Text del 2001
L’acabament de l’etapa de formació universitària i la decisió del camí professional que es vol prendre, és sempre un moment d’inflexió en la trajectòria d’un lletrat. En el cas d’Alexandre Girbau, les orientacions d’altres persones el van ajudar a inclinar-se cap a l’opció més adequada: “Quan vaig acabar la llicenciatura de dret, vaig adreçar-me al professor Manuel Serra Domínguez per tal que m’aconsellés tant professional com acadèmicament. Desitjava integrar-me en el món professional i sempre havia sentit dir que el primer pas cap a l’exercici de l’advocacia era l’anomenada passantia. Alhora, també volia iniciar els estudis de doctorat. El Dr. Serra em va aconsellar que m’establís des del primer moment pel meu compte com Advocat, encara que ho hagués de fer al meu propi domicili, i estava convençut que en tres anys me’n sortiria. Afortunadament, no es va equivocar, tot i que la incertesa dels primers anys va ser molt dura perquè hi havia moltes despeses fixes, mentre que les entrades eren irregulars i, sobretot, incertes. Vaig tenir la sort que mai em va faltar la feina i que, un any després d’haver acabat els meus estudis amb 22 anys, vaig entrar com a professor associat de Dret processal a la Universitat de Barcelona.”
En aquest sentit, Alexandre Girbau és un dels pocs lletrats afortunats de la seva generació que no van haver de passar per aquest període de formació pràctica: “Des dels primers anys vaig tenir sempre en tot moment el suport i la col·laboració del doctor Serra per resoldre tots els dubtes estratègics que la meva inexperiència em comportava. Aquest ajut, però, va ser sol·licitat exclusivament en els casos absolutament imprescindibles. M’hagués dolgut molt que el doctor Serra em recriminés en un moment donat que la qüestió que li estava plantejant s’hauria pogut resoldre fàcilment amb la consulta de tal o tal altre manual. Sempre vaig preparar els casos exigint-me el màxim de mi mateix, i això va facilitar i accelerar el meu aprenentatge. Intuïa que per aprendre be havia de convertir la formació en la meva prioritat.”
Tot i no haver hagut de passar per la “passantia”, Alexandre Girbau coneix els desequilibris i abusos que aquest mecanisme va comportar en la dècada dels vuitanta i noranta. Aquesta coneixença el va impulsar, com a president de l’Associació “Joves Advocats de Catalunya”, a encarregar-se de l’estudi i redacció de la primera proposta de regulació de la passantia que va presentar a l’assemblea del 30 de maig de 1998, on va ser aprovada: “Per poder dur a terme la redacció amb garanties, vaig realitzar un estudi exhaustiu de la matèria i dels seus antecedents històrics. Això em va dur a la consulta de documents medievals com ara les Lleis del Toro, ‘las 7 partidas, la Nueva y la Novísima Recopilación i molts de furs de les ciutats medievals. La contrastació de totes aquestes fonts em va donar com a conclusió que la passantia és una pràctica que es remunta fins a l’edat mitjana, però que mai no ha estat regulada al nostre Estat, de manera que al llarg de la història ha consistit en una realitat diferent a cada despatx. A aquest fet se li suma un altre, igualment important, i és que el món universitari i de l’exercici del dret va ser fins a ben entrat el segle XX totalment minoritari, lligat a les classes socials benestants. Això propiciava que l’època de formació dels advocats es pogués perllongar fins després d’haver contret matrimoni perquè els pares es feien càrrec de les despeses. En aquest ambient, era normal que hi hagués un període d’aprenentatge pràctic amb una remuneració inexistent o bàsica en què el jove s’iniciava en l’ofici. Les compensacions per al tutor eren moltes perquè el jove lletrat realitzava tasques que no es remuneraven, però que suposaven una entrada econòmica en el despatx. A l’altre costat, el jove s’assegurava una bona formació i experiència a l’hora d’engegar la seva pròpia trajectòria professional. Aquest equilibri es va trencar a conseqüència del baby boom que es va produir a la dècada dels 60-70 i també de l’arribada de la democràcia, l’ensenyament gratuït amb la Constitució de 1978 i la posterior massificació de la universitat als anys 80-90. El nombre de joves titulats es va disparar i l’excés de mà d’obra va provocar que es donessin situacions d’abús en què el passant duia a terme tasques totalment honorables però totalment alienes a l’advocacia i a la formació que havia rebut en la universitat.”
Les repercussions d’aquest fenomen entre les generacions més joves va provocar que la proposta fos presentada, aprovada i inclosa en el capítol Passantia de les Bases del Codi de l’Advocacia Catalana aprovades pel II Congrés d’Advocats de Catalunya, celebrat durant els dies 29, 30 de setembre i 1 i 2 d’octubre de 1999, com a pas previ a la seva aprovació per la Generalitat, que s’espera que es produeixi en un curt termini.
L’activitat del despatx d’Alexandre Girbau se centra en el Dret processal, civil, mercantil, penal i administratiu: “Al despatx hi ha tres lletrades més, i jo m’encarrego de les qüestions relacionades amb el Dret processal, civil (excloent-ne matrimonial), penal i mercantil. Com a processalista, puc fer-me càrrec de tota mena de litigi, procediment concursal (fallides, suspensions de pagaments, etc) i penal. Com a assessor, participo en l’assessorament mercantil contractual i societari en qüestions dinàmiques que necessitin d’un reciclatge i enriquiment intel·lectual.”
Com assessor jurídic d’empreses, el nombre i la importància dels seus clients en el mercat ha anat creixent progressivament. No obstant això, Alexandre Girbau no es planteja una expansió com a objectiu a assolir en el futur, sinó continuar gaudint i aprenent amb la seva feina que l’apassiona: “No tenim pensat fer-nos càrrec de les àrees d’assessorament relacionades amb el dret internacional públic o amb el dret comunitari perquè requereixen despatxos amb molts advocats i, personalment, aspiro que la meva professió segueixi contribuint a donar sentit a la meva vida d’una manera alegre i quasi artesana. Fins ara, alguns dels meus col·legues m’han anat adreçant casos que han considerat difícils i poc gratificants econòmicament, o be litigis que ja s’havien perdut en primera instància o fins i tot en apel·lació, a fi que intentés guanyar-los al Tribunal Suprem. El meu repte sempre ha estat trobar-los una solució, i la meva aspiració de futur és continuar fent-ho i gaudir-ne com fins ara. No vull que el meu volum de feina m’impedís seguir donant servei a les petites empreses i als particulars.”
Si el treball és un dels seus puntals vitals per tirar endavant, el seu matrimoni des del 31 desembre 1999 l’ha rellevat en l’escala de prioritats: “La meva esposa, Imma Ollé, també és advocada i exerceix com a fiscalista en el seu despatx a Barcelona. De moment hem optat per la independència professional per tal de separar estrictament la vida privada de la professional.”
