Text del 2001
En Rogelio, en Josep i en Lluís són un equip d’advocats que treballen junts des de fa una dècada, amb oficina a Sabadell, sota el nom de GMG Advocats Associats.
Des de la seva oficina, aquests tres emprenedors es dediquen a l’assessorament jurídic complet dels molts clients que els visiten, “tant particulars com empreses”. Des de bell antuvi, han procurat tenir ben delimitades les atribucions de cadascun. “En Rogelio es concentra en l’assessorament empresarial, en Josep es dedica als assumptes immobiliaris, mentre que en Lluís és l’encarregat dels casos relacionats amb el dret penal i matrimonial.” En cas de litigi empresarial, “tots tres hi treballem.”
Com és previsible, l’especialitat d’en Rogelio implica treballar diàriament amb el dret laboral, un àmbit que incorpora temes tan delicats com els accidents al lloc de treball. Al seu parer, hem estat testimonis d’una “evolució legislativa notable en aquest sentit. Actualment la llei és bastant severa pel que fa als riscos laborals.”
Ara bé, subratlla que, “en la pràctica, aquesta legislació es vulnera freqüentment. Són moltes les companyies que no compleixen els requisits indispensables de seguretat.”
No obstant això, la qüestió és prou greu com per prestar-hi atenció, no en va la deixadesa pot conduir-nos a un delicte penal. L’expert en aquests afers, en Lluís, ens revela que, “segons la llei de prevenció de riscos laborals, l’acusat és culpable fins que no es demostri el contrari. En cas d’accident en una empresa, és molt difícil que el propietari no sigui sancionat. Ens hem arribat a trobar casos en què, havent declarat els pèrits que determinat imprevist era impossible d’evitar, l’empresari ha estat igualment castigat.”
Tot plegat, doncs, obliga el nostre empresariat a vetllar, d’una banda, per “protegir socialment els seus treballadors “ i, de l’altra, per “adoptar totes les mesures de protecció i seguretat exigides al lloc de treball. Es pot cometre un delicte des del despatx fins a peu de màquina.”
El nostre protagonista reconeix que aquestes circumstàncies “no conviden l’empresari a tenir personal contractat.” És possible que en aquest i altres àmbits, particularment el fiscal, els ciutadans no se sentin prou motivats per respectar les normes: “L’Agència Tributària, sense anar més lluny, es dedica a sancionar, no a informar.” Aquesta situació, però, no eximeix el contribuent “d’assessorar-se adequadament amb l’ajut de professionals.” I millor si es tracta d’un equip de professionals amb múltiples especialitats, no en va “el món del dret és molt ampli.”
Malauradament, hi ha assessors que, d’assessors, només en tenen el nom: “No se sap de quines fonts beuen a l’hora d’assessorar. El que està clar és que ni ells ni les seves fonts són fiables, no en va aconsellen als clients accions de dubtosa moralitat que únicament agreugen els seus problemes, com ara no liquidar els deutes contrets amb la Seguretat Social o a Hisenda. Hi ha molts empresaris, per exemple, que creuen que les seves obligacions amb els empleats consisteixen simplement a tenir-los contractats, ingressar-los un sou i una paga extra. En realitat, l’empresari ha de respondre de moltes més coses que la seva mútua no cobreix.”
En Rogelio ens recorda que la petita i mitjana empresa, la que GMG assessora habitualment, “ha de complir amb les mateixes formalitats que una gran companyia, però moltes vegades el responsable ni tan sols n’és conscient. Quan el petit empresari incompleix la norma, acostuma a ser per ignorància.”
En Lluís té molt clar que “tots els empresaris persegueixen un somni, que els porta a fer uns càlculs erronis. Quan no els surten els números, opten per una d’aquestes alternatives: o bé redueixen les inversions en seguretat de l’empresa o bé incompleixen les exigències fiscals. És així com l’emprenedor, sense saber-ho, es converteix en un individu amb un futur incert i fins i tot en un delinqüent.”
Abans d’arribar en aquests extrems, aquests professionals de l’assessorament aconsellen recórrer a la suspensió de pagaments, “que l’empresari reconegui que no ha estat capaç d’administrar la firma, i que ho faci al més aviat possible. Altrament, el que haurà d’admetre és que ha gestionat fraudulentament el negoci i aleshores, a més de perdre tot el patrimoni, anirà a la presó.”
És sabut que, en múltiples ocasions, els problemes professionals acaben derivant en problemes personals. En altres paraules, la fallida d’un negoci condueix sovint a la fallida d’un matrimoni: “De fet, no és estrany que tots dos assumptes ens arribin junts, si bé cadascun necessita un tractament diferent.”
Un bon assessorament és doblement beneficiós si s’aplica de manera preventiva. Sens dubte, el sector immobiliari és l’escenari d’un bon nombre de disgusts derivats d’una lectura massa superficial de les condicions d’un contracte. En Josep, membre de la Cambra de la Propietat, subratlla la responsabilitat de certes firmes immobiliàries en aquests casos: “Abans qui venia una finca era un especialista seriós, honrat i amb preparació. Fa deu anys, a Sabadell hi havia mitja dotzena d’immobiliàries; actualment n’hi ha més de 200. Avui dia qualsevol individu sense cap mena de preparació jurídica es creu capacitat per redactar uns contractes de catorze pàgines, totalment incomprensibles, que en ocasions acaben en un plet.”
És tanta la proliferació d’aquesta mena de negocis que els intrusos “fins i tot estan creant noves figures jurídiques no contemplades per la llei.” La idea és simple: “Aquests individus cobren comissions milionàries per les seves operacions, i la seva conducta no és sancionada fins al cap de molts anys, amb penes lleus. En aquests afers, no s’aplica el càstig exemplar.”
No cal dir que el seu codi deontològic impedeix als responsables de GMG oferir els seus consells a aquesta mena de firmes, i, en general, a qualsevol client interessat en mètodes poc ètics per estalviar-se obligacions. En Rogelio, en Lluís i en Josep són gent honrada interessada únicament a treballar amb gent honrada. En aquest sentit, es mostren satisfets del fet que “els ciutadans s’hagin adonat que el benestar de què gaudeixen els ha de costar alguna cosa i, per tant, tenen una major predisposició a pagar impostos. La solidaritat humana és intrínseca. Ara bé, l’amenaça de les sancions, particularment en el cas d’Hisenda, també té molt a veure en aquesta nova actitud.”
Ara bé, a l’hora de defensar els interessos dels seus clients, aquests tres lletrats, tot i el seu tarannà pactista, arriben fins allà on calgui: “Presentem recursos a l’Administració amb certa regularitat. Cal tenir en compte que les lleis tributàries, com tota la resta, són interpretables.” Reconeixen que, dels recursos que presenten, “són pocs els que triomfen, un màxim d’un 20%.” A aquests tres lletrats, però, no els manquen recursos per portar l’empresariat pel bon camí i “donar-li una nova oportunitat en tot moment.”
