Sr. Albert Sarró i Martín
Sr. Albert Sarró i Martín
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

ALBERT SARRÓ I MARTÍN

PSIQUIATRE I PSICOTERAPEUTA

Entrevistat l’Abril del 2010

“Vaig anar a parar a la Teràpia Sistèmica a partir de la psiquiatria infantil, que em va portar a buscar la connexió entre la conducta del nen i allò que passava al seu entorn familiar i escolar”

“La Teràpia Familiar duu a entendre l’equilibri emocional de la persona i els conflictes relacionals o, fins i tot, la patologia de l’individu com un emergent on tot el sistema pot ser present per ajudar”

“La tendència de l’individu a la reproducció i a la repetició de situacions conflictives es correspon tant a traumes de la infància com a la transmissió transgeneracional de patrons que esdevenen veritables hàbits i font de patiment si no són revisats”

“Allò de mens sana in corpore sano, és a dir, la complementarietat i la correspondència del benestar corporal amb els factors emocionals i afectius d’autoapreci i d’identitat, segueix sent més vàlid que mai a la nostra cultura”

El psiquiatre Albert Sarró i Martín va néixer a Barcelona l’any 1935. Després de cursar la carrera de Medicina a la seva ciutat natal, va ampliar la seva formació a Anglaterra, on estudià psicoanàlisi, i als Estats Units, on es va formar en la llavors novella epistemologia “Sistèmica”, aplicada a la clínica psicològica i psiquiàtrica. En l’actualitat, és el director clínic i supervisor docent del Centre de Teràpia Familiar de Barcelona (CTFB).

La vocació del doctor Sarró va néixer, en part, per influència familiar; tant del meu pare, Ramon Sarró i Burbano, fill de metge, catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona, que va crear l’Escola de Psiquiatria de l’Hospital Clínic i que va formar tantes generacions de metges durant les dècades de 1950-1971, com de la meva mare, Blanca Martín Zamora, editora i filla d’editor, circumstància que em va dur, en una primera etapa professional, a seguir la seva tasca i a publicar revistes mèdiques (com Medicina Clínica) i llibres de psicologia i de psiquiatria.” Igualment, la vocació psiquiàtrica i psicològica dels altres germans –Artur, Blanca i Teresa– va rebre aquesta valuosa empremta familiar, també heretada per les filles del doctor Sarró, Sònia i Vanessa, que continuen la seva tasca al centre.

El Centre de Teràpia Familiar de Barcelona funciona des de l’any 1980, tot ajudant les persones i les famílies en crisi o en situacions de patiment i de desesperança; també, treballa per aturar la repetició d’aprenentatges erronis i de situacions encallades en nens i adults, o entre pares i fills, tant en contextos escolars com en familiars o laborals. “En el seu vessant docent i social, l’equip del Centre, a banda de l’assistència clínica, ha format ja una quantitat important de terapeutes de família (trenta promocions) a Catalunya, Astúries, València, Murcia, Alacant, Castelló i Menorca. Igualment, ha contribuït a la introducció de la perspectiva sistèmica en l’àmbit assistencial català així com a l’àmbit escolar andorrà.”

Aquest fet demostra la gran evolució viscuda en la difusió d’aquesta disciplina. “Quan vaig començar a fer Teràpia Sistèmica era un enfocament no difós al nostre país. En certa manera, en sóc l’introductor. Hi vaig anar a parar a partir de la psiquiatria infantil, que em va portar a buscar la connexió entre la conducta del nen i allò que passava al seu entorn familiar i escolar.”

La Teràpia Familiar relaciona les conductes amb l’entorn, bé sigui familiar, escolar o laboral, com element determinant de primer ordre. “Aquesta teràpia duu a entendre l’equilibri emocional de la persona i els conflictes relacionals o, fins i tot, la patologia de l’individu com un emergent on tot el sistema pot ser present per ajudar. D’aquesta manera, a més, descarrega la persona, infant o adulta, que té complexos i conflictes d’autoapreci o d’imatge, de la injustícia que suposava –i suposa encara en molts enfocaments terapèutics– considerar-la com a únic element de la situació problemàtica.”

El doctor Albert Sarró no és home de diagnòstics. “Jo no faig diagnòstics, sinó que valoro situacions. Estic en contra d’ells perquè són una llosa molt pesada a l’hora de treballar. Classifiquen i encasellen rígidament una cosa que no és classificable, que és la complexitat de factors que interactuen en cada situació, en cada persona i en cada família.”

Tampoc és gaire partidari de la medicació. “De vegades, és un pal·liatiu necessari, però en casos aïllats o en moments determinats. Hi ha un abús extraordinari de diagnòstics i de medicació. En el moment en què li donem una medicació al pacient, bé sigui infant, bé sigui adult, fàcilment estem desaprofitant recursos o incapacitant-lo com a persona. S’obvia massa sovint la importància dels factors emocionals i relacionals”

La família és la cèl·lula del teixit humà, és el principal agent transmissor de valors a l’individu. “La família és la que ens programa i condiciona per a la vida social; absorbim passivament els seus valors des de la més tendra infància. Ens dóna una veu i, amb els anys, la nostra capacitat de sotmetre a reflexió els valors rebuts determinarà el nostre nivell d’autoestima, d’identitat i de diferenciació. Val a dir que la tendència de l’individu a la reproducció i a la repetició de situacions conflictives es correspon tant a traumes de la infància com a la transmissió transgeneracional de patrons que esdevenen veritables hàbits i, finalment, font de patiment si no són revisats. Les ferides sofertes per traumes i per pèrdues importants i sovint violentes a les quals ens ha sotmès la vida, els insults aparentment anodins que es diuen als infants (lleig, gros, dolent, tonto…), són insults a l’ànima, a tota la persona, i en molts casos tenen pes i continuïtat al llarg de la vida.”

Quan algú millora la seva estètica, “és indubtable que està donant un primer pas important per tal d’afavorir el seu estat d’ànim i el seu benestar. Allò de mens sana in corpore sano, és a dir, la complementarietat i la correspondència del benestar corporal amb els factors emocionals i afectius d’autoapreci i d’identitat, segueix sent més vàlid que mai a la nostra cultura. La persona que se sent bé amb si mateixa s’estima, s’arregla, fa exercici, cuida la seva dieta i vigila el seu aspecte i la seva aparença física; en definitiva, té cura del seu propi cos.”

En aquest sentit, és importantíssima la percepció que té la persona de si mateixa. “El nostre cos i la nostra persona són el primer que hem de cuidar i de respectar! La imatge que un té de si mateix es tradueix en els seus gestos, igual que en la  seva manera de vestir. Prendre consciència dels aspectes ferits de la nostra persona ens permet retocar-nos la imatge i oferir-la als altres millorada. Així, en sentir-nos millor socialment i fer que les pròpies expectatives siguin més positives, propiciem, predisposem i reforcem en el proïsme actituds de simpatia i d’empatia.”

Hom diria que, avui en dia, en l’era de la informació, hauríem de tenir més nocions sobre la gestió de les nostres emocions. “Malgrat els avenços en els coneixements sobre el funcionament de la nostra ment, la formació de la persona en medicina i en les ciències humanes encara desdenya, sovint amb conseqüències d’alt cost pels nivells d’estrès personals, l’educació i l’ensenyament sobre el funcionament dels nostres programes afectius. Els actuals recursos i estratègies conductuals, psicològiques i corporals o estètiques ens permeten revisar, rectificar i millorar els ‘programes’ apresos. L’abordatge sistèmic aplicat en l’àmbit de les relacions i dels afectes humans ens ajuda a aconseguir més benestar i és una alternativa en la prevenció de la malaltia emocional. Els llegats dels nostres pares sempre contenen parts errònies o renovables. Per honorar-los, tenim l’oportunitat, però també el deure, de revisar i de rectificar aquells aspectes que l’actual evolució social ha fet caducs o desfasats. Diferenciar-nos és créixer, i una de les millors riqueses que ens podem oferir a la vida.”