Text del 30/10/2018

Somiava a treballar com a química i ho va aconseguir; malgrat que la seva vocació trencava amb els desitjos paterns, que la situaven dins del negoci familiar. Tanmateix, la vida va tornar a posar a prova el seu destí, oferint-li novament les regnes de l’empresa del pare, Martí Colls i Conchs, creador d’ITISA Electronics i un dels socis fundadors de l’Associació de Recreatives Espanya. Avui, juntament amb el seu marit, Jordi Fornós, lidera dos projectes pioners que han traspassat fronteres: CashKeeper i Logic Key. Satisfeta de la seva trajectòria, assegura que, si Martí Colls els estigués mirant, se’n sentiria, sens dubte, molt orgullós.

Tota la vida familiar girava al voltant de la professió del pare

Devia tenir tres o quatre anys: era un bolet petitó. Tot i això, me les apanyava per pujar dalt d’un tamboret, perquè no em volia perdre res del que passava al taller del meu pare, Martí Colls i Conchs, un dels socis fundadors de l’Associació de Recreatives Espanya i creador d’ITISA Electronics, empresa dissenyadora dels primers videojocs a l’Estat per a màquines recreatives. Durant els anys setanta, el meu pare ja havia creat i patentat màquines recreatives electromecàniques. I quan va fundar ITISA Electronics l’any 1982, es va dedicar fonamentalment al disseny de diversos videojocs. Alguns van ser adaptacions de productes estrangers, com el joc Mach 9 o Black Out; però també va llançar-ne al mercat alguns de propis, com l’anomenat Botanic o l’Squash. D’altra banda, es dedicaren a la producció de plaques de vídeo i a la comercialització dels seus propis mobles de recreativa, com l’Itis’ Games, que va rebre el Premio a la Vanguardia a la Fira Espanyola dels Recreatius. Enfilada dalt d’aquella cadira podia veure la filera de treballadors que s’afanyaven per muntar les plaques electròniques. M’encantava ajudar-los a tallar les tires de resistències abans de passar-les als muntadors, que les soldaven. Recordo aquella olor inconfusible del metall soldat i de l’estany, així com la figura omnipresent del pare, que estava pendent de tot el procés, parant atenció a qualsevol entrebanc, constantment disposat a innovar i a millorar el producte. Sempre hi veia quelcom susceptible de ser perfeccionat. Tota la nostra vida familiar ha estat marcada per la seva activitat i trajectòria professionals.

Martí Colls i Conchs, un autodidacte inquiet i incansable

El pare era fill de Palamós, un poble del Baix Empordà apartat de la gran metròpoli; per tant, no va ser fàcil per a ell accedir al coneixement universitari. Tanmateix, no li faltava inventiva i inquietud; va formar-se de manera autodidacta i, amb menys de divuit anys, va fundar la seva primera empresa: Minerva, S.L., creadora del primer Scalextric gegant. El seu pare, Martí Colls i Gafarot, sempre va creure en ell i li va oferir tot el seu suport. També, va esdevenir un dels primers programadors d’IBM a Catalunya. Recordo que explicava que va haver de traslladar-se a Barcelona per tal de cursar la formació que impartia aquesta multinacional. Però, quan li van oferir un lloc de responsabilitat, el va rebutjar: era un creador i li agradava volar. La seva família era propietària de l’antic Cinema Conchs de Palamós; així doncs, la vocació empresària formava part de la genètica familiar. Tant Martí Colls com la seva dona, l’àvia Marcela Conchs i Costa, tenien una mentalitat oberta: sempre estaven disposats a endegar nous projectes. Com a fills de l’època de la Revolució Industrial, la irrupció de la tecnologia i l’electrònica els donaven ales; pensaven que tot era possible si la tècnica ho permetia. I van saber transmetre aquest tarannà al seu fill. Sovint, el meu pare em deia que no havia de tenir por de res: com ell, soc llançada i inquieta. Va morir el 2015 d’una malaltia, només tenia seixanta-vuit anys, era massa jove; la seva ment desperta i pionera podria haver-nos aportat encara moltes més idees. Sempre havia tingut clar que ens endinsaríem en la nostra era tecnològica actual, tot i que la velocitat a la qual estem viatjant també el va sorprendre.

Quan era petita vaig convertir-me en una beta tester

Era habitual sentir a casa la frase: «Deixa que ho vagi provant la nena». Crec que no hi ha cap infant a Espanya que hagi jugat a tants prototips de videojocs com jo; vaig fer de beta tester quan ningú no sabia què volia dir aquesta expressió. Els amics, sorpresos, i potser amb un xic d’enveja, em preguntaven: «Fins a quantes vegades pots jugar?». No necessitava posar diners a la màquina; l’obria i podia encetar, si volia, dues-centes partides sense pagar. Sovint, després de passar la tarda jugant al carrer amb els amics, reclutava tots els nens que hi havia a la plaça i anàvem tots junts a provar les màquines del pare.

ITISA, un recorregut llarg i fructífer

A mitjan anys vuitanta, el meu pare i els seus socis d’ITISA van crear les màquines de vídeo per a casinos, pensades principalment per a l’exportació, com van ser Poker i Carts and Dice. També, van patentar la màquina recreativa de tir al plat Flush Gun, i van anar millorant la seva línia de mobles genèrics, com el Revolution o la continuació de la sèrie de l’Itis’ Games, amb tres versions posteriors. Sense abandonar del tot el sector del recreatiu, s’aventuraren amb diversos negocis relacionats amb l’electrònica. L’any 1986 van anunciar una ampliació de plantilla i la inauguració d’una nova planta de tres mil metres quadrats per tal de fabricar claus electròniques per a establiments hotelers. També van crear dispositius làser per a centres capil·lars, així com productes làser per al marcatge d’envasos. El recorregut d’ITISA va ser llarg i fructífer fins que va tancar les seves portes.

El primer software de terminal de venda TPV

El cert és que, al final d’aquesta etapa, el meu pare ja tenia la ment enfocada a altres projectes; les ments creatives necessiten estar constantment en moviment. Juntament amb altres socis, va crear una altra empresa dedicada a proveir els hotels de caixes fortes. La Fichet, que encara es comercialitza, és un disseny del meu pare. I la seva trajectòria no es va aturar aquí, sinó que va continuar aportant idees per a un nou projecte: el control de l’estoc als estancs; una creació que va desembocar en el naixement d’una de les empreses que avui gestionem: Logic Key, S.L. Hi havia un amic del meu pare, que tenia un estanc al carrer Major de Palamós, que un bon dia li va demanar si podia pensar alguna solució per controlar l’estoc i la gestió de compres de tabac del seu establiment, que rebia l’afluència d’un gran nombre de turistes internacionals. El meu pare va començar a idear nous dissenys fins que va aconseguir crear un dels primers terminals de venda (TPV) que van començar a funcionar al nostre país. Novament, la seva ment creadora va esdevenir pionera. Anys més tard, d’acord amb les associacions provincials d’estanquers, el seu ús es va anar estenent i, avui en dia, malgrat els canvis introduïts i la inevitable evolució, encara n’és un referent. De l’èxit d’aquest primer projecte, va néixer l’empresa Logic Key, S.L., que ha anat diversificant la seva activitat: ja no abastem només el sector dels estancs, també dissenyem software de TPV per a altres comerços, restaurants, bars, perruqueries o centres d’estètica, per exemple. I LK Bitronic, una altra empresa molt lligada a la família, en realitza la distribució en exclusiva des del 1991.

Tot trencant amb la tradició familiar

Vaig cursar tota l’escolarització primària a Palamós. Tanmateix, a sisè de Primària els meus pares van decidir canviar-me a una escola privada ubicada a la ciutat de Girona. Era una bona estudiant i desitjaven que tingués l’oportunitat de treure profit de tot el meu potencial. Vaig aconseguir acabar la Secundària amb un expedient acadèmic brillant i, quan va arribar el moment de decidir el meu futur professional, vaig optar per seguir el meu cor i no els desitjos paterns, que m’encaminaven a continuar amb el negoci familiar. Era una jove decidida, que tocava de peus a terra, i que tenia molt clara la professió a la qual es volia dedicar: el meu somni era ser química, treballar en un laboratori i especialitzar-me en analítica. No obstant això, quan ho vaig exposar a casa, hi va haver una gran fractura familiar. Va ser molt dur; per primera vegada a la vida, el meu pare i jo no estàvem d’acord. El meu progenitor patia per mi; ell havia esperat poder-me oferir tot el seu suport, tal com ell mateix va rebre del meu avi, però vaig trencar amb aquesta tradició familiar. Considero que tot emprenedor ha de ser capaç de prendre les seves pròpies decisions, encara que això signifiqui anar contra corrent. Si acabes seguint el camí que t’indiquen els altres, encara que no t’agradi, mai no aconseguiràs realitzar-te com a persona i com a professional, mai no triomfaràs ni destacaràs per sobre de ningú. Els emprenedors que lideren els projectes són persones amb idees pròpies, que lluiten per tirar-les endavant. En el meu cas, tot i que vaig optar per seguir el meu instint, i vaig aconseguir les fites que m’havia traçat, anys després la vida em va tornar a plantejar la disjuntiva de fer-me càrrec del negoci familiar.

Una escola que em donés prestigi

La mare m’aconsellà que triés una escola de renom. Estava preocupada perquè sabia que, dins l’àmbit de la química, no comptava amb cap suport familiar i hauria de ser capaç de tirar endavant tota sola. Per tant, m’insistia en la idea que la universitat que triés tingués prestigi, perquè la gent de poble, em deia, ningú no l’anava a buscar. Vaig seguir el seu consell i, com que tenia un bon expedient, vaig sol·licitar l’ingrés a quatre centres: l’Institut de Química de Sarrià (IQS), que oferia una doble titulació en Enginyeria i era el preferit del pare; la Universitat de Navarra, on es van presentar mil dos-cents candidats i només n’hi podien entrar dos-cents; ESADE, perquè a casa vam considerar que també seria bo tenir una formació financera, i la Universitat de Girona (UdG), que era la meva preferida. Pensava que el filtre universitari m’estalviaria la papereta d’haver de decidir jo; tanmateix, em van acceptar a tots els centres. Al final, vaig optar per seguir la recomanació paterna i em vaig matricular a l’IQS. Però no hi vaig encaixar. Dos anys després, sol·licitava l’ingrés a la UdG; em vaig adonar que l’IQS no era el meu lloc; no volia ser empresària ni tenir una gran anomenada. Aleshores, pensava que el meu futur professional estava dins d’un laboratori.

De Girona a Brusselles

A la Universitat de Girona vaig viure uns anys fantàstics; va ser una experiència molt enriquidora, i vaig llicenciar-me amb un expedient acadèmic excel·lent. De ben segur, que tornaria a repetir l’experiència. M’havia especialitzat en una branca d’anàlisi de pesticides per a la qual tenia força traça fins i tot, havia aconseguit matrícula d’honor en alguna assignatura. Semblava que, després de fer uns quants tombs, havia trobat el meu lloc en el món. Quan només em quedaven tres crèdits de lliure elecció per acabar la carrera, vaig decidir que havia arribat el moment de sortir de Catalunya i anar a estudiar a una universitat estrangera. Buscava volar fora de casa; era lògic, havia triat seguir el meu propi camí, lluny de la protecció paterna. Però quan vaig sol·licitar la beca Erasmus, la responsable d’àrea em va anunciar que els estudiants de Química no hi anaven; era una opció que podien triar els universitaris d’altres facultats, com Enginyeria. Com que vaig insistir-hi, em va dir que m’havia de buscar jo mateixa una facultat que acceptés la meva candidatura. Vaig tenir la sort de contactar amb una de les responsables de la Facultat d’Enginyeria, que em va trobar una plaça a Brussel·les, en un projecte d’Enginyeria Industrial. Casualment necessitaven algú, amb l’especialitat d’Enginyeria Química, que parlés molt bé el francès i pogués donar un cop de mà a un estudiant català d’Enginyeria que també hi estava cursant la beca. La plaça semblava feta per a mi. Parlo francès des dels cinc anys; el vaig aprendre amb el fill d’uns amics francesos dels pares, amb els quals passàvem tots els estius. I el projecte tractava una especialitat que dominava: la cromatografia.

Com si fos cosa del destí

Encara recordo el dia que vaig escriure el primer correu electrònic a l’estudiant català que ja era a Brussel·les. Aleshores, i amb només vint-i-dos anys, no podia imaginar que aquell jove que no coneixia de res, Jordi Fornós i Cobo, esdevindria el meu marit. Actualment tenim dues filles, la Clàudia i la Gina. Quan vaig marxar cap a la capital de Bèlgica, on vaig estar cinc mesos, pensava que la meva vida havia fet un tomb. Tanmateix, sovint tenim un camí traçat: encara que ens desviem, tornem a trobar-lo. Quan un té un traç, tot hi convergeix. El destí em va fer coincidir amb en Jordi, originari d’un poble proper a Palamós, Sant Antoni de Calonge. A més a més, vam descobrir que teníem família llunyana comuna. El pares, que pensaven que ja no tornaria a casa, van tenir sort: el futur de la seva filla tornava a mirar cap a Catalunya.

La Universitat de Girona va rebre un premi amb el meu projecte de final de carrera

Quan vaig retornar de Brussel·les, vaig acabar el meu projecte de final de carrera, centrat en l’impacte econòmic del reciclatge en funció del tipus de material tractat, ja fos vidre, paper o alumini. El meu objectiu era determinar la viabilitat d’emprendre polítiques que en potenciessin la reutilització. Era un tema molt actual: durant aquells anys, molts ajuntaments s’interessaven per implantar el reciclatge en els seus municipis i necessitaven estudis que n’exposessin els pros i els contres. A Europa, també era un tema que estava damunt de la taula. La UdG va firmar un conveni amb una escola d’enginyers de Brussel·les i vam començar a treballar-hi plegats. L’estudi conjunt, que concloïa que era necessari incentivar accions encaminades a potenciar el reciclatge, es va presentar a un congrés celebrat l’any 2000 a Finlàndia, centrat en l’economia i l’ecologia, on diversos organismes procedents d’un variat nombre de països exposaven les seves respectives recerques. Finalment, la UdG va rebre una important menció: vam quedar en tercer lloc. Per primera vegada, aquesta universitat rebia un reconeixement internacional.

Facis el que facis, acabes sent un gestor de temps i de recursos

Després de realitzar un postgrau sobre gestió ambiental i de residus dins l’àmbit municipal a la UdG, vaig començar a treballar per als laboratoris d’Esteve Química, tot cobrint una baixa per maternitat a la seva planta de Celrà. Hi vaig estar durant onze mesos, fins que em vaig adonar que m’havia equivocat. Malgrat tot allò que havia cregut sobre mi mateixa, vaig ser conscient que el meu futur professional no es trobava dins d’un laboratori. Havia viscut en un món idealitzat i, en entrar en contacte amb la realitat laboral, vaig veure que m’havia convertit en un mer operari encarregat de segellar els certificats de qualitat. Reproduïa cada dia la mateixa feina; allò no m’interessava. Amb el temps, t’adones que, facis el que facis, t’acabes convertint en un gestor de temps, recursos i documentació. Finalment, vaig decidir marxar i em vaig inscriure a una borsa de treball. Amb vint-i-cinc anys, em va sorgir l’oportunitat de treballar a l’empresa Enplater, dedicada als embalatges de diversos tipus de productes.

Quatre anys viatjant per mig món

Un fet determinant perquè em contractessin a Enplater fou el meu domini dels idiomes: a més del francès, parlo perfectament l’anglès. També, necessitaven algú a qui no li fes por agafar la maleta i viatjar contínuament. Vaig passar quatre anys de la meva vida voltant per mig món, tot venent el nostre producte i assessorant els clients i les empreses sobre quin era el tipus d’envàs que els calia per presentar un producte alimentari. Vaig aprendre molt. Sempre agrairé l’oportunitat que em va brindar aquella experiència laboral de conèixer gent fantàstica: vaig tenir la sort de gaudir de grans companys de viatge. Mentre treballava per a aquesta empresa, vaig tenir l’ocasió de viatjar diverses vegades als països del nord d’Europa, com Dinamarca o Holanda. I em vaig adonar que tenim molt en comú amb ells; quan intentava vendre’ls el nostre producte, no em presentava com una empresa espanyola sinó com una companyia de la Costa Brava i, automàticament, se m’obrien les portes. Vaig aprendre a presentar i realçar el valor afegit del nostre producte per sobre d’una mera explicació tècnica. Els parlava sobretot de la possibilitat que vinguessin a visitar Catalunya durant uns dies per conèixer-nos millor mentre gaudien del nostre clima i paisatge. D’aquesta manera, la connexió era molt més senzilla i autèntica.

Quan vaig marxar el gerent va preferir posar un home al meu lloc

En qualsevol cas, haig de reconèixer que hi va haver treballadors d’Enplater que no van ser gaire acollidors. Era la primera vegada que una dona independent demostrava la seva vàlua i assumia un càrrec que tradicionalment havia estat ocupat per homes. No obstant això, aquest rebuig mai no va representar per a mi un fre. Sempre he sabut quines eren les meves limitacions i fins on podia arribar. I sempre he tingut clar que, encara que intenti fer bé la meva feina, em puc equivocar, com qualsevol home; el fet de ser dona no em converteix en algú menys qualificat. De fet, recordo que el dia que vaig plegar, el gerent de l’empresa va comentar al meu superior que havia desenvolupat una feina excel·lent; tot i així, preferia que el meu substitut fos un home. No havia canviat la seva mentalitat: continuava pensant que els llocs de responsabilitat havien de ser ocupats per homes.

«Nois, és la vostra darrera oportunitat»

Un bon dia, el meu pare va venir a casa i ens va dir: «O agafeu les regnes del negoci, o me’l venc: és la vostra última oportunitat». Aleshores, el meu marit estava treballant com a enginyer industrial tècnic dins del sector de l’automoció, mentre que, per la meva banda, continuava a Enplater. Al meu home, com a bon enginyer, li cridava l’atenció tot allò que desenvolupava el meu pare. I no va trigar a anunciar-me que li interessava, però que no ho faria sense mi. Per tant, va ser una decisió que vam haver de prendre a tres bandes. Per a mi, significava una renúncia a tot allò que havia aconseguit professionalment durant els darrers anys; havia lluitat molt per assolir els meus objectius. I ara, em proposaven endinsar-me en un projecte del qual no sabia, en aquell moment, quin resultat n’obtindria. A més, era un canvi sobtat de rumb; sempre li havia dit al meu pare que no volia formar part del negoci familiar i, en aquell moment, se’m presentava la disjuntiva de canviar la meva ferma postura i desdir-me’n. Finalment, vaig acceptar. Som una família molt cohesionada; malgrat que debatem obertament sobre qualsevol tema i respectem els parers individuals de cadascú, les decisions sempre les prenem a partir del benefici comú. Per al meu pare, va ser una alegria que acceptéssim; no només confiava plenament en mi, sinó també en el meu marit. Sempre deia que en Jordi era el fill que no havia tingut. A més, aportava una visió metòdica d’empresa d’automoció i alhora un punt de vista d’enginyeria renovada; és a dir, que el seu gendre venia a aportar nous aires per al seu negoci.

Pioners en un sistema segur de gestió de l’efectiu

Des de Logic Key, S.L., vam detectar que existia una necessitat en el sector comercial en el qual ens movíem. Els propietaris dels establiments, preocupats per les fuites constants de capital, requerien algun mecanisme que els permetés controlar l’entrada i sortida de diners en metàl·lic. Tant el meu pare com el meu marit, van començar a treballar l’any 2009 en el disseny d’un mecanisme que aportés una solució efectiva. Normalment, es detecten els errors comesos en els punts de venda en el moment en què s’ha de quadrar la caixa, sigui durant els canvis de torn o en el tancament diari de la botiga, al vespre. És habitual que es produeixin pèrdues per cobraments mal efectuats, bitllets falsos o robatoris, per exemple. Les errades en el canvi són més freqüents del que ens pensem. A comerços petits, com els quioscos o els estancs, la probabilitat d’equivocar-se és molt alta, ja que la venda es produeix de manera successiva, i és molt ràpida. Quan dictamines a favor teu, el client se n’adona de seguida i t’ho reclama; tanmateix, quan lliures més canvi del pertinent, ningú no ho sol corregir, el client se’n va a casa i no te n’adones fins que fas el recompte al final de la jornada. D’altra banda, a aquest problema n’afegim un altre: els diners són sempre portadors de gèrmens i, a vegades, fins i tot poden ocasionar al·lèrgies a algunes persones sensibles a aquests materials. Amb CashKeeper, novament vam esdevenir pioners: vam aconseguir idear un sistema segur de gestió de l’efectiu. Molts comerços volen introduir el nostre producte, gràcies al qual els empleats no han de manegar diners. Els bitllets o les monedes s’introdueixen dins d’una màquina que és capaç d’autogestionar-se i entregar el canvi que necessita cada client, ja que està connectada al punt de venda. Hi ha establiments, que treballen amb producte alimentari, com poden ser les botigues dels mercats, les carnisseries, les peixateries o les fleques, que es mostren molt interessats a conèixer i adquirir la nostra solució. D’aquesta manera, poden evitar que l’empleat toqui amb les mans alhora els diners i els articles comestibles que està venent. Avui en dia, estem rebent una alta demanda del mercat. De fet, va arribar un moment que vam créixer tant que vam decidir separar- nos professionalment per tal d’assolir una gestió més eficient. El meu marit s’ha responsabilitzat de la gestió i el software de Logic Key. I jo, per la meva banda, m’he fet càrrec de CashKeeper.

Al capdavant de CashKeeper, S.L.

Actualment som quinze persones en plantilla, tot i que vam arribar a un acord amb la UdG perquè ens proporcionés de forma continuada estudiants en pràctiques que estiguin interessats a formar-se amb nosaltres. A molts els ofereixo una oportunitat laboral; som una empresa en creixement. El meu pare se’n va anar d’aquest món molt tranquil de deixar el seu grup a les nostres mans; li hauria encantat veure tot allò que hem aconseguit en els dos darrers anys. Els propietaris de les farmàcies també s’han interessat per introduir el nostre producte als seus establiments. Són botigues que volen oferir una imatge moderna i estan interessades a potenciar el valor afegit de la seva oferta. Sobretot pel que fa a l’atenció especialitzada, a banda de l’assessorament al client. Per tant, si poden automatitzar el cobrament, molt millor. De retruc, amb CashKeeper tot són avantatges: s’elimina la possibilitat d’errades amb el canvi, la caixa sempre quadra i el propietari pot deixar els empleats treballant sols sense patir, ja que controla en tot moment quina quantitat de diners hi ha a la caixa i les operacions que s’hi efectuen. En definitiva, els aportem solucions per dormir tranquils.

Difícilment el cash desapareixerà

Hi ha gent que afirma que el pagament electrònic acabarà imposant-se de manera generalitzada i que els diners en metàl·lic tenen els dies comptats. És cert que hi ha estudis que demostren que el capital digital guanyarà quota de mercat. No obstant això, considero que l’efectiu mai no desapareixerà, ja que no podem oblidar que tots els països tenim economia submergida. A més, no tothom disposa d’un compte bancari. Això vol dir que el cash també pot esdevenir un element d’inclusió social. Vam participar en un projecte danès de reciclatge, en el qual s’intentava promoure que els ciutadans es convertissin en actors actius de la reutilització. Quan lliuraven el plàstic o el vidre a una màquina, se’ls premiava amb un val de compra d’una marca de supermercat o amb diners en efectiu. Aquesta experiència pilot va servir per comprovar que els rodamons eren els primers interessats a participar-hi. Actualment, compten amb una flota voluntària de vagabunds que recullen plàstic i vidre al carrer, el lliuren a unes màquines instal·lades amb aquesta finalitat i, a canvi, reben diners en metàl·lic. Han arribat a una solució fantàstica.

Un sistema modular que ens diferencia de la competència

Els dispositius que comercialitzem amb CashKeeper, S.L., han representat una revolució, com en el seu dia la van experimentar els calaixos de recaptació de les botigues, que es van convertir en màquines registradores i, més endavant, en punts de venda informatitzats. Des de la seva creació, i malgrat l’aparició de la inevitable competència, la nostra entitat de gestió d’efectiu ha continuat pujant esglaons. Avui en dia, registrem un creixement sostingut del trenta per cent. Hem sabut diferenciar-nos de la competència: el nostre sistema modular ens permet oferir solucions personalitzades, ja que cada establiment té necessitats específiques. No requereix el mateix model de màquina una fleca, que treballa amb molta moneda petita, que una botiga d’alta gamma, ubicada per exemple al passeig de Gràcia de Barcelona, que compta diàriament amb bitllets de cinc-cents euros. Les màquines que necessiten ambdós comerços són completament diferents; per això comptem amb diversos models de monedes i bitllets, que es poden combinar a la perfecció per tal d’oferir un vestit fet a mida.

Treballem amb distribuïdors de tot el món

Els propietaris dels petits comerços estan acostumats a treballar amb el seu distribuïdor de proximitat, amb qui tenen molta confiança, ja que sovint els ha ajudat a solucionar problemes tècnics, fins i tot en dies festius. I es mostren reticents a acceptar altres propostes. Per tant, descartem contactar amb els clients finals. Actualment, treballem amb tres-cents distribuïdors a tot el món, tant petits com grans, nacionals o internacionals. El setanta per cent de les màquines que venem van destinades a ser instal·lades en territori espanyol; ara mateix, hi ha al carrer un total de quatre mil unitats. En canvi, el trenta per cent surt de les nostres fronteres. Operem a tot el món: tenim distribuïdors a França, Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia, Turquia, Israel, Singapur, Aràbia Saudita, Mèxic, Xile, Colòmbia i Argentina. I continuem fent contactes amb altres països. Som una empresa petita i discreta que vol continuar creixent; tot apunta que operarem en mercats més grans. El mercat potencial és infinit.

Tots remem cap a la mateixa direcció

L’estructura de les nostres empreses és molt horitzontal, ja que no som un grup de grans dimensions. Això també fa possible que la qualitat humana dels equips sigui alta: sumem esforços, compartim opinions, i estem contínuament pensant en noves idees que ens facin avançar i innovar. Tot i que tenim una secció d’R+D, tots els departaments procurem mantenir la nostra ment ben creativa. Periòdicament, ens reunim per compartir solucions i trobar nous punts de vista. Decidim, per votació, quins són els temes prioritaris a discutir, i sempre hi ha nous assumptes sobre la taula. Estem en constant evolució. Aconseguir ser el primer és més difícil que mantenir-se en una segona posició: l’emprenedor capdavanter no pot abaixar mai la guàrdia i ha d’arriscar, mentre que el segon es limita a imitar. La innovació és l’ADN del nostre grup, un tarannà indeslligable de la nostra empremta. D’altra banda, si algú vol treballar amb nosaltres, és indispensable que parli idiomes, ja que necessitem exportar. A la nostra companyia, des de la persona que atén al telèfon fins a qualsevol dels nostres enginyers, disposa, com a mínim, d’un excel·lent nivell d’anglès. És habitual, per exemple, que un operari d’una de les nostres plantes hagi d’explicar, per mitjà de videoconferència, a un tècnic ubicat a l’altra punta del món com es repara o com s’instal·la algun dels nostres components.

Que la maternitat no ajudi les dones no significa que no hàgim de ser mares

Tot i que soc del parer que la maternitat no ajuda les dones, amb això no vull dir que no hàgim de ser mares; podem amb això i molt més. És cert que els fills aturen durant un temps les nostres projeccions professionals i la reincorporació laboral pot esdevenir feixuga. Com a bona dona voladora, pensava que les criatures eren un lligam, però vaig decidir tenir la meva primera filla perquè el meu home desitjava ser pare; al final, va pesar més la voluntat de construir amb ell un projecte en comú. Sortosament, no vaig viure la maternitat com un fre: vaig poder agafar un any d’excedència per a cada filla i va coincidir que, quan eren molt petites, el gruix de la feina va recaure a les mans del meu marit i el meu pare. Ho vam saber combinar molt bé i vam comptar amb l’ajuda dels quatre avis quan va caldre.

Avui dia, el món pensa més en femení

D’altra banda, la situació de la dona ha millorat molt respecte a èpoques passades. Hi va haver companyes que van ser pioneres: van creure en les seves possibilitats i van propiciar aquests canvis. Abans, el model familiar era molt diferent: la dona es quedava a casa i es dedicava a tenir cura dels fills i del cònjuge. La meva mare seguia al peu de la lletra aquest patró: vivia entregada al benestar del marit i de la seva única filla. Recordo haver trobat a casa de l’àvia llibres que alliçonaven les dones sobre la millor manera de conservar el matrimoni: servir l’home. Sortosament, la meva mare sempre ha estat una persona oberta de mires i ha sabut adaptar-se als darrers canvis socials; entén perfectament que vulgui oferir a les meves filles una educació potent per tal que aprenguin a volar soles. Quan se’n van a dormir, els encanta llegir Contes de bona nit per a nenes rebels. A cada pàgina hi ha la història d’una dona que es va atrevir a trencar els estereotips i reivindicar la seva individualitat. Hi ha figures històriques com la pintora Frida Kahlo o la reina egípcia Cleòpatra, tot i que també s’han recollit altres personalitats menys conegudes, però igualment potents i interessants. Crec que les dones podem arribar a aconseguir les mateixes fites que els homes. És cert que al darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona; però, en qualsevol cas, no es tracta pas de cap competició. Sovint, al darrere d’una gran dona també existeix un gran home. No hem de tendir a realçar o menysprear una figura a favor o en contra de l’altra. Som éssers individuals i hem de procurar crear sinergies entre nosaltres. No parlem de dones o d’homes, parlem sobretot de persones.