Text del 20-09-10
L’alopècia està lligada a l’hormona masculina, per tant no es pot catalogar de malaltia, ja que sent calb es pot viure perfectament. Tanmateix, pot esdevenir una patologia psicològica si es transforma en una font d’inseguretat i insatisfacció.
És molt important escoltar els pacients, a fi d’analitzar el seu problema i buscar maneres de solucionar-lo, però també a fi de tantejar-lo psicològicament.
Hi ha una desinformació generalitzada envers la meva especialitat; he vist gent amb formació universitària o amb llocs de responsabilitat que encara creuen en productes miraculosos contra l’alopècia.
Trasplantem l’arrel dels cabells del clatell. El pacient surt de l’operació sense cabell i, poc a poc, li neix com un borrissol que, amb el temps, agafa força. Aquest creixement gradual al llarg d’un any és beneficiós per a l’autoestima del pacient i, com la gent del seu voltant no veu un canvi sobtat, no calen explicacions.
L’estreta relació entre la imatge física i l’estabilitat emocional la constata diàriament el doctor Daniel Llorens i Morera, metge especialitzat en cirurgia capil·lar, que treballa a la Clínica Planas de Barcelona des de 1992, tot i que exerceix l’especialitat des de l’any 1984. “L’alopècia està lligada a l’hormona masculina i a la herència genètica, per tant és una característica sexual secundària, que no es pot catalogar de malaltia perquè sent calb es pot viure perfectament. Tanmateix, pot esdevenir una patologia psicològica si es transforma en una font d’inseguretat i insatisfacció, capaç d’afectar, fins i tot, les relacions de parella, d’amistat, la inserció laboral, etc. El trasplantament de cabell ajuda a restablir el nexe que formen l’equilibri emocional i l’estèlica corporal. Moltes persones canvien radicalment després de l’operació. Mentalment continuen sent els mateixos, però es troben millor amb la seva imatge i actuen amb més seguretat.”
La causa d’aquesta inseguretat és una societat molt exigent estèticament, amb un ideal de bellesa associat a la joventut i l’harmonia. “En realitat, l’única persona a la qual no entristeix la calvície és qui té cabell. I, si es produeix abans dels 40 anys, encara afecta més. A tall d’exemple, ens han vingut persones cegues, algunes de naixement. Això vol dir que la cirurgia capil·lar és fa més de cara a la imatge que donem als altres que per un mateix.”
A la base de qualsevol relació entre metge i pacient ha d’estar la comunicació. El doctor Llorens sempre vol conèixer les inquietuds i els problemes del seus pacients, donar qualitat mèdica amb un tracte humà. “Jo m’estimo els meus pacients, en el sentit que vull el millor per ells. Per mi és molt important escoltar-me’ls, a fi d’analitzar el seu problema i buscar maneres de solucionar-lo, però també a fi de tantejar psicològicament la persona que acut a mi. Recordo un gran consell que em donà el doctor Puigvert quan jo encara era un estudiant de medicina: cal adquirir experiència i aprendre a escoltar i a traduir allò que diuen –o callen– els malalts, perquè ells saben, en el fons, quin és el seu diagnòstic.”
La màxima ètica doctor Llorens, heretada d’un professor seu, el doctor Pierre Bouhanna, és “no fer mai a un altre el que un no es faria a si mateix.”
D’aquí que el precedeixi la fama de no enganyar ningú. “Mai penso en els diners, sinó en si és correcte operar aquella persona: ¿Està motivada? ¿M’està entenent? ¿Les seves expectatives responen a la realitat? Tornar a tenir 18 anys no es pot comprar amb diners. Fins i tot els ensenyo fotos d’una persona abans i després dels microimplants de cabells i els dono el telèfon d’un pacient –ara també amic–, perquè vegin el resultat en viu. A continuació, els recomano que tornin a la consulta havent reflexionat durant un mes.”
Un dels obstacles amb els qual sol trobar-se el doctor Llorens és la informació errònia o insuficient que tenen, no només els pacients, sinó també els metges d’altres especialitats. “Un dels motius pels quals faig classes del Màster de Cirurgia Capil·lar i Alopècia a la Universitat de Mallorca, Córdoba i París és perquè m’obliga a revisar la informació, els avenços i les noves publicacions. A més, vull pal·liar la desinformació generalitzada que hi ha envers la meva branca mèdica, una ignorància que em costa d’entendre, ja que he vist gent amb formació universitària o amb llocs de responsabilitat que encara creuen en productes miraculosos que fabriquen algunes cases contra l’alopècia.”
L’únic tractament efectiu, una vegada s’ha reduït considerablement el cabell, és la cirurgia capil·lar, àrea quirúrgica que ha viscut grans avenços des dels seus inicis fa 50 anys. “Quan jo vaig començar semblava una operació de trasplantament de cor per la seva complexitat. Ara es realitza amb anestèsia local, i ocupa cinc hores de feina molt laboriosa. Les primeres operacions de trasplantament de cabell no aconseguiren un resultat òptim, ja que l’alineació dels cabells trasplantats es veia artificial. Ara es trasplanten els cabells d’un en un, o de dos en dos, o de tres en tres, tal com neixen al clatell. D’aquesta zona no cau mai el cabell perquè no està influenciada per l’hormona masculina. Però trasplantem l’arrel, no el cabell. El pacient surt de l’operació sense cabell i, poc a poc, li neix com un borrissol que, amb el temps, agafa força. Aquest creixement gradual al llarg d’un any o any i mig és beneficiós per a l’autoestima del pacient. La gent del seu voltant no veu un canvi sobtat i, per tant, no s’han de donar explicacions.”
En els últims anys, la demanda de cirurgia capil·lar ha augmentat ostensiblement entre les dones, passant del 10% al 25%. “L’estrès ha desencadenat aquesta xifra tan elevada. Però les dones, per causes hormonals, perden cabell de forma difusa: no arriben a desenvolupar una calvície com la masculina. El cabell es torna més fi i, llavors, les operacions de trasplantament no donen tan bons resultats com en els homes. A més, l’exigència femenina fa que no estiguin satisfetes si no aconsegueixen resultats perfectes. Un home amb una restitució del 50 o 70% de cabells se sent molt feliç.”
La recerca en el camp de l’alopècia també ha donat fruits en l’àmbit preventiu, en aconseguir un tractament que suavitza la caiguda. “Consisteix en una píndola que inhibeix una part de la hormona masculina causant de la caiguda del cabell i es combina amb una loció que estimula la circulació sanguínia. Però aquest tractament, que soluciona el problema a un 30 o 40% dels pacients, s’ha de seguir de forma crònica; altrament, torna a caure el cabell, perquè només tracta el símptoma, no la causa.”
En el futur, probablement la investigació amb cèl·lules mare o amb fàrmacs trobarà la solució per bloquejar la caiguda del cabell. I quan això succeeixi, el doctor Llorens serà a la seva consulta, fent recerca aplicada, com ho ha anat fent des que decidí dedicar-se a la cirurgia capil·lar. “Vaig decidir-me per aquest camp perquè el veia molt difícil i reptador. En la meva formació fou cabdal la coneixença del millor dermatòleg d’Europa, que treballava a París, a qui vaig millorar la tècnica gràcies als meus coneixements sobre cirurgia, adquirits treballant a l’Hospital Universitari de Bellvitge. Que pogués desenvolupar els mètodes d’una eminència en la matèria m’animà a contactar un dels dos millors cirurgians del món, fincat a Montreal, on vaig poder comprovar que també en podia millorar la tècnica. Aleshores tothom pensava que jo era molt agosarat fent aquests canvis. Els bons resultats, tanmateix, m’han donat la raó. De fet, no en sóc conscient, però vaig fent canvis contínuament en la meva praxi diària. És un revulsiu contra l’endropiment i l’avorriment.”
En aquest sentit, el doctor Daniel Llorens està molt a prop d’una icona de la cirurgia plàstica com el professor Jaime Planas, a qui descriu com “una persona amb una gran qualitat humana i amb una tenacitat per arribar al seu objectiu que considero impossible de superar.”
