13-03-14
El teixit empresarial català es caracteritza per la seva magnitud i diversitat, però també per la seva discreció i el seu anonimat. Per això, obres com la present són especialment valuoses, ja que perfilen una representativa mostra de l’emprenedoria catalana i donen veu a les seves institucions gremials, com ara l’entitat que presideixo des de fa 8 anys.
El crac financer i la consegüent crisi han comportat un profund canvi de paradigma econòmic. Les empreses catalanes s’han adaptat a la nova conjuntura a través de la internacionalització, és a dir, dissenyant, produint i comercialitzant productes amb una visió global. I en aquesta estratègia, la Cambra de Comerç de Tarragona havia estat pionera: vuit anys enrere fórem la primera cambra de comerç espanyola a optar per la internacionalització cap a l’Àfrica, i continuem sent la institució patronal més activa en la promoció dels intercanvis comercials entre el nostre país i aquest continent. De fet, cada any portem a terme prop d’una desena de missions comercials a països africans.
L’elecció d’Àfrica no fou casual; els nostres tècnics en comerç exterior s’hi decantaren per la seva potencialitat. Mentre Europa ja ha assolit el seu sostre de creixement, Àfrica acaba d’iniciar la fase expansiva, de manera que tot està per fer; d’altra banda, hi ha un segment considerable de la població que desitja consumir articles europeus de qualitat.
Dins aquest context, cal valorar la magnitud comercial de la Mediterrània, descoberta ja pels romans, que construïren la Via Augusta. Per materialitzar aquestes expectatives, hem de promoure l’emprenedoria, reforçar el suport institucional i redefinir les atribucions del cos diplomàtic espanyol, la missió prioritària del qual hauria de ser la promoció dels intercanvis comercials i empresarials.
L’agilitat i capacitat empresarials catalanes expliquen en part el prestigi internacional de la marca Barcelona, un fet que motiva el desig d’instal·lar-se en el nostre país per emparar-se sota un segell vinculat amb la modernitat i l’excel·lència. No obstant això, paradoxalment la falta de crèdit ha enfonsat empreses catalanes solvents, o n’impedeix el creixement. En aquests moments continuen només accedint al crèdit corporacions que podrien autofinançar-se completament. Per trencar aquesta perniciosa dinàmica, el Govern hauria de forçar les entitats bancàries a tornar a confiar en les pimes, a fi que facilitessin el crèdit als projectes viables.
Alhora, tampoc no s’ha aconseguit reduir –amb mesures que facilitin i propiciïn la que les pimes contractin– l’atur, que assoleix a la província de Tarragona xifres que superen el 60%. Aquesta greu problemàtica, a més, té una especial incidència en el jovent, format amb fons públics, una part significativa i destacada –la millor preparada– del qual sembla destinada a abocar fins a data incerta el seu talent en altres països.
Per últim, quant a la independència, defensem la necessitat de celebrar el referèndum, sense pronunciar-nos sobre el resultat perquè englobem empresaris de sensibilitats diferents. Tanmateix, val a dir que la prioritat dels nostres emprenedors és la supervivència del seu negoci i que la seva aspiració és ajudar, des de la seva empresa, a construir un país fort i dinàmic que propiciï el benestar dels ciutadans.
