Text del 2008
Els grans arquitectes són artistes que modelen i exemplifiquen la realitat, les necessitats i les expectatives d’una societat que sempre reclama singularitat en els projectes importants”.
Tot i l’estesa connotació negativa del terme crisi, aquest vocable es refereix a un moment d’inflexió o de canvi. I en els contextos d’aturada obligatòria del ritme de treball els professionals poden aprofitar per formar-se i adequar-se a les circumstàncies futures. Aquest fou el cas dels Doctors en Arquitectura Albert Alegret i Burgués i Esteve Cabré i Puig: “Tres anys després de llicenciar-nos començàrem a col·laborar, tot i que cadascú conservava el seu propi despatx. Tanmateix, l’any 1990 vam decantar-nos finalment per fusionar els dos estudis per una qüestió de comoditat i d’optimització de recursos. Tots els nostres projectes eren en comú i la separació en dos despatxos comportava no només una molèstia per als nostres clients sinó també per a nosaltres mateixos, que ens havíem de desplaçar de l’un a l’altre, constantment.”
Poc després, l’any 1993, s’inicià un període de crisi en el sector immobiliari que suposà una reducció dràstica del nombre d’encàrrecs que rebien. “En aquella conjuntura decidírem que era el moment de completar la nostra formació des del vessant empresarial, ja que ens mancava interrelacionar l’arquitectura amb el món de l’empresa, en el sentit que hom assimila el fet arquitectònic a quelcom cultural, però no en té en compte les importantíssimes implicacions econòmiques. A més, ens animava el fet de tirar endavant, juntament amb uns altres 20 arquitectes, una nova escola d’arquitectura depenent de la Universitat Internacional de Catalunya, on faríem de formadors per a noves generacions de professionals.”
Els senyors Alegret i Cabré van emprendre, sota la direcció i mestratge del doctor Josep Roca, dues tesis doctorals coordinades que se centraven en l’economia immobiliària. En una, analitzaven els valors socials de la Sagrada Família: “Arribàrem a dues conclusions destacades: que és un monument que genera una gran plusvàlua econòmica i social per a si mateix i per a l’àrea que l’envolta, i que els beneficis obtinguts pel gran nombre de visitants que rep anualment permetran que l’obra s’acabi abans de 20 anys, fet que és una prova més que les societats expressen el que són i la seva voluntat de lideratge a través d’allò que construeixen. Els grans arquitectes són artistes que modelen i exemplifiquen la realitat, les necessitats i les expectatives d’una societat que sempre reclama singularitat en els projectes importants.” En l’altra tesi identificaven les situacions on els productes immobiliaris no tenien valor de mercat visible, quelcom molt útil a l’hora de detectar-los en fase de projecte o per informar-ne del risc a les entitats financeres.
Per a ambdós, aquells anys de parèntesi acadèmic representaren una inversió de cara al futur que permeté que el seu despatx s’especialitzés. En aquest sentit, en el gabinet que codirigeixen no es dediquen únicament a realitzar treballs arquitectònics, sinó que també elaboren projectes urbanístics tenint en compte tots els vessants: econòmic, jurídic, mediambiental… així com les característiques de la població i de la zona en què es duran a terme. “L’urbanisme és una àrea que no deixa espai per a la improvisació, perquè les seves propostes han de ser viables i perdurables en el temps i perquè l’objecte final, l’habitatge, ha de satisfer les necessitats de l’usuari malgrat estar condicionat per la conjuntura del mercat. Per exemple, actualment, a causa del preu del sòl, els habitatges cada vegada són més petits; no obstant això, en aquest espai més reduït s’han de satisfer necessitats similars a les dels habitatges de majors proporcions.”
En síntesi, el despatx dels senyors Alegret i Cabré contribueix a crear noves àrees de població. Per tal de reeixir-hi, és essencial disposar d’unes bones capacitats de comunicació. “Hem de saber transmetre els valors socials d’un projecte i assolir que totes les parts implicades –de vegades amb interessos contraposats– arribin a un consens satisfactori per a tots, malgrat que cal ser realistes i reconèixer que no sempre es pot acontentar a tothom.”
La participació o assessorament dels doctors Alegret i Cabré en un projecte permet que assoleixi més credibilitat i sigui més coherent i realista amb l’entorn. Per exemple, “la zona del Fòrum en un principi s’havia concebut com a una àrea de desenvolupament de l’activitat terciària. Quan les administracions, a través de l’assessorament de gabinets com el nostre, van adonar-se que aquest ús no era pas viable, la va reconvertir en una zona residencial, amb l’èxit que tots coneixem.”
Aquest cas és un exemple que la precipitació no és bona consellera en els projectes urbanístics. “Cal que les propostes, d’una banda, parteixin d’un consens pel que fa al creixement urbanístic del municipi i, de l’altra, vagin madurant i consolidant-se lentament i que sigui la mateixa localitat la que ratifiqui si s’ajusten veritablement a les seves necessitats, per la qual cosa normalment els projectes es perllonguen durant més d’una legislatura. En aquest procés és fonamental arribar a un acord econòmic entre els antics i els futurs propietaris del terreny que tingui en compte la plusvàlua que comportarà reconvertir-lo en sòl urbà.”
Pel que fa al vessant de dissenyadors d’edificis dels arquitectes Alegret i Cabré, tot i que també han participat de forma esporàdica en rehabilitacions d’edificis històrics, fonamentalment treballen per al sector privat en la projecció de blocs d’habitatges i d’habitatges aïllats. En aquest camp, hi ha diferències entre els encàrrecs dels particulars i els dels promotors. “Les persones que ens encarreguen el disseny d’un habitatge unifamiliar acostumen a apropar-se a nosaltres amb una idea prou fixa del que desitgen, de vegades fins i tot sense tenir en compte la morfologia del terreny. En canvi, és molt més habitual que el promotor et deixi llibertat per distribuir els habitatges, sempre respectant la necessària rendibilitat econòmica.”
D’altra banda, en la seva tasca com a arquitectes viuen sovint les paradoxes legals. “Hem de respectar i aplicar normatives que han estat promulgades de forma massa genèrica. Un exemple ben evident el tenim en les plaques solars que s’han d’instal·lar tant en els assolellats habitatges orientats al sud com en els ombrívols pisos orientats al nord. Caldria una mica més d’anàlisi, minuciositat i flexibilitat per part de l’Administració a l’hora de redactar les normatives urbanístiques.”
Els doctors Alegret i Cabré coincideixen a destacar que la situació professional dels arquitectes en l’actualitat no és la més desitjable. “No només hem de respectar i complir tota una sèrie de requeriments jurídics –a més dels inevitables condicionaments econòmics– que acoten la seva capacitat d’innovació, sinó que s’han de resignar al fet que els constructors petits i mitjans poques vegades repeteixen gabinet d’arquitectura per planificar edificis.” Aquesta circumstància està abocant els despatxos d’arquitectes a una precarietat laboral que poc té a veure amb els tòpics sobre l’estatus d’aquesta dedicació a mig camí entre l’art i la ciència.
