor mesura, el 80% de la població té problemes podals, la majoria dels quals són conseqüència de l’ús de calçat inadequat. Els nostres peus no estan dissenyats per patir i no hi ha cap mena d’argument estètic que justifiqui aquest sacrifici innecessari. L’estètica és important en tant que ajuda al benestar i a la satisfacció personals; però, quan provoca patiment, esdevé irracional.”

Tot i la importància d’aquestes parts del cos, “encara no hi ha una cultura del benestar podal al nostre país. Els joves haurien d’aprendre a casa des de la infantesa el calçat idoni per a cada ocasió i les característiques bàsiques d’una bona cura dels peus. També els podòlegs hauríem de poder portar a terme una tasca preventiva. A l’Estat espanyol no és comú encara anar a una revisió podològica periòdica perquè associen encara el podòleg amb un callista. La població hauria de prendre consciència que la nostra funció és la cura de la salut dels peus. D’altra banda, la nostra especialitat sanitària s’interrelaciona amb d’altres de mèdiques, i cal aprofitar aquesta cruïlla per atendre millor els afectats. Es pot tractar una patologia des de diverses branques sanitàries, i totes són vàlides sempre i quan aconseguim l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones que s’adrecen a les nostres consultes.”

De fet, “aquesta és la gran recompensa de la nostra labor professional: podem observar com els pacients van millorant la seva mobilitat, i és molt gratificant ajudar a reduir el seu patiment.”

María Pilar Mocé ha dedicat bona part de la seva trajectòria professional a tractar les patologies dels peus causades per l’ús de calçat inadequat i moltes hores del seu oci personal a fer-se amb moltes sabatetes propis: és una destacadíssima col·leccionista de figures en forma de sabata de totes les dimensions i materials. “Vaig començar amb aquesta afició en rebre com a regal una d’aquestes peces durant els meus anys d’estudiant de podologia, i de seguida va convertir-se en una de les meves grans passions.”

Durant tots aquests anys ha dedicat temps i esforç per tal d’aconseguir les figures més insòlites de la mà d’antiquaris i botigues especialitzades. “En tots els meus viatges professionals sempre hi ha un racó a l’agenda per visitar els antiquaris i les botigues especialitzades de l’indret. L’eix temàtic de totes les peces és la seva forma de sabata, però m’interessen tots els materials, textures, estils, mides i èpoques.” Fruit d’aquesta intensa i extensa passió són les més de 3.000 peces que aplega en l’actualitat la seva col·lecció i que l’han fet mereixedora de poder entrar en el Llibre dels rècords catalans.

Olga Mocé no sap si heretarà aquesta passió pel col·leccionisme, però sí que “la meva mare m’ha sabut transmetre l’interès, l’entusiasme i el mètode d’una activitat sanitària, la importància de la qual no sempre resulta evident.”