Entrevistat el 20-10-2017

Aquest arquitecte es considera ciutadà del món i la seva trajectòria professional en dóna fe: al despatx Alonso i Balaguer i Arquitectes Associats, cofundat amb Sergio Balaguer, va aprendre a fer «molins de vent» en temps de crisi, tot mirant cap a l’exterior, i el resultat del seu atreviment donà fruits: tenen oficines a sis països i lideren nombrosos projectes. Fa quatre anys que resideix a Xile, on ha posat en pràctica la idea que l’arquitectura pot esdevenir per a Catalunya un obrellaunes econòmic. La seva obra porta tres segells identificatius: la promiscuïtat funcional, la sensibilitat social i la flexibilitat d’usos.

De l’Exin Castillos al despatx d’arquitectes Alonso Balaguer

Quan em pregunten per què sóc arquitecte, sempre viatjo quaranta-vuit anys enrere, a la meva adolescència; em veig el dia en què vaig complir catorze anys, tot obrint un regal magnífic: un Exin Castillos, un joc de construcció, que em va traslladar a un nou món creatiu dins l’espartà univers de les meves pertinences materials. Provinc d’una família humil, originària de Cuenca; quan era un nen, pràcticament no havia tingut joguines, ni tampoc amics. La feina del meu pare, que treballava a una empresa de la construcció, ens obligava a canviar de residència periòdicament. Vaig néixer a Madrid, després vam estar vivint cinc anys a Avilés, més tard ens vam traslladar a Saragossa, i en acabat a Barcelona. Durant la meva infància no vaig fer vincles d’amistat o de pertinença a cap lloc. L’Exin Castillos em va canviar la vida. Al mes següent de descobrir-ne totes les possibilitats, em vaig dir a mi mateix que, de gran, volia ser arquitecte. Intuïa que no seria fàcil, sabia que per a la meva família esdevindria complicat costejar uns estudis universitaris, però finalment vaig aconseguir-ho i vaig poder complir un somni. El 1978, juntament amb l’arquitecte Sergio Balaguer, vam fundar el despatx Alonso Balaguer Arquitectes Associats, que té la seu central a Barcelona, i oficines a Nova York, Sao Paulo, Bogotà i Lima. També vam obrir un despatx a Santiago de Xile, que actualment dirigeixo, perquè ja fa cinc anys que vaig traslladar-me a viure a aquest país. Som un equip multidisciplinari d’arquitectura, planejament urbanístic, disseny interior i disseny gràfic.

Beca per a la Universitat Laboral d’Alcalà d’Henares

De la meva infància no atresoro vivències extraordinàries. Recordo haver-me avorrit molt a l’Institut Balmes; era un sistema educatiu molt dirigit, amb poc marge per a la improvisació. Tanmateix, era molt bon estudiant, treia excel·lents qualificacions, així doncs em van atorgar una beca, aleshores difícil d’aconseguir, que em va permetre accedir als catorze anys als estudis de Secundària de la Universitat Laboral d’Alcalà d’Henares (ULAH), a Madrid. Aquest centre pertanyia al Ministerio de Trabajo i era finançat per les Mutualidades Laborales. Amb ell es pretenia oferir un futur a centenars de joves procedents de famílies humils. Aquesta magnífica oportunitat em canvià la vida: vaig entrar en contacte amb gent diferent, grans professors i un món ple de noves oportunitats. A la ULAH disposaven d’uns mitjans tecnològics que eren poc comuns per a l’època franquista: el primer equip informàtic que va entrar a Espanya es va instal·lar a aquest centre. El nivell de tot el professorat també era molt elevat.

Encara corro maratons

La Universitat Laboral em va donar la possibilitat d’apropar-me als esports. Disposàvem d’equips de futbol i d’atletisme, i d’unes instal·lacions esportives formidables. I vaig tenir la sort de descobrir el meu amor per l’atletisme, un esport que he continuat practicant fins al dia d’avui. Encara participo en maratons, i tres dies a la setmana surto a córrer amb la Denise, la meva dona; de fet, ens vam conèixer entrenant a la carretera de les Aigües de Barcelona. És dels Estats Units, però a la dècada dels 70 va venir a viure una temporada a la ciutat perquè és una enamorada de la nostra cultura i volia aprendre espanyol i, més tard, també català.

Un apassionat dels fogons

A la ULAH vaig tenir la sort de compartir habitació amb tres nois bascos. Llavors la televisió encara no era gaire popular ni estava a l’abast de tothom, així que els residents parlàvem molt, sobretot de futbol i de noies. Però a la nostra habitació, també es parlava molt de cuina; la gastronomia és molt present a la cultura basca. Aquests amics de Zarautz, que encara conservo i als quals vaig a visitar sovint, em van contagiar la passió per la cuina, que no m’ha abandonat mai. Tinc el costum de convidar els amics a dinar el cap de setmana, i sempre sóc el xef. A Xile, on visc ara, es queden molt sorpresos i es pregunten  d’on trec el temps per fer tantes coses. Sempre els responc que cuinar em relaxa; a més, la gastronomia és part de la nostra herència i el nostre bagatge cultural, com també pot ser la literatura, la música o l’arquitectura. És molt enriquidor deixar-se impregnar per altres fonts creatives o artístiques.

A Madrid vaig conèixer de prop el catalanisme

Curiosament, a l’habitació del costat tots els residents eren catalans. Vaig fer amistat amb un d’aquests estudiants, que després va formar part d’ERC i més endavant esdevingué alcalde d’una ciutat catalana, un càrrec que encara ocupa. Fou gràcies a ell que vaig conèixer de prop el catalanisme; m’entusiasmava sentir-lo parlar amb aquell apassionament sobre la seva cultura i la seva llengua. Posava música de la Maria del Mar Bonet i d’en Lluís Llac, i recordo que, mentre la sentia, intentava entendre aquelles lletres; perquè, tot i que jo vivia a Barcelona, no parlava català. No va ser fins que vaig tornar a Catalunya, als disset anys, i vaig començar els estudis universitaris a l’Escola d’Arquitectura, que vaig aprendre l’idioma. De la mateixa manera, també vaig intentar aprendre l’eusquera que parlaven els meus amics bascos, i actualment sóc capaç d’entendre’n unes cent paraules.

Una família molt global

És una circumstància que s’ha repetit al llarg de la meva vida: de petit, amb la família canviant sovint de residència, no se’m considerava ni de Madrid ni de Saragossa ni d’Avilès ni de Barcelona. Com vaig marxar a estudiar a Madrid, no vaig poder aprendre la llengua catalana fins als divuit anys. Així mateix, quan el nostre despatx d’arquitectura va obrir una oficina a la capital espanyola, em deien «el català», però quan estic a Catalunya, sovint hi ha qui m’ha titllat de no ser un autèntic català. I a Xile, ara em diuen «l’espanyol». La veritat és que, per a mi, el més important és ser una bona persona, i considero que és molt més enriquidor impregnar-se de tots els pobles i de tota la gent amb la qual entres en contacte. És curiós perquè la meva família també ha triat destins diversos: la meva filla Laia estudia Medicina als Estats Units; el meu fill Nacho, que és arquitecte, dirigeix la nostra oficina de Nova York; i el meu fill Frank és responsable d’una cadena de centres esportius a Barcelona. I nosaltres, els pares, hem triat tenir la nostra residència a Xile. No es pot dir que no siguem globals.

Gràcies al pare, vaig descobrir la quotidianitat d’un arquitecte

Tenia setze anys i vaig expressar al meu pare el desig de treballar aquell estiu. Com coneixia la meva passió per l’arquitectura, em pogué aconseguir, gràcies als seus contactes dins la constructora, una feina d’oficinista al despatx d’un equip tècnic d’arquitectes que estava projectant unes escoles. L’experiència em va deixar empremta: em vaig enamorar encara més de tot aquell procés creatiu, de com del no-res s’aconsegueix dissenyar un edifici. D’aquesta manera vaig reafirmar la passió per la meva professió.

Rafael Moneo, Joan Margarit i Carles Buxadé: mestres extraordinaris

A l’Escola d’Arquitectura de Barcelona vaig tenir la immensa sort de rebre classes, al segon curs, del gran arquitecte Rafael Moneo. Molt més que un gran professional, és una màquina de pensar, d’expressar, de projectar. L’inconvenient és que érem massa joves, massa tendres per abastar tant coneixement. El 70% d’allò que ens explicava, ens sonava a música celestial; no ho arribàvem a copsar del tot. Quina llàstima! També, vaig rebre classes de l’arquitecte Joan Margarit, que després va demostrar la seva sensibilitat amb la poesia. I de Carles Buxadé, el seu soci. Tots dos, amb la seva passió, em van despertar l’interès i la curiositat per les estructures, una temàtica en la qual el nostre temari no profunditzava gaire.

Gran admiració pel filòsof Xavier Rubert de Ventós

No em va fer classes d’arquitectura, però amb ell vaig aprendre a canviar la meva manera de pensar. Durant una entrevista que em va fer un mitjà de comunicació xilè, em preguntaren per tres llibres que m’haguessin canviat la vida: els tres que vaig anomenar els havia escrit ell. Em va marcar molt: el seu pensament té una lògica i una coherència sorprenents. Recordo que ens va fer llegir un llibre molt especial escrit per Edward de Bono, El pensamiento lateral, una obra que et proposa una tècnica que permet resoldre els problemes amb un enfocament creatiu. Xavier Rubert de Ventós ens deia que, com a arquitectes, teníem la obligació de desfermar el nostre pensament per tal que no fos rígid, de ser capaços de començar qualsevol projecte des de zero, sense plantejaments predeterminats, tot intentant desenvolupar les idees de manera diferent. Quan nous professionals s’incorporen al nostre despatx, els recomano que es llegeixin El pensamiento lateral i que intentin posar en pràctica els seus plantejaments. Considero que l’arquitectura té components intel·lectuals, estètics i de responsabilitat social, però per desenvolupar-los cal intentar pensar d’una altra manera; és clau que l’arquitecte sigui capaç de donar la volta a les coses, d’encarar els projectes des d’una altra mirada, sense caure en vanitats innecessàries.

Influència de l’arquitectura en la nostra vida diària

L’arquitectura ens envolta tot el dia i condiciona la nostra mirada del món: la perspectiva que tenim del carrer per on passegem, del nostre apartament o de l’edifici on treballem, fins i tot el nostre comportament canvia en funció de com l’arquitecte ha resolt l’espai. Per exemple, una taula on seuen els convidats d’un casament influeix en la manera de relacionar-nos: solen ser taules molt grans i hem de cridar per parlar amb la persona que tenim davant nostre; el to de veu de tots els convidats puja de manera insostenible i al final només acabem parlant amb la persona que tenim al costat. L’arquitectura té una enorme influència en la nostra vida diària.

Ja he escrit tretze llibres

Per què i com desenvolupem els nostres projectes? Per què apliquem determinats codis en funció dels països amb els quals estem treballant? Com a arquitectes que som, crec que tenim la responsabilitat social d’explicar per què prenem determinades decisions i no altres, ja que, com he explicat abans, la nostra feina incideix en la vida dels ciutadans. L’escriptura m’ha donat aquesta possibilitat: ja he escrit tretze llibres. Sempre porto una llibreta i una estilogràfica, no vull que se m’escapi cap idea. Ho apunto tot.

Intento no estar a la moda

Si hi ha quelcom segur és que la moda, valgui la redundància, passa de moda. L’edifici de l’Illa Diagonal, per exemple, dels arquitectes Manuel de Solà-Morales i Rafael Moneo, és una de les seves millors obres, i mai no ha estat de moda, no és cap referent mundial de l’estètica ni ha aplicat els conceptes de grans arquitectes contemporanis com Norman Foster o Frank Gehry; tanmateix, és una arquitectura que prevaldrà en el temps perquè serà estable i estàtica. El millor que pot fer un arquitecte és intentar no estar de moda sinó projectar obres amb sentit comú, habitualment el menys comú dels sentits. L’Illa és un gran exemple.

Per fer un bon projecte d’arquitectura no hi ha prou amb tenir un bon arquitecte

Sovint la gent creu que necessita contractar un bon arquitecte per fer una bona obra. Primer de tot, s’ha d’aclarir que no es requereix només un bon professional, sinó tot un despatx competent. No obstant, aquesta no és l’única condició per assolir una obra de qualitat. També, cal que es doni un segon requisit: un bon client, que entengui, amplifiqui i potenciï tot allò que li exposes, que no tingui por a fer quelcom especial. I a més, s’ha de menester una tercera condició: una bona administració pública, un ajuntament o una oficina tècnica que valori i entengui la bona arquitectura, i que t’acompanyi per tal de fluïdificar els processos. Sovint, quan repasso els set-cents projectes que hem dissenyat des de la nostra oficina, veig que hi ha diferències quant a qualitat. I em pregunto per què. Què les ha produïdes, si l’equip d’arquitectes sempre hem treballat amb la mateixa professionalitat i entusiasme? La resposta recau en els clients i les administracions: han variat, i per tant s’han creat sinèrgies diferents que han desembocat en resultats heterogenis.

Passió per la comunicació

La Denise, que és psicopedagoga infantil, em va despertar la passió per la comunicació. Com a bona nord-americana, a l’escola li havien ensenyat, des de ben petita, la importància de saber parlar en públic; tant és si defenses una postura o una altra, per a ells és cabdal que sàpigues exposar adequadament els teus arguments. En canvi, al nostre país, quan li demanes a un nen d’onze anys que parli a un grup nombrós de gent, ho passa realment malament, perquè ningú no li ha ensenyat com es fa. Quan vaig conèixer la Denise, també patia aquesta timidesa. La meva dona es va adonar que, malgrat les meves capacitats intel·lectuals i creatives, no era capaç de transmetre aquest potencial, de seduir un client. I aleshores em va fer un dels regals més importants que he rebut. Als aniversaris, com no sóc gaire afeccionat als objectes materials, sempre em regalen coses diferents, ja sigui, per exemple, una poesia, un viatge o quelcom especial. Aquella vegada em va regalar un curs per aprendre a parlar en públic. Ho impartia durant tot un cap de setmana en Jordi Suriol. I em va canviar la vida.

Defugim de la timidesa: mirem més cap enfora

L’any 2005, el nostre despatx d’arquitectes va començar a rebre els primers encàrrecs procedents d’altres països. Quan començàrem a sortir fora, vam constatar un fet que ens va sorprendre: la minsa presència de l’arquitectura catalana més enllà de les nostres fronteres. Es podien comptar amb els dits d’una mà els projectes catalans desenvolupats arreu del món. I és una llàstima, perquè l’Escola d’Arquitectura de Barcelona és una de les millors universitats del sector, tanmateix no ha sabut transmetre la importància d’engegar projectes a l’estranger. Recordo que, quan va irrompre la crisi econòmica –un gran tsunami que aixecà molt de vent–, hi va haver gent que va preferir ficar-se dins de casa per tal de protegir-se. Però hi va haver altres persones que van optar per aprendre a fer molins de vent, com fou el cas del nostre despatx. Vam decidir aprofitar la manca de projectes i d’excitació intel·lectual, vam defugir el pessimisme latent i vam optar per obrir-nos, per exportar les nostres idees; i la veritat és que ens va funcionar. En el meu cas, vaig fer la maleta i me’n vaig anar cap a Xile, un país que coneixia perquè ja havíem iniciat alguns projectes. A més, des d’allà controlava millor les oficines nord-americanes i sud-americanes, i no havia d’enfrontar-me amb el temut jet lag, un problema real per a mi; de fet, un dels meus últims llibres es diu: Arquitectura sense jet lag. Va ser un encert: Xile és un país preciós, amb gent seriosa, que ha acollit de bon grat les nostres idees.

Arquitectura com a obrellaunes econòmic

Fa vuit anys, em vaig presentar a les eleccions per al deganat del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, però no vaig guanyar. En el meu programa defensava una idea bàsica: l’arquitectura catalana havia de sortir a l’estranger, perquè podia actuar com a un important obrellaunes econòmic per al nostre país, de la mateixa manera que ho ha estat la gastronomia. Fa vint anys la cuina catalana només era coneguda per les mongetes amb botifarra i el pa amb tomàquet, mentre que avui dia és un rellevant obrellaunes econòmic. Santi Santamaria va fer el primer pas, i després el van seguir grans artistes dels fogons com Carme Ruscalleda o Ferran Adrià. Ningú no pot negar que la gastronomia ha significat un imant econòmic i cultural brutal per a Catalunya. L’arquitectura catalana podria fer igual; tenim un gran potencial. L’escola té a les seves mans la possibilitat de transmetre als joves arquitectes aquesta oportunitat. Hem de superar la timidesa, aprendre a saber exposar les nostres idees i adquirir unes mínimes nocions de màrqueting. Se sol criticar el nostre despatx per ser massa comercial. La veritat és que no ho som; tanmateix, per fer bona arquitectura has de ser conscient que necessites un client, i per tant has de saber transmetre idees i conceptes, perquè, si no, la clientela l’atrauran altres oficines, com les anglosaxones, amb un sentit comercial més desenvolupat.  Observem els grans arquitectes David Chipperfield, Norman Foster, Richard Rogers. O els francesos, com Jean Nouvel. Cada vegada que emprenen un nou projecte, el Primer Ministre els acompanya. Ells sí són conscients que l’arquitectura actua de motor econòmic. Per contra, quan nosaltres hem hagut de presentar alguna obra o hem demanat ajuda per a un concurs internacional, tot i que hem contactat amb les ambaixades, mai no ha acudit ningú. Resulta ben trist…

No és casualitat que es parli català a dins dels nostres edificis

Quan tenim un nou projecte entre mans a un altre país, el nostre objectiu no és només projectar un bon edifici, amb qualitat funcional i estètica, també és injectar activitat a altres empreses catalanes; escombrar cap a casa, com es diu popularment. Quan vam iniciar la nostra activitat a Xile, vam detectar que a aquest país hi havia una mancança de residències per a la gent gran. Vam aconseguir contactar amb una empresa catalana que també hi estava interessada i hi vam constituir una societat anomenada Serproen, que actualment ja té més de tres-cents empleats. D’altra banda, ara mateix estem finalitzant la construcció d’un gratacel a Bogotà, la Torre Bacatà, que serà la segona més alta de tot Llatinoamèrica. I no és casualitat que en aquest edifici hi hagi molts industrials espanyols i catalans. Són excel·lents professionals, amb els quals és un plaer col·laborar. I el mateix va ocórrer amb dos gimnasos que hem dissenyat a Xile: el Balthus i el Youtopia, on novament hem facilitat tot l’equip gestor, que també és català. No és cap casualitat, per tant, que dins de tots aquests edificis, així com a les residències de Serproen, es parli també la nostra llengua. És important tenir en compte que no és difícil aconseguir inversors a un país llatinoamericà, si ofereixes la gestió i el know-how d’un projecte.

Ser sempre positius, també amb l’autocrítica

Defenso una premissa a la vida, que és intentar ésser positius, també amb la crítica. Quan jutgem una obra aliena que no ens agrada, segur que podem trobar alguna cosa que també sigui bona. I sobretot: hem d’intentar proposar de quina manera hauríem desenvolupat aquella idea, quins criteris hauríem aplicat per no cometre aquella errada, perquè la crítica per ella mateixa no serveix per a res. De la mateixa manera, hem de ser capaços de qüestionar la nostra pròpia obra, perquè si no ets crític amb tu mateix tampoc no ho pots ser amb els altres. No oblidem que qualsevol error pot esdevenir una referència quan ho corregeixes.

Visito les meves obres quinze anys després

Un edifici no és només una escultura que serveix per mirar-la, també ha de ser funcional; la gent s’ha de sentir còmode al seu interior. M’agrada molt visitar els immobles que he projectat deu o quinze anys després de la seva inauguració, tant és si són oficines, habitatges o una clínica. Intento parlar amb els residents i el resultat és molt positiu: t’expressen la seva opinió sincera i aprens molt dels possibles errors que hagis pogut cometre. Vaig publicar un llibre on recollia les valoracions dels usuaris de tres edificis que havia projectat vint anys abans: l’Arsenal, el primer club esportiu que vam dissenyar, l’any 1982; un immoble de pisos ubicat a la Via Augusta, i un altre edifici d’habitatges que vam construir al carrer València. Va ser molt enriquidor rebre aquestes valoracions, i sortosament en un noranta per cent positives. El millor fou, però, escoltar a aquest deu per cent restant.

La vida evoluciona de pressa: els espais han de ser flexibles

Fa només vint-i-cinc anys ens pensàvem que el fax canviaria les nostres vides, però avui li preguntes a un nen què és aquell artefacte i no sap què contestar-te. La societat evoluciona a gran velocitat, la gent canvia la seva forma de pensar, de viure i relacionar-se, i els edificis no solen estar ben pensats per adaptar-s’hi fàcilment. Des d’Alonso i Balaguer som conscients d’aquesta necessitat, i en tots els nostres projectes ens autoimposem l’obligació de demostrar-li al client que pot reconvertir en un futur el seu immoble segons els nous requeriments que es presentin. Si es té en compte aquesta premissa, una residència per a la tercera edat, l’endemà podrà ser un edifici d’oficines, per exemple. Per fer-ho possible nosaltres apliquem a tots els nostres projectes una estratègia: traiem fora de l’immoble els nuclis de comunicació vertical, com ara ascensors, escales o conductes de ventilació. Així ho hem fet al gratacel Bacatà de Bogotà i també al Centro Internacional de Medicina Avanzada (CIMA). Això ens ha permès anar reformant cadascuna de les plantes d’aquest edifici, segons les noves necessitats que han sorgit, sense que l’activitat mèdica del centre hagi hagut d’aturar-se. Seria una barbaritat que un edifici s’hagués d’enderrocar perquè ha quedat obsolet; hem de ser capaços de projectar dissenys flexibles.

Habitatges que creixen amb la família

Als projectes residencials tenim el mateix plantejament: creem habitatges flexibles, per mitjà d’envans mòbils. Quan, per exemple, el client necessita un espai tancat, perquè ha nascut un fill i vol fer-li una habitació o perquè potser ve un amic a viure amb ell, no ha de fer grans obres, sinó que pot afegir fàcilment una nova estança. Ho deixem tot preparat perquè aquesta transformació de l’espai familiar sigui fàcilment assumible.

Centre comercial Las Arenas: un gran treball d’enginyeria

La flexibilitat en arquitectura es pot aplicar a qualsevol tipus de mercat, tant oficines com residències o botigues. El centre comercial Las Arenas, una obra que vam projectar conjuntament amb l’arquitecte Richard Rogers, n’és també un bon exemple: vam treure a fora tots els nuclis de comunicació vertical perquè estàvem segurs que, en pocs anys, el centre comercial hauria d’adaptar-se a noves necessitats. Aquest espai de botigues, oci i cultura, inaugurat el 2011 i ubicat a la plaça Espanya de Barcelona, es va aixecar sobre l’edifici d’estil neumudèjar de l’antiga plaça de braus, construïda per l’arquitecte Augusto Font Carreras el 1900. Vam considerar que valia la pena conservar la seva forma rodona, de quatre-cents metres de longitud, totalment inusual en arquitectura, ja que és una forma geomètrica poc efectiva; tanmateix, estava gravada a la retina dels barcelonins des de feia més de cent anys. Així doncs, vam salvaguardar la façana, però l’interior el vam reformar completament. L’obra va estar levitant durant dos anys amb vint-i-quatre gats hidràulics: va ser un ambiciós treball d’enginyeria.

Es pot establir una relació entre la música i l’arquitectura

Durant unes setmanes, em van convidar al programa de música del gran amic Jordi Tardà perquè emetien un especial dedicat a la relació entre la història del rock i de l’arquitectura; i és que també sóc un apassionat de la música. Un dia vaig haver de triar una cançó que definís el centre Las Arenas, ja que s’hi estava a punt d’inaugurar a dins el Museu del Rock. Em va encantar poder explicar en antena que, en aquest cas, també es podia establir una connexió entre l’arquitectura i la música; vaig triar With o Without You d’U2. La cançó comença amb un ritme constant, com la façana de Las Arenas, que és uniforme i monòtona, però després d’un parell de minuts apareix l’anarquia de la guitarra, que és la sensació que reps quan entres dins l’edifici.

Una constant en els nostres projectes: la «promiscuïtat funcional»

Intentem afegir molts usos a un edifici. L’autèntica sostenibilitat consisteix a què els immobles estiguin funcionant al màxim número de dies i d’hores l’any. L’hotel Hesperia Tower, que vam dissenyar juntament amb Richard Rogers, el cito sempre com a un bon referent. L’edifici, que va ser inaugurat el maig del 2006, acull tant un hotel de cinc estrelles com un centre de congressos, un club esportiu que fa servir tota la gent del barri de Bellvitge, un aparthotel i un auditori. Actualment, estem desenvolupant dos grans projectes a Santiago de Xile, i l’Hesperia ha estat un referent amb el qual hem intentat convèncer els clients de la importància de la «promiscuïtat funcional», perquè els edificis d’un sol ús no són sostenibles. A més, crec que també s’ha de tendir cap a la promiscuïtat pública i privada. Quan vam proposar de construir el club Poliesportiu Europolis, a sota del camp de futbol Europa, la gent es va sorprendre. La idea originària era fer-hi un pàrquing, a ningú no se li havia acudit la possibilitat de crear un important centre de relació per al barri. Avui en dia, l’espai atreu moltes persones i és un focus important d’ingressos per a la ciutat. Així mateix, puc esmentar un altre exemple: ens van encarregar a Figueres la realització d’un centre esportiu a un terreny esplèndid. Els vaig exposar que era una llàstima esgotar totes les possibilitats d’aquell espai amb un edifici d’un sol ús. Vaig sol·licitar parlar amb els regidors de la ciutat per tal que m’exposessin les necessitats de la població. Al final vam presentar un projecte que incloïa un nou arxiu municipal, un mercat, una residència per a la tercera edat, una residència d’estudiants i un centre esportiu. Això sí que és estalvi energètic i promiscuïtat funcional. I es pot resumir sota un mateix qualificatiu: sentit comú. No es pot obviar que els arquitectes també tenim una responsabilitat social enorme.

Hotel Hesperia Tower: la responsabilitat de dignificar un barri

Quan se’ns va encarregar el disseny d’una obra significativa per al barri de Bellvitge, vam detectar que en aquell terreny havíem de proposar que es fes un important parc públic, ja que era una de les necessitats veïnals més importants. I per fer-ho possible, havíem de planificar una edificació en alçada per tal d’alliberar espai. Vam proposar també la col·locació del nou edifici en perpendicular als blocs d’habitatges que ja hi havia, per tal que els residents no es trobessin amb una barrera visual. Recordo que ens vam reunir diverses vegades amb les associacions de veïns; intentàvem explicar-los les bondats del nostre projecte i donàvem resposta als seus dubtes i suspicàcies. No entenien què veníem a fer a un barri que aleshores estava deprimit; la nostra sensibilitat cap al veïnatge sempre hi va estar present. També vam tenir la sort de comptar amb José Antonio Castro, president d’Hesperia, que era conscient que s’havia de donar un valor social a l’obra, i amb l’alcalde de la ciutat, Celestino Corbacho, amb el qual vam aconseguir donar un sentit arquitectònic, social i econòmic al projecte. L’Hotel Hesperia Tower apareix sovint a les conferències que imparteixo a Llatinoamèrica: és un referent per explicar com es pot aconseguir donar valor a una ciutat sense oblidar la responsabilitat social. Quan ho aconsegueixes, els mateixos veïns es converteixen en defensors de la teva idea: a l’Hotel Hesperia Tower no veuràs mai ni una sola pintada, és un espai que dóna cabuda a tothom i, a més, molts residents hi treballen.

Barcelona és una de les millors ciutats per viure del món

Quan hi ha voluntat política, l’arquitectura i l’urbanisme poden anar de la mà. Recordo que, quan vam construir el centre comercial Las Arenas, es va plantejar la idea de projectar més places d’aparcament, però l’Ajuntament s’hi va negar per tal d’evitar generar un problema de trànsit. Van optar per potenciar el transport públic i van col·locar l’estació de metro dins de l’edifici. Fou una gran solució. A Llatinoamèrica, sovint anomeno Barcelona com a exemple, perquè a aquests països es fa encara molt ús del cotxe i a cada projecte et solen demanar un gran nombre de places d’aparcament. És un tema de debat constant. Els arquitectes catalans acostumem a tenir present el respecte per l’entorn, i això li devem a la nostra Escola d’Arquitectura, que ha aconseguit transmetre un pensament cívic que caracteritza el nostre model de ciutat. Barcelona és una de les millors ciutats del món per viure-hi. A més, vam tenir la sort de tenir Pasqual Maragall com a alcalde, que va apostar per la cohesió ciutadana a través de l’arquitectura. A cada illa de la ciutat solem tenir microciutats; hi ha habitatges, comerç de proximitat, residències, llars d’infants, escoles, parcs infantils… L’important d’una ciutat no és que els rics i els pobres puguin anar en cotxe, sinó que ambdós puguin desplaçar-se caminant a qualsevol lloc. Hauríem de defugir dels models de ciutats nord-americanes, que generen guetos unifuncionals i un paradigma urbà pervers: sol haver zones de la ciutat que estan buides durant el dia, la nit o els caps de setmana, i el consum d’ansiolítics es dispara: la gent es passa hores i hores dins els seus cotxes.

La rehabilitació, una oportunitat per a apostes trencadores

Rehabilitar un edifici no significa només netejar la façana, sinó que també és una oportunitat magnífica per plantejar propostes artístiques trencadores que creïn una enriquidora tensió entre el passat i el present. No s’ha de tenir por a innovar, sempre que s’apliqui amb criteri i es mantingui una sensibilitat especial; tampoc no es tracta, òbviament, d’actuar sense raonar. Recordo la rehabilitació de l’Hotel Ohla, a la Via Laietana de Barcelona. En aquest cas vam comptar amb la magnífica proposta de l’artista Frederic Amat: unes escultures amb forma d’ulls que miren la ciutat.

Qui pretengui homogeneïtzar cultures centenàries fracassarà

Em sento un ciutadà del món, però sempre he defensat la cultura catalana allà on sóc. Aquests últims mesos m’he sentit incòmode: estem arribant a uns extrems de tensió totalment innecessaris, dels quals ens costarà recuperar-nos. Em costa entendre que ambdues parts no hagin pogut asseure’s per intentar arribar a un acord. Després de dos-cents anys, l’Estat encara no ha après la necessitat de respectar les diferents cultures que integren Espanya. Ens cal reformar algunes mentalitats, hem d’aconseguir ser més permeables. Tot intent que pretengui homogeneïtzar cultures centenàries no té un bon pronòstic.