Entrevistat el 8-1-2018.

Tres socis perfectament avinguts i que es complementen professionalment per assumir tota mena de projectes. Tot i reconèixer que l’urbanisme amaga més complexitat, és aquesta disciplina la que més els engresca, malgrat que el despatx ha anat incorporant progressivament l’edificació. Lloen la transformació assolida per Barcelona i el model establert a partir dels Jocs Olímpics, i mostren la seva satisfacció en haver pogut participar en projectes que milloren la qualitat de vida als barris de la Ciutat Comtal.

Oriol: Un dels meus ancestres urbanitzà Montjuïc per a l’Exposició del 1929

Els meus referents familiars en l’arquitectura els trobo a la banda materna, en la figura de Ramón Reventós, que adquirí rellevància en participar a la urbanització de la muntanya de Montjuïc, les torres d’accés,  i el Teatre Grec amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, juntament amb Jean C. N. Forestier i Nicolau Mª Rubió i Tudurí, També van dissenyar el Poble Espanyol, amb Francesc Folguera, Xavier Nogués i Miquel Utrillo, un projecte amb el qual van gaudir molt, atès que van recórrer tot Espanya amb la voluntat d’aixecar un poble unitari amb mostres representatives de l’arquitectura espanyola. El més aconseguit d’aquell complex és la concatenació d’espais, ja que el trànsit entre un àrea geogràfica  i l’altra es produeix de manera imperceptible i fluïda, una seqüència de carrers i places resolta amb una culta interpretació de les solucions vernacles.

Oriol: Hauria pogut fer Medicina, ja que sóc nét, fill, germà, gendre i cunyat de metges

La mare havia seguit estudis artístics a l’Escola Massana. Possiblement la creativitat que s’atribueix a la nostra carrera l’hagi heretat d’ella, que tenia molta traça amb el dibuix i també havia treballat amb l’esmalt. Era una persona amb molt gust i una gran sensibilitat. Tanmateix, no desenvolupà professionalment mai aquesta faceta artística i se centrà en la cura de la llar. Crec que fou una arqueòloga frustrada, que li hauria agradat exercir aquesta tasca. Tenia molt neguit per aprendre i sovint es capbussava en llibres sobre civilitzacions antigues. Els parents de la seva banda, els Reventós, eren metges. Cinto Reventós, que s’especialitzà en el tractament de la tuberculosi a l’Hospital de Sant Pau, fou qui assolí més projecció en aquella època. I jo hauria pogut ser perfectament metge perquè també l’avi patern, el pare, el sogre, el germà i el cunyat s’han dedicat a la Medicina.

Oriol: Travessar el túnel de Vielha era una aventura

De la infantesa recordo en especial les vacances. La primera meitat la gaudíem en una masia situada a Gelida que havia comprat l’avi matern en haver acabat l’etapa professional com a director de les Filatures Fabra i Coats. La resta de vacances les passàvem a la Vall d’Aran, d’on era el pare. L’avi patern havia estat l’alcalde i el metge de Vielha, i l’oncle Casimir, tot i ser advocat, féu la primera compilació sobre gramàtica aranesa; un document sovint esmentat per la resta de filòlegs en referir-se a l’aranès. Part de la família Ademà participà activament en la promoció perquè es construís el túnel de Vielha. Encara recordo aquells temps en els quals travessar-lo era una aventura, amb portes de fusta que s’obrien i tancaven per evitar la boira, bombetes penjant del sostre i que amb prou feines feien llum… L’experiència aranesa resultava molt interessant, tant pel contacte amb l’alta muntanya, amb la veïna França, i perquè els tres germans (jo en sóc el segon) coincidíem amb membres de la família que venien d’altres parts d’Espanya; com ara cosins de la meva edat però que vivien a Madrid.

Alfons: El pare era inventor i introduí la barbacoa comercial a Catalunya

Sóc el primogènit de vuit germans, nascuts al si d’una família conservadora clàssica catalana. El pare, originari de Barcelona, era químic i un home polifacètic que professava una gran inquietud científica. Tenia un component d’inventor, i a la dècada dels seixanta introduí la barbacoa a Catalunya en l’àmbit comercial; en deien la «pícnic barbacoa». Treballava a una empresa orientada al mobiliari de laboratori. Aquell neguit que sempre havia exhibit el portà, en els darrers temps, a dedicar-se als penells i als rellotges de sol de manera afeccionada. Obrí un establiment al carrer de l’Equador barceloní i feia càlculs científics per instal·lar rellotges de sol on calgués. La mare, que havia cursat estudis bàsics de comerç, és mestressa de casa.

Alfons: Precocitat vocacional

El component artístic no el vaig viure en l’àmbit domèstic, tot i tenir influència d’un oncle arquitecte casat amb una germana del pare, Santiago Balcells Gorina. Tant ell com el seu germà, José Antonio, eren fills de l’arquitecte modernista Eduard Balcells, autor, entre altres, de la Casa Tosquella. Aquesta influència de l’oncle provocà que, ja als vuit anys, digués que volia ser arquitecte. A diferència de l’actualitat, llavors no hi havia gaires sortides professionals de prestigi i jo em sentia atret per l’arquitectura, una carrera amb la qual, amb els anys, em vaig anar identificant cada cop més. Sempre vaig ser molt bon alumne, bàsicament perquè tenia facilitat per als estudis, la qual cosa potser constitueix un inconvenient, ja que a la vida és l’esforç el que et marca.

Alfons: Apassionat de l’arquitectura però, també, de la història

De ben petit vaig alimentar una gran afecció per la lectura i, en especial, per la història. L’Arquitectura ha esdevingut un vici i, com als meus col·legues de despatx, m’entusiasma, la gaudeixo i em satisfà plenament, però quan abandoni la carrera professional, m’agradaria assistir com a oient a classes d’Història o d’Història de l’Art, que em fascinen. El neguit per la història me l’inculcà el pare, que en llegia molts llibres, sobretot de la Primera i la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, la meva inclinació per la lectura anava molt més enllà. A casa, al carrer de París, hi teníem una biblioteca molt completa. Ja de ben petit a casa feien broma mentre “llegia” la Vanguardia quan encara no aixecava un pam de terra. La infantesa la recordo com una etapa molt plàcida, amb vivències excel·lents. Probablement les millors les trobaria a Sant Andreu de Llavaneres, a una masia fantàstica que llogàvem els estius i envoltada d’uns terrenys on els meus germans i jo gaudíem de tot el temps de lleure.

Javier: Ningú no ha fet tants ponts a Espanya com el pare

El pare, Rafael Comella, era enginyer de camins. Amb més de quatre-cents ponts, i havent inventat el pretensat, no hi ha ningú a Espanya que n’hagi fet més. Des que tenia set anys, els divendres em recollia a l’escola i se m’enduia al Pirineu. Arribàvem que era negra nit (a Espot, Salardú, Llavorsí…) i, com que en aquella època no hi havia hotels, a vegades ens allotjàvem a la rectoria. La bossa d’aigua calenta que ens preparava la majordona era l’única calefacció en un llit que sovint compartíem amb el pare. L’endemà es reunia amb les forces vives del poble per determinar com calia col·locar el pont. Havia de mitjançar amb ramaders, habitants i pagesos, que defensaven interessos particulars. Després d’un bon dinar, dissabte a la tarda tornàvem a casa i ell començava a projectar i calcular a partir de l’experiència adquirida sobre el terreny. Sense aquesta idea fonamental no iniciava cap pont.

Javier: A l’avi patern el condemnaren a mort dues vegades

L’avi patern, en Pere, era menorquí, de Ciutadella. Havia estudiat Comerç a La Salle Bonanova. Després de l’Exposició Universal del 1929, aconseguí la concessió dels sanitaris Escofet. Tenia onze fills i, a casa seva, hi havia els lavabos més grans que hom podia imaginar. En una època en què la majoria no en tenia, aquells lavabos eren la sala d’exposició que feia servir per mostrar i vendre els sanitaris a la «gente bien». Com l’avi matern, era de dretes i de missa diària. Ambdós patiren molt durant la Guerra Civil. A l’avi Casimiro, que era de Santander però vivia a Madrid, l’empresonaren fins a tres vegades, en dues de les quals li feren el «paseíllo». Un cop fins i tot li van anunciar a la meva àvia Beatriz: «El seu marit morirà; pregui per la seva ànima». No l’executaren, però quedà molt tocat i morí prou jove, als 60 anys.

Oriol: M’imaginava com es vivia en els edificis antics que descobria als llibres

Els pares em matricularen als Jesuïtes de Sarrià. El pas per aquella institució també em deixà empremta. Encara conservo amics del «nucli dur» d’aquella època. M’agrada participar en esdeveniments que commemoren efemèrides i coincidir amb companys després de vint o trenta anys. A vegades m’he trobat amb algunes persones que no guardaven gaire bon record d’aquella etapa. No és el meu cas i, per això, sempre he convidat tothom a participar en aquestes iniciatives i, després m’han reconegut que ha estat un plaer tornar-nos a veure. Tot i la disciplina que hi imperava, ens imprimiren uns valors que deixaren una important petja en la nostra personalitat i que, més tard, hem transmès als nostres fills. És molt important inculcar valors, com ara els de l’esforç i la satisfacció per l’obra ben feta. Com l’Alfons, tenia predilecció per la lectura i per la Història, tot i que majoritàriament per la Història de l’Arquitectura. M’agradava obrir un llibre i contemplar aquells temples i palaus; o edificis antics i en runes i imaginar com devia ser la vida entre aquells passadissos i estances.

Alfons: De l’etapa escolar em quedo amb el bon record de la relació personal

Per influència de l’oncle, vaig estudiar al col·legi Viaró. Com a centre de l’Opus, hi havia gent molt brillant, però això no treu que visqués a l’adolescència situacions incòmodes, d’enfrontament amb persones que comptaven amb una preparació i maduresa intel·lectuals que jo no havia pogut assolir. Em causava rebuig percebre que el propòsit era la captació. Malgrat tot, les relacions humanes foren molt bones; en guardo un bon record i encara avui dia ens retrobem amicalment els antics companys de classe. Ara tot ha canviat. Hi ha hagut un relaxament amb els valors, tot i que la cultura de l’esforç continua sent una exigència en aquests centres. Pel que fa a la formació universitària, els canvis han estat també considerables. A la nostra època, els dos primers cursos eren generalistes i les matèries pròpies d’Arquitectura no les tastàvem fins a tercer. D’aquesta disciplina només en gaudíem de petits albirs i el contacte amb professors arquitectes era gairebé inexistent.

Javier: Vaig trobar a faltar el suport del catedràtic

A casa vaig rebre una educació prou neutra. La mare, María José, m’inculcà el valor de la feina ben feta. «Javi: has de començar per allò que més et costi», em deia. Com l’Alfons, em vaig escolaritzar al Viaró, on vaig ser molt feliç. Si no hi he portat els meus quatre fills fou perquè la meva esposa, María Jesús, hi era reticent. I al Viaró m’ensenyaren a observar el respecte i que l’important al matrimoni era estimar la dona. El pas a l’Escola d’Arquitectura fou decebedor, perquè jo tenia la Universitat molt idealitzada per la imatge percebuda al cinema. Eren anys convulsos, l’Escola era tancada i no vam començar fins al 10 de gener, a Sant Cugat del Vallès. Els conflictes sovintejaven i el ritme de classes, amb centenars d’alumnes, era molt irregular. Ens acabàrem organitzant amb deu amics per assistir a diferents assignatures i intercanviar-nos apunts i poder seguir el curs. Conservo un record amarg d’en Ribas Piera, perquè qualificà amb una nota minsa un treball en què havia invertit tres mesos (i en què havien participat els seus professors adjunts) després que el molestés una observació que li havia fet. Ell m’havia qüestionat un detall menor com era la mida de la vora d’un pont. No encaixà bé que li raonés que el meu pare l’havia avalada i, el que presumia que seria com a mínim un 9, quedà reduït a un 6. Vaig trobar a faltar el suport del catedràtic, que a més solia delegar les classes als seus adjunts.

Oriol: En Rafael Moneo m’obrí els ulls, tot i que costava entendre’l

Vaig fer Arquitectura perquè volia seguir uns estudis on pogués dibuixar i dissenyar. I això que m’advertiren que era una carrera molt difícil. El dibuix era una de les poques matèries que m’engrescaven del primer curs on amb prou feines ensumàvem el que era la disciplina que cursàvem. En canvi, les meves filles, que es dediquen a l’Arquitectura, a primer ja feien projectes. La meva carrera fou sobtadament interrompuda als tres mesos d’haver-se iniciat. Eren els anys convulsos del final del franquisme i teníem un rector “comissari” que decretà el tancament de l’Escola i ens envià a casa. Aquell curs vam haver d’anar per lliure. A segon vaig tenir com a professor Rafael Moneo, que ens impartia Composició Arquitectònica. Ell m’obrí els ulls en la primera sessió, quan jo tot just tenia dinou anys. I això que pràcticament no entenia ni les paraules que feia servir. No era l’únic: als meus companys també els costava entendre’l. Si bé és un gran professional com a arquitecte, tenia una manera d’expressar-se potser no prou entenedora. Les objeccions d’alguns estudiants arribaren als seus adjunts i, un dia, en entrar a l’aula ens digué: «Sus profesores me han hecho saber su inquietud porque ustedes no me entienden. No se preocupen. Hoy sus profesores les darán una lista de libros y entenderán lo que les estoy diciendo. Son ustedes los que se tienen que intentar acercarse a mí nivel y no al revés…».

Oriol: Per a en Moneo era important el concepte de «less is more»

Rafael Moneo ens facilità una llista de set o vuit llibres, alguns dels quals ja s’havien exhaurit i eren molt difícils de trobar. Gràcies a aquelles lectures, vaig anar familiaritzant-me amb el seu vocabulari i els seus conceptes. A través d’ell vaig descobrir la importància de l’espai, la composició, els diferents ordres, les complexitats… en una paraula, a veure l’Arquitectura. Fou un dia en què ens posà un exercici per analitzar la casa d’un arquitecte on, a l’entrada, hi havia instal·lat un mirall. Ell explicà la presència d’aquell element dient-nos que «en un momento dado, debemos ser conscientes de nuestra propia figura». La frase em quedà gravada per sempre i em transmeté la concepció dels diferents espais, dels seus usos. Tot i que llavors no en sabíem de programes i usos, vàrem començar a analitzar els espais i les estructures resistents per començar a fer les nostres primeres distribucions en planta, modificant el programa domèstic existent, reformant les estructures i l’espai. Recordo un altre exercici en què proposà seguir el model de Mies van der Rohe per organitzar l’espai rectangular, neutre en un edifici d’oficines. En un mateix espai diferents programes, amb aquell llenguatge i concepte de «less is more». L’últim curs vaig tornar a coincidir amb en Moneo, amb projectes de gran escala i amb una base més sòlida per part meva. Fou una sort gaudir de la seva experiència, tot i ser un professor molt exigent. Entre altres docents a la carrera també hi havia Oriol Bohigas Luis Peña Ganchegui, Lluís Nadal, Esteve Bonell i Albert Viaplana. Puc destacar Helio Piñón, Lluís Nadal, Josep Llinàs, Lluís Clotet o Òscar Tusquets. En aquell moment, començaven a publicar en revistes d’arquitectura, publicacions que devoràvem. Qui ens marcà, però, de manera especial fou Manuel de Solà-Morales, per la seva autoritat en el món de l’Urbanisme. Cal dir que, com a pedagog, tenia algunes mancances. Així com en Moneo gaudia del do de la didàctica, a Manuel Solà-Morales li costava transmetre els grans coneixements que atresorava.

Oriol: Ricard Bofill no ho tingué fàcil per obtenir els permisos per al Walden 7

Sortíem molt poc de l’Escola i rara vegada visitàvem obres. En canvi, avui els estudiants viatgen a tot arreu per descobrir tota mena d’edificis o actuacions urbanes. Sí vam gaudir de sessions de convidats: professors que passaven èpoques a l’Escola d’Arquitectura i que impartien conferències. Aldo Rossi és un dels qui guardo un especial record. De les visites d’arquitectes em quedà gravada a la memòria la de Ricard Bofill, quan acudí a l’Escola per explicar-nos el projecte de l’edifici Walden 7, a Sant Just Desvern. Ens revelà els problemes a què s’enfrontà per aconseguir que li concedissin els permisos per tirar endavant el projecte. Cal tenir en compte les connotacions socials de l’edifici d’habitatges en una època en què es mirava amb moltes reticències tot allò que pogués representar una forma de viure que no fos la tradicional. I aquell projecte proposava aplegar diferents habitatges en funció de les necessitats de cada persona o conjunt d’individus. En Bofill no ho va tenir gens fàcil per sortir-se’n.

Alfons: L’Arquitectura ha d’imbricar la tècnica amb el component creatiu

A la carrera hi havia una dissociació entre la part més humanística i la tècnica, quan a l’arquitectura tot ha d’aparèixer més imbricat. Actualment aquest aspecte està més ben resolt. No es poden entendre les estructures i la construcció de manera aïllada del procés creatiu. Per això, conservo un record immillorable del curs d’Història de l’Art, a l’etapa final de la carrera, amb Arnau Puig, el crític i teòric del col·lectiu Dau al Set. Vam gaudir d’un curs fantàstic, fins al punt que, en acabar l’última sessió, hi hagué un aplaudiment espontani d’agraïment per l’excel·lència a l’hora d’impartir-nos l’assignatura. A banda dels mestres esmentats per l’Oriol, conservo bon record de l’Albert Viaplana. Respecte als mestres de l’arquitectura moderna, recordo especialment el descobriment de l’obra d’Alvar Aalto que, a dia d’avui, no deixa encara d’emocionar-me.

Alfons: Concebre els espais on viu la gent reclama sentit humanístic

En l’àmbit humanístic, els arquitectes d’aquí no hauríem d’envejar res als de França o d’Alemanya. Actuem com a directors d’orquestra. A Itàlia, el perfil és més d’enginyer de la construcció i es complementa amb altres professionals. En canvi, a Barcelona entenem que el destinatari de l’arquitectura és l’espècie humana, que no la pots mesurar exclusivament amb paràmetres científics. Cal tenir en compte el vessant espiritual de la persona, que es troba en l’estètica, la història de l’art, la humanística… Hem d’identificar les inquietuds i la sociologia de qui farà servir aquells edificis, en el sentit més ampli de la paraula. Si ets enginyer i projectes túnels per on ha de passar el metro, la visió humanística té menys incidència. Però per a un arquitecte que concep els espais on la gent ha de viure, és primordial tenir-la en compte.

Tot i ser més complexos que l’edificació, ens agraden els projectes urbanístics

Provenim del camp de l’urbanisme, però en paral·lel hem desenvolupat projectes en l’àmbit de l’edificació i la construcció. Per «urbanisme» entenem la planificació urbana, la urbanització, el disseny ciutadà, els estudis municipals, els plans d’habitatge… Vam acabar igualant l’urbanisme i l’edificació al cinquanta per cent, i alguns anys fins i tot la construcció ha agafat avantatge. Ens agrada oferir al client un servei el més integral possible. Els tres socis ens complementem molt bé. En Javier es dedica bàsicament a l’urbanisme, l’Alfons a l’arquitectura d’edificació i l’Oriol compatibilitza els dos vessants. Fem urbanisme perquè ens agrada, tot i que sovint resulta més complicat que edificar. Darrerament hem treballat força amb l’Ajuntament de Barcelona, que ens ha encarregat la rehabilitació de diferents espais urbans. És una tasca interessant que ens permet canviar les condicions de vida dels habitants. Hem dut a terme quatre actuacions al districte de Nou Barris que han esdevingut un regal. Per poc que hi facis, el salt qualitatiu és enorme. En aquelles zones, on sembla que primer es van aixecar blocs de cases i després es van traçar els carrers per arribar-hi, introduir-hi l’arbrat i que el vianant guanyi prioritat davant el vehicle permet millorar la qualitat de l’espai urbà i fa que millori l’actitud del barri. Al principi hi ha qui, fins i tot, rebenta bancs i papereres. Però a força de reposar aquests elements, finalment els mateixos veïns són els qui defensen aquell patrimoni i planten cara als qui mostren un comportament incívic.

Javier: A vegades el plànol et fa equivocar

Una de les meves virtuts innates és el meu caire comercial. Tinc el do de guanyar-me la confiança de la gent. Crec que perceben la meva empatia i que m’involucro en els seus projectes. I això aporta feina al despatx. Després s’adonen que el despatx acaba donant resposta satisfactòria a les seves expectatives. Fonamentalment, m’encarrego d’urbanisme; i l’urbanisme ens aporta clients d’edificació. La polivalència del despatx fa que el client se senti acompanyat. Alhora, ens ha permès sortir endavant, perquè som capaços d’assumir tota mena de reptes; fins i tot aquells que són menys agradables i que freguen més l’activitat d’advocats o enginyers, com ara reparcel·lacions. Hi ha coses que m’agraden especialment de la meva tasca. Una d’elles és enfrontar-me al paper en blanc. El que per a alguns constitueix un moment anguniós, a mi m’emociona. Ara que, en superar la crisi, he tornat a dibuixar després d’haver-me hagut de dedicar a tasques menys creatives, he recuperat aquesta experiència, aquesta emoció. L’altra activitat que em sedueix és trepitjar el terreny. Ho dec haver heretat del pare. Sovint aprofito els caps de setmana per fer-ho: em situo a un punt elevat, amb el plànol, i prenc notes. La idea sol sortir allà dalt, mai al despatx. Les claus del projecte sorgeixen sobre el terreny, perquè a vegades, al despatx, el plànol et fa equivocar.

Oriol: Pocs entengueren la renúncia a una plaça fixa i vitalícia a la funció pública

Vaig tenir una experiència professional en l’àmbit públic, com a arquitecte municipal. Per evitar qualsevol suspicàcia, es descartà que fos càrrec de confiança i vaig haver d’opositar a la plaça. Durant tot un mandat vaig exercir aquella responsabilitat; un autèntic màster que em permeté tenir la perspectiva de la tasca urbanística municipal des de dins. Tot i que aquells quatre anys foren molt enriquidors, a vegades resulta complicat treballar amb un equip amb hàbits molt establerts. Per aquesta raó, quan vaig rebre una proposta ambiciosa des d’un despatx privat, vaig decidir assumir aquest nou repte. Molt pocs a l’Ajuntament entengueren que pogués renunciar a una plaça fixa i vitalícia. Mai no m’he penedit d’haver emprès aquell camí, perquè si hagués continuat allà hauria viscut una professió molt diferent.

En l’àmbit urbanístic, Barcelona exigeix unes qualitats homogènies a tots els barris

Els Jocs Olímpics ens aportaren un model urbanístic i unes pautes de les quals ens agrada participar. L’ajuntament de Barcelona exigeix unes qualitats, que són homogènies per a tots els barris. Els habitatges són diferents perquè la construcció varia segons les zones, però el desenvolupament dels serveis, de les estructures i els equipaments és exactament el mateix a un districte i a un altre. És cert que l’Administració hauria de facilitar els processos, perquè a vegades els temes s’eternitzen. Des de la mateixa funció pública admeten que amb els models anteriors els projectes sortien amb més agilitat. Ara sovint s’acaben aprovant a corre-cuita per evitar que es perdin els pressupostos assignats a l’exercici. En ocasions, la component burocràtica que ens generem esdevé una maquinària que acaba devorant-nos a nosaltres mateixos.

Pasqual Maragall demostrà ser un bon líder i exhibí visió de futur

L’empenta de Pasqual Maragall fou vital per transformar Barcelona. La seva determinació d’obrir la ciutat al mar no era una aspiració ciutadana, perquè els barcelonins vivien d’esquenes al mar i ningú no ho considerava un inconvenient. Però amb aquella decisió demostrà ser un bon líder i que tenia visió de futur. Plantejà, juntament amb Oriol Bohigas, un model conjunt de ciutat. En general hi ha consens a l’hora de reconèixer la seva gran aportació. Avui dia Barcelona gaudeix d’una qualitat de vida com poques ciutats. A banda del clima i d’altres atractius, la ciutat compta amb un urbanisme molt ben concebut. Maragall ha estat un dels més grans alcaldes de la Història de Barcelona.

Elevar el nivell cultural de la població

El barceloní s’estima i fa seus tots els racons de la ciutat. El repte resideix ara a assolir un respecte pels seus elements similar al que es viu a altres ciutats del món. D’això te n’adones quan viatges. A Barcelona proliferen els grafits i altres mostres incíviques, com per exemple, el tractament del mobiliari urbà, que sovint es trinxa; d’aquesta manera es malbaraten una gran quantitat de recursos, perquè reposar tots aquests elements suposa uns costos altíssims.

La ciutat europea per excel·lència la representa qualsevol petita vila italiana

No hi ha un model general de ciutat; en tot cas, podem al·ludir a la ciutat europea, que per excel·lència la trobaríem representada en qualsevol petita vila italiana. Ciutats com Urbino o Siena esdevenen obres d’art dins el propi territori, tot i que París, Roma o Berlín són fantàstiques. Itàlia té un patrimoni arquitectònic immens La piazza italiana és un dels models d’espai públic més aconseguits. Tanmateix, no té arbres, un fet que aquí resulta impensable. Una vegada vam intervenir en un projecte amb Quim Español, a un edifici del barri de Sants, en una plaça sense un sol arbre. Els veïns se’n feien creus que no n’hi hagués cap. En Solà-Morales deia que Barcelona era una de les ciutats amb més arbres. Gràcies a aquesta circumstància s’aconsegueix reduir en dos graus la temperatura ambiental, a banda d’una atmosfera amb menys CO₂.

Amenaces a la nostra identitat: les grans superfícies i el comerç electrònic

Un element controvertit per al nostre model urbanístic probablement es troba en els centres comercials. Les grans superfícies poden arribar a distorsionar el nostre model de ciutat. Gaudim d’un clima i d’una cultura mediterrànies que fan difícil l’encaix amb models d’altres cultures de costums i climes ben diferents. Passejar i comprar al comerç de proximitat dóna vida als barris i preserva la nostra identitat. Nous hàbits com ara comprar per Internet no només posen en risc el petit comerç sinó que atempten contra la socialització. Caldria preservar el model autòcton.

Vam haver de seure i reflexionar sobre si tancàvem el despatx o seguíem endavant

La crisi econòmica va incidir significativament en el despatx, però vam ser capaços de mantenir-lo obert amb tretze persones. Abans de la crisi havíem arribat a ser-ne vint-i-cinc a l’equip. Fou cap al 2010 que vam començar a patir-la, tot i que un parell d’anys abans ja ens havien advertit que arribaven temps convulsos. Teníem projectes signats, amb assignació d’honoraris, llicències concedides… que ens garantien tres anys llargs de feina i que van esvair-se de la nit al dia; quatre-cents habitatges projectats, a Barcelona i a la costa, que de cop i volta desaparegueren de l’horitzó. La situació es complicà de sobte i, durant quatre anys (fins al 2014, que fou el pitjor quant a facturació), vam travessar una etapa anguniosa. Fins i tot, en un determinat moment ens asseguérem per reflexionar sobre si tancàvem o continuàvem. Hi havia coneguts d’altres sectors que ens deien que havien reduït el seu negoci en un trenta per cent. Nosaltres pensàvem que tant de bo poguéssim dir el mateix… El Col·legi d’Arquitectes donà fe que el visat havia baixat un noranta per cent.

En acabar la crisi, vam invertir en tecnologia i formació

Un cop haguérem superat la crisi, els primers beneficis obtinguts els vam reinvertir en tecnologia i formació. Vam renovar tots els equips informàtics i vam voler que el nostre equip rebés cursos sobre els nous programes de disseny. El nostre propòsit era posar en primera línia el despatx per donar una bona resposta al mercat. Malgrat les noves tecnologies que reclama el sector i que hem incorporat plenament, mantenim el llapis i el retolador com a eines de treball. Ara som una quinzena de persones les que formem l’equip. Un grup de professionals ben preparat i ben avingut, que vivim per a l’arquitectura i que la coneixem intel·lectualment i humana. Estem travessant una bona etapa i som prudencialment optimistes.

Urbanisme i Arquitectura

En l’àmbit de l’Urbanisme hem desenvolupat planejament territorial general, planejament derivat i gestió urbanística. Cal destacar la redacció de les Àrees Residencials Estratègiques de la Remunta de L’Hospitalet de Llobregat i La Sínia II, a Martorell. Al llarg d’aquest anys hem desenvolupat la nostra tasca d’urbanistes en una vuitantena de municipis de Catalunya. En l’àmbit de l’Arquitectura hem realitzat majoritàriament projectes d’habitatges plurifamiliars a Abrera, Arenys de Mar, Barcelona, Badalona, Figueres, Girona, Martorell, El Masnou, Mataró, Platja d’Aro, Sant Cugat del Vallès, Sant Just Desvern, Vielha… També hem realitzat equipaments en l’àmbit públic i d’assistència primària a Artesa de Segre, i Xerta; centres socioculturals a Ponts; esportius a Vilassar de Mar; i privats, hotelers i multicinemes a Platja d’Aro i Pals. En el camp de la rehabilitació, l’ajuntament de Pals, l’ajuntament i el museu de la Marina de Vilassar de Mar, i la masia de Ca n’Oriol, a Rubí. La nostra obra més singular és l’Idiada, l’Institut d’Investigació Aplicada de l’Automòbil; un projecte que arrencà a finals dels anys 80 per iniciativa de la Conselleria d’Indústria, de la mà de l’arquitecte Josep Mª Martínez, i que amb posterioritat vàrem consolidar i desenvolupar. És un circuit de proves que serveix perquè empreses automobilístiques d’arreu del món hi puguin contrastar els resultats dels prototips. No només vam assumir-ne el disseny sinó que cercàrem la seva localització. Escollírem un enclavament idoni pel que fa a condicions del terreny, clima, prop del nivell del mar… just al punt on es bifurquen les autopistes que, des de Barcelona, van cap a Lleida o Tarragona. Malgrat ocupar 350 hectàrees, passa molt desapercebut, per la confidencialitat que desitgen les empreses usuàries d’aquest laboratori. Comprèn terrenys de fins a quatre municipis (Albinyana, Banyeres del Penedès, la Bisbal del Penedès i Santa Oliva), la qual cosa requerí que es constituís la Mancomunitat de Municipis que els integrava. Vam haver de dur a terme la planificació, estudiar la modificació de les normes de cada entitat municipal i establir el Pla especial per a la pista de proves. Aquest sistema de laboratoris inicialment el gestionava la Generalitat, però després es privatitzà. Si bé en conserva el terreny, ara és Idiada Automotive Technology, juntament amb Applus+, qui ho gestiona. Actualment seguim sent els assessors urbanístics per continuar adequant el sistema a les necessitats canviants que planteja sovint el món de l’automoció.