Entrevistat 13-12-2017.

Mentre la majoria dels professionals miren a terra per fer créixer les ciutats, Joan Artés alça la vista cap al cel: allà és on es troben les cobertes desaprofitades de nombrosos edificis antics. Amb La Casa por el Tejado, empresa que va fundar el 2012, proposa un creixement en vertical per tal de sanejar la ciutat, densificar-la i millorar-ne els edificis. Aposta per un model de creixement intensiu i no extensiu, per motius mediambientals, econòmics i socials. Creu que mai no es deixa d’aprendre i es considera afortunat de gaudir tant com a arquitecte i com a docent. De gran es veu dissenyant joguines per als més petits de la casa.

Tinc el record d’una infància feliç

Els meus avis van traslladar-se a Catalunya als anys cinquanta tot cercant una vida millor; eren gent treballadora i humil. El meu pare, en Joan, era andalús i la meva mare, la Elisa, aragonesa. Quan es van casar, es van instal·lar a l’Eixample; de fet, encara ara que tenen gairebé noranta anys, se’ls pots veure passejant pels seus carrers, i quan surten a comprar el pa tothom els saluda. A l’Eixample encara es pot fer vida de barri, és gairebé com un poble. Recordo les sobretaules familiars, quan no hi havia cap televisió presidint el menjador; aleshores conversàvem plegats, els meus avis parlaven sovint de les vivències de la Guerra Civil espanyola. En canvi els meus pares, que tenien molta vida per empènyer, preferien mirar endavant perquè encara ho tenien tot per fer. Al nostre edifici i al pis de sota dels meus pares  vivien els tiets i el meu cosí, l’Òscar, que més que un cosí és com un germà. Hi havia una convivència familiar fantàstica, vivies envoltat dels teus: els meus pares i la meva germana, els tiets, els avis i el meu cosí. Fèiem tots sempre molta pinya. Al final, som conseqüència de la nostra història, i la infantesa sempre té una empremta brutal a la vida d’una persona; en el meu cas, quan miro enrere, sempre veig un nen feliç.

Vam estudiar al col·legi Sant Josep Oriol i al Col·legi Mare de Déu del Roser (La Punxa)

Tant la meva germana, més petita, la Loles, que és biòloga i ara treballa a Madrid, com jo, vam estudiar al col·legi del barri, aquell que tocava perquè estava més a prop: els nens a l’escola Sant Josep Oriol i les nenes al Col·legi Mare de Déu del Roser (La Punxa). He viscut tota la vida a l’Eixample, tret d’una petita temporada en què vaig residir a Sarrià; sempre he estat una persona molt aferrada al meu barri, m’hi sento molt a gust. Recordo que els pares em van posar a estudiar català quan tenia set anys, en una època en què ningú sabia què eren les classes extraescolars. Pensaven que era important aprendre’l bé, i de fet tots el saben parlar. Em fa molta gràcia quan el meu pare parla català amb accent andalús, em sembla que això no ho hauria de perdre mai, trobo que és entranyable.

Retrobar-se amb la família de fora era fantàstic

Quan era petit, durant les vacances anàvem a veure els familiars dels meus pares que no havien emigrat i vivien a Andalusia o a Aragó. Aquells retrobaments eren espectaculars: recordo l’alegria que esclatava quan érem rebuts a casa seva; ens estaven esperant emocionats, amb els braços oberts, els feia molta il·lusió comprovar que ens anava bé. Senties que era una estimació real, demostraven els sentiments sense disfresses, de veritat.

El dibuix i el sentit estètic eren un joc durant la infantesa

Vaig tenir un avi patern que era jardiner i també escrivia poesia, i un avi matern que era manyà, i de tant en tant, es dedicava a fer escultures. Així mateix, els meus pares es guanyaven la vida amb un taller de bijuteria que tenien instal·lat a casa; de petit, recordo estar envoltat de fogonets i trepants. Tant els treballs manuals com la creativitat i l’anhel estètic eren molt presents a casa. Quan era un nen, i també d’adolescent, m’encantava poder traspassar les idees de la realitat al paper; m’agradava molt dibuixar, i no vaig haver de fer grans esforços per aprendre’n, era quelcom natural en mi. Recordo que a les llibretes que fèiem servir llavors per prendre apunts, que tenien un cartró al darrere, em dedicava a fer circuits de curses que marcava amb el bolígraf, i intentava que sempre hi haguessin places, tot planificant una mena d’urbanisme primerenc; era una activitat solitària, mai no vaig veure que ho fes cap altre company de la classe. El dibuix i el treball manual formaven part del meu món personal i de joc: feia maquetes, m’inventava nous escenaris, agafava els llençols i construïa aixoplucs amb l’ajuda de la taula i les cadires… Fer-me la caseta fou com una obsessió a la meva infantesa.

De petit, em vaig enfadar amb els Reis Mags

Recordo el primer Scalextric que em van portar els Reis Mags quan encara hi creia; bé, de fet no era un Scalextric, sinó una mena de motlle amb el qual podies impulsar un cotxe; això no era el que havia vist a casa dels amics. Em vaig emprenyar com una mona, perquè amb allò no podia fer competicions. Quan ara hi penso, em fa gràcia; pobres pares, l’esforç que segur van haver de fer per comprar-me aquella joguina! Tant de bo la trobés ara! La guardaria com un tresor.

Em cridaven l’atenció les diferències socials

Quan era un nen m’agradava passar desapercebut, sempre intentava ser com més normal possible. Tenia la sensació que els altres tenien moltes més coses a ensenyar-me que no pas a l’inrevés. Suposo que no tenia cap referent molt marcat; el meu pare no era cap metge ni cap professional reconegut, sinó un artesà sense estudis superiors, molt digne, que intentava guanyar-se la vida i que, per mantenir la família, va haver de fer molts tipus de feines. Em despertava molta curiositat observar les diferències socials; de ben petit, ja em plantejava que hi havia realitats familiars dispars. No hi havia enveja en aquesta observació, sinó una constatació que hi havia vides que no tenien res a veure amb la meva.

La sort de conviure amb una família oberta i acollidora

També m’adonava que la meva família era molt extravertida, gens tancada. Els meus pares es relacionaven amb tota mena de gent sense problema, i amb molt poca comèdia, sense aparentar, i tothom estava convidat a casa nostra encara que no haguessin avisat. En canvi, hi havia famílies amb les quals havies de reservar cita prèvia amb una setmana d’antelació. Són maneres diferents d’entendre la vida; aquesta varietat finalment enriqueix, tot i que d’entrada sobta. Recordo una vegada, ja de més gran, que vaig fer un viatge a Marràqueix i vaig conèixer quatre japoneses que vaig convidar a casa; s’hi van estar dues setmanes dormint, dinant i sopant amb nosaltres, i els meus pares van estar-ne encantats. Això s´ha repetit un munt de vegades. Ara la història es torna a repetir amb les meves filles.

Dinàvem a casa cada dia amb una ampolla de cava

Quan era petit havia anat amb els pares a recollir raïm a la finca d’uns cosins de la mare que eren propietaris de les Bodegues Roura, ubicades al Maresme; era un dia festiu, familiar i entranyable. Recordo que a casa teníem el costum de dinar cada dia amb una ampolla de cava encara que no hagués de passar res excepcional.

Als meus pares els he vist tan bona gent que m’han semblat vulnerables

El meu pare havia treballat per a les Bodegues Roura, tot encarregant-se de fer diverses gestions. Va ser una de les moltes feines que va exercir. És una persona senzilla, quan parles amb ell et desarma perquè veus que no es disfressa, que és autèntic, que mai no improvisa una vida que no és la seva. Sovint als meus pares els he vist tan bona gent que m’han semblat vulnerables. Fins i tot tinc el record d’haver exercit un cert paper protector. És curiós perquè la meva mare sovint em mira amb els mateixos ulls i em diu: «Vigila que no t´enredin»; em treu de polleguera quan sento aquesta frase, però al mateix temps m´encanta que encara es preocupin per mi i em trobin vulnerable.

Quan vaig redescobrir la història

No va ser fins que vaig començar a estudiar a la universitat que no vaig començar a implicar-me ideològicament. Amb vint anys, el cos et demana vitalitat i compromís. Tenia la inquietud, com molts dels meus companys, d’assabentar-me de tot el que havia passat al nostre país durant la guerra civil de la que els avis parlaven i dels 40 anys del franquisme. Vaig començar a llegir molt contrastant dades d’autors nacionals i especialment de molts hispanistes britànics que han escrit sobre el tema. Va ser una bina bufetada a la meva ignorància juvenil.

Sense referents familiars dins el món de l’arquitectura

Només tenia l’Àngel, un cosí que vivia a València i que es va treure dues carreres alhora: Matemàtiques i Enginyeria de Camins, dues formacions universitàries de gran complexitat. Era molt interessant veure l’esforç que algú que coneixies era capaç de fer. El meu interès per l’arquitectura no crec que es despertés d’un dia per l’altre, va ser una llavor que tenia dins meu i que va anar creixent. Recordo els tests psicotècnics que completava a l’escola, encara en conservo algun a casa dels pares. Tots coincidien a afirmar que m’havia de decantar cap a una carrera tècnica. També, m’agradava molt el dibuix, l’art i la història. Per què? Això mai no se sap. O tens un referent molt a prop, com un pare o un oncle arquitectes, i vius la continuïtat de la vida dels altres, o tu mateix vas alimentant aquesta vocació. Als catorze anys ja vaig tenir molt clar que el meu futur apuntava cap a l’arquitectura.

Treballant durant tota la carrera

Tot i que el plat a taula no em va faltar mai i que, els meus pares van fer l´esforç per pagar uns estudis universitaris, jo vaig haver de treballar, com tants d´altres, durant tota la carrera, cursada a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Quan vaig acabar COU me’n vaig anar a veremar amb uns amics a unes vinyes de Sant Sadurní d’Anoia, a on em vaig estar un mes. Carai com és de dur fer la verema! També, donava classes particulars, que de retruc m’anaven molt bé per reforçar conceptes, i em dedicava a dur a terme manualitats per a un amic del meu pare que tenia una empresa de ceràmica. La veritat és que pensava que em podia guanyar la vida tot fent feines manuals, ja que sempre se m’han donat molt bé.

Empresari amb només dinou anys

Tot va començar perquè volia fer un viatge per Europa amb la meva xicota; amb dinou anys només havia anat a Andorra. Tenia ganes de veure món i de conèixer diverses ciutats europees com París, Amsterdam, Londres… Tanmateix, en aquella època, abans d’agafar un vol havies de moure un munt de permisos i papers. Em ve a la memòria la primera vegada que vaig trepitjar Londres; la sensació de llibertat va ser increïble. Com que no tenia suficients diners per fer realitat aquest tour europeu, li vaig preguntar a l’amic del meu pare que tenia una empresa de ceràmica què podia fer per obtenir més ingressos; amb les miniatures de ceràmica, que em pagava a tant la peça, no n’obtenia prou. Em va dir que a països com Alemanya estava de moda penjar figures petites a les parets i em va animar a fer-li alguna proposta. Se’m va acudir dissenyar les típiques casetes i cabanes de fusta, on podien col·locar-se aquestes figuretes. Vaig anar al fuster del barri, el senyor Fargues, perquè em tallés les fustes per tal de poder construir sis casetes de tres mides diferents. L’amic del meu pare les va introduir al mercat i una setmana després em va dir: «Necessito que facis seixanta peces de cada». Per a mi va ser com si m’haguessin encarregat el projecte de l’aeroport de Singapur! Vaig muntar el taller a una habitació de casa; ni la mare ni el pare no van posar cap impediment, ja que per a ells era normal guanyar-se la vida fent manualitats. Finalment, vaig poder fer el viatge, però quan vaig tornar l’amic del pare em va encarregar moltes més casetes per a la campanya de Nadal. Vaig muntar amb el meu oncle, que era pèrit industrial, uns motlles a fi de mecanitzar el procés. Vam llogar també un local a Sants i vam anar externalitzant la feina: tenia vuitanta persones que treballaven des de casa muntant les casetes, les fustes ens les tallava una empresa de Sòria, i comptàvem amb representants comercials a tot el litoral mediterrani. Vam arribar a construir més de deu mil peces! Amb vint anys, ja m’havia convertit, sense voler-ho, en un empresari. Gaudia creant noves figuretes de ceràmica, que tenien molt bona acollida. Vam vendre per a clients com El Corte Inglés, gens fàcil d’aconseguir, i Roche Bobois, a París, entre d´altres.

Aposta per la meva vocació d’arquitecte

L’experiència com a empresari va durar quatre anys; tanmateix, necessitava retornar a la normalitat i vaig decidir que volia dedicar-me de ple als estudis perquè la meva vocació era ser arquitecte. Vaig tancar l’empresa i vaig tornar a gaudir de les classes de la universitat. Hi ha dos tipus de mestres: aquells que tenen coneixements però que mai han exercit i aquells que senten la vocació d’ensenyar tot allò que aprenen de l´ofici. A l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona vaig tenir el privilegi de gaudir de grans professors que, en aquella època, eren els responsables de canviar la fesomia de la nostra ciutat.

Les classes del filòsof Xavier Rubert de Ventós em semblaven un regal

Hi ha pocs professors com Xavier Rubert de Ventós; aconseguia emocionar-me. M’obria sempre moltes finestres de coneixement per les quals podia mirar, i era fantàstic. Anava sempre a les seves classes amb moltes ganes de sentir-lo parlar.

Aprendre a projectar amb Esteve Bonell

Projectes és l’assignatura més complicada de la carrera, perquè has d’ensenyar a pensar, i el resultat varia depenent del bagatge previ de cada alumne: de tot allò que hagi llegit o hagi vist o dels coneixements que hagi aconseguit assimilar. Per tal d’aprendre a projectar, primer has hagut de mirar i observar molts projectes, d’analitzar moltes obres. Les classes de l’arquitecte Esteve Bonell Costa, Premi d’Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe, em van ajudar a entendre aquest procés.

El privilegi d’haver conegut José Antonio Coderch

Quan estudiava sisè d’arquitectura van fer una selecció de cinc estudiants per anar a visitar-lo al seu domicili. Ell ja estava malalt i no sortia gaire de casa. Ens va tenir des de les deu del matí fins a les sis de la tarda xerrant d’arquitectura. Va ser tot un privilegi conèixer aquest gran arquitecte. Li agradaven molt els toros i la fotografia, i quan estàvem a punt de marxar ens va regalar una foto que havia tirat ell mateix: es veia la silueta d’un brau sortint de la porta de la plaça. Ens la va dedicar i encara la conservo com si fos un tresor.

Sempre passen coses quan t’atreveixes a canviar de recorregut

Vaig haver de fer milícies a Mallorca. Amb els diners que em pagaven, em vaig poder comprar un sis-cents descapotable i vermell amb el qual vaig poder recórrer tota l’illa. Després, me’l vaig emportar a Barcelona. Durant un temps em vaig guanyar la vida fent maquetes i treballant a l’estudi de l’arquitecte Robert Terradas, del que he aprés tantes coses. Un dia vaig canviar el recorregut que feia en cotxe i vaig passar per un altre camí. De tant en tant, sempre m’agrada canviar els itineraris, perquè sé que passaran coses noves: gaudeixes més del passeig, veus gent i carrers diferents, et situes en una altra perspectiva i encara que no te n’adonis sempre aprens alguna cosa. Aquell dia, en aquest nou itinerari em vaig trobar a un antic amic d’escola. Em va explicar que l’endemà marxava a Madrid, a treballar en una feina nova; era aparellador, i acabava de deixar a Barcelona un altre projecte interessant: muntar emissores de ràdio. L’endemà m’hi vaig presentar i vaig començar a treballar per a una empresa madrilenya, encarregada de projectar les noves emissores. En aquell moment, s’havien liberalitzat les ones radiofòniques.

Vaig esdevenir especialista en emissores de ràdio

Recordo que el primer dia de feina em van pujar a un helicòpter per anar a fer una visita d’obra a dalt de tot de Montserrat, on hi estaven construint la instal·lació d’un repetidor. Una experiència excitant pel meu debut a les obres. En principi hi vaig entrar per treballar només durant tres mesos, però la realitat es va convertir en uns quants anys relacionats amb el món de les emissores. Vaig tenir la gran sort de viure aquell moment on la democràcia havia modificat el mapa de la comunicació. Així vaig poder projectar i construir com arquitecte un bon número d’emissores tan a Catalunya com a fora. La mes coneguda i la que recordo amb una enyorança especial, per la gent amb la que vaig compartir el naixement i posterior creixement, va se Catalunya Ràdio. Recordo les primeres reunions on es definien les necessitats de la ràdio del meu país, els primers professionals que s’anaven incorporant, la provisionalitat i la adaptació d’uns espais en obres que esdevingueren en uns estudis de referència. El que més em va marcar va ser la il·lusió que es compartia en aquells inicis. Gairebé com a molts inicis de les coses noves. Quin privilegi haver-ho viscut!. Després varen venir moltes d’altres i sense premeditació em vaig convertir en especialista en el disseny d’emissores de ràdio.

No he sabut mai treballar a feines que no m’agradin

El setembre de l’any 1983 vaig fundar, amb l’arquitecte i amic Oriol Cugat, el despatx d’arquitectes Tesgat. Amb la col·laboració d’un equip multidisciplinari de diversos tècnics i especialistes, vam desenvolupar més d’un centenar de projectes d’arquitectura i urbanisme, i vam guanyar una sèrie de concursos. Hem treballat en encàrrecs molt diversos, de tot tipus; els arquitectes som mercenaris de l’arquitectura, anem on hi ha feina i on tenim alguna cosa interessant a aportar. Ara bé, no he sabut mai treballar a feines que no m’agradessin, sempre m’ho he fet venir bé per gaudir de la meva professió.

Assessor en projectes constructius a Abu Dhabi

Amb la irrupció de la crisi l’any 2008 ens vam veure obligats a reestructurar el despatx i buscar nous rumbs. Un bon dia vam contactar per casualitat amb un servei de consultoria d’enginyeria i arquitectura, Mass Consult, que necessitava que els assessoréssim amb la compra d’uns terrenys. Després d’aquesta primera col·laboració ens van oferir que dissenyéssim i superviséssim diversos projectes de construcció a Abu Dhabi, per tal que complissin amb les normes i reglaments internacionals dels Emirats Àrabs Units. Val a dir que el fet de ser de Barcelona et genera un espai obert al món. Finalment, vam estar dos anys anant i venint d’Abu Dhabi. Va ser tota una experiència: mentre aquí la crisi feia estralls, nosaltres vam aprendre a construir edificis de més de vint-i-dues plantes, i vam conèixer un país completament diferent al nostre. Recordo que, per ser ciutadà d’Abu Dhabi, havies de passar un control mèdic molt exhaustiu, mentre que cada vegada que n’aterraves a l’aeroport t’examinaven l’iris amb una màquina, i avisaven el teu patrocinador que ja eres al país. Per molts anys que hi haguéssim viscut, sempre haguéssim estat immigrants, qualificats, sí, però immigrants. Al final, ens vam fer més savis que rics; amb els seus diners tenen la possibilitat de comprar totes les voluntats del món, però em vaig adonar que no volia formar part d’una realitat com aquella.

Tesi doctoral innovadora: El sòl sobre el sostre

Des del meu domicili sempre observava l’edifici ubicat just davant i pensava: li falten una o dues plantes més. Vaig aconseguir parlar amb la propietat i ens vam construir un àtic, un per a l’Oriol i un altre per a mi. Arran d’aquest projecte propi, i després de tornar d’Abu Dhabi, vaig començar a elaborar la meva tesi doctoral, titulada El sòl sobre el sostre, una aplicació a la ciutat de Barcelona. Històricament, a la majoria de les ciutats europees es van desenvolupar ampliacions per mitjà d’eixamples. No existia la necessitat d’esgotar l’edificabilitat, per diverses circumstàncies: econòmiques o urbanístiques. Construir en altura era més car i l’ascensor un element poc habitual; així doncs, les parts altes dels edificis es van destinar a trasters, safarejos o dipòsits. Amb la tesi volia demostrar que encara es podien construir més metres quadrats dins les nostres ciutats i que això és més sostenible que fer-ho a kilòmetres de distància. A Madrid, per exemple, és habitual trobar urbanitzacions senceres a prop de la capital, totalment buides, que han ocupat un territori i a les quals s’han destinat molts recursos econòmics. Hem de ser conscients que a les nostres ciutats tenim molts edificis que, a les cobertes, encara es poden encabir més metres quadrats d’edificació. I és una circumstància molt positiva, perquè no s’ha d’invertir en noves infraestructures: compten amb transports públics i amb les instal·lacions d’aigua, gas o electricitat existents; els carrers ja estan fets, hi ha escoles i comerços a la vora. Amb la tesi vaig poder demostrar que al centre de la ciutat de Barcelona encara disposàvem d’un milió de metres quadrats edificables si construíem a les cobertes de molts edificis, allà on la normativa ens ho permetia. Tot i que el doctorat encara no l’he acabat –espero fer-ho aviat–, aquesta idea em va portar a la creació d’un projecte empresarial engrescador, innovador i sostenible: La Casa por el Tejado, LCT.

A La Casa por el Tejado fem créixer la ciutat mirant al cel

Per tal de posar en pràctica aquesta idea, vaig fundar l’any 2012 La Casa por el Tejado, amb la qual proposem un creixement en vertical per tal de sanejar la ciutat, densificar-la i millorar-ne els edificis. Mentre la majoria dels professionals miren a terra per fer créixer les ciutats, nosaltres alcem la vista cap al cel: allà és on es troben les cobertes desaprofitades de nombrosos edificis antics que podem convertir en àtics de qualitat, en espais verds, horts o terrasses, que aconsegueixen que la ciutat sigui un lloc meravellós per viure-hi. Oferim la possibilitat d’ampliar la ciutat d’una manera sostenible: aprofitem els sistemes generals, com són infraestructures, transports o serveis, tots ells ja amortitzats i en alguns casos infrautilitzats, per tal de poder edificar a les cobertes dels immobles de ciutats històriques com Barcelona, Madrid o París.

En via de desenvolupar un nou sistema constructiu

Restaurem, regenerem i rehabilitem l’arquitectura existent i donem un nou ús a la coberta dels edificis, i ho fem amb una tècnica innovadora: edifiquem els habitatges en una nau al mateix temps que es realitzen les obres de millora de l’edifici i es prepara l’antiga coberta per rebre la construcció industrialitzada amb la qual es du a terme la sobreelevació. Tot el procés constructiu de les diverses parts que componen els nous pisos dura només unes nou setmanes: per transportar les diverses peces i muntar-les en el lloc necessitem tan sols una jornada. Actualment, hem signat convenis amb les unitats de recerca de cinc universitats amb la intenció de generar un sistema constructiu propi; l’objectiu final sempre és compartir el nostre saber.

Un equip multidisciplinari vinculat al coneixement

La Casa por el Tejado està formada per arquitectes i altres tècnics amb una llarga trajectòria en el sector de l’edificació. Desenvolupem tots els nostres projectes treballant en xarxa amb més de vint-i-cinc despatxos d’arquitectes. Malgrat que el nostre procés de construcció és industrialitzat i contemporani, mai no hi ha dos projectes ni dues finques iguals. També comptem amb professionals de l’àmbit legal, administratiu, de gestió, de comunicació i d’assessorament tècnic, ambiental i econòmic. Desenvolupem un intens treball de recerca amb l’únic compromís de millorar i rehabilitar el patrimoni arquitectònic de les ciutats. És així com hem aconseguit esdevenir un projecte empresarial innovador a Europa: som professionals que apostem per un creixement que mai perd de vista la qualitat, el coneixement i l’estima per cadascuna de les ciutats on treballem. I sempre vetllem per la nostra independència. El nostre lema és compartir, no competir. Primer de tot mana sempre el coneixement; per aquest motiu vam defugir de vincular-nos amb el sector immobiliari.

L’arquitecte Robert Brufau és un dels nostres col·laboradors

A Barcelona, tenim la fortuna de comptar amb un referent únic: la nostra Escola Tècnica Superior d’Arquitectura és d’un nivell molt alt gràcies als professionals que hi transmeten el seu coneixement. Robert Brufau, un dels seus destacats docents, col·labora habitualment a La Casa por el Tejado. És un savi que ens aporta els seus amplis coneixements sobre estructures amb l’avantatge que no es desprèn mai de la seva visió d’arquitecte. És fantàstic poder comptar amb ell, ens ensenya molt.

Tothom guanya, ningú perd

No es tracta només de sobre elevar edificis per tal de fer-ne possible la millora i actualització, sinó que també rehabilitem els immobles amb l’objectiu de reduir-ne el consum d’energia, eliminar barreres arquitectòniques, recuperar elements patrimonials o actualitzar-ne les instal·lacions, etcètera. També ens encarreguem de renovar els espais públics i els equipaments per incidir en la millora de les condicions d’habitabilitat pròxima als habitatges. La finalitat és que tothom surti guanyant, tant els antics com els nous inquilins.

La importància d’una mirada antropològica

Sempre he tingut molt present que hi havia d’haver un enfocament antropològic en la nostra tasca, no podem deixar mai de banda les persones que habiten els edificis que construïm o rehabilitem. Comptem amb professionals, gent molt preparada, assertiva, pacient i amb capacitat d’empatia que es desplaça a la comunitat de veïns per tal d’exposar-los tot el contingut del projecte i els beneficis que els comportarà. No ens sortim mai del guió: pensem que allò que oferim és bo, honest i necessàriament igual de positiu per a tothom.

Som pioners i generem debat

Properament inaugurarem un màster en Construcció Industrial, organitzat conjuntament amb la Universitat Ramon Llull, que està basat en el sistema constructiu emprat a La Casa por el Tejado. Barcelona és, juntament amb les ciutats d’Estocolm i Colònia, un dels tres fars en tendències pioneres en rehabilitació; volem continuar aportant el nostre granet de sorra tot compartint el nostre coneixement en aquest àmbit. La Casa por el Tejado genera debat, no només des d’un punt de vista arquitectònic, sinó també sociològic. La pregunta que ens ocupa ara és: De quina manera han de créixer les ciutats? Ja s’està començant a entendre que la millor opció és compactar. Nosaltres apostem per un model de creixement intensiu i no extensiu per motius tant mediambientals com econòmics o socials.

No es necessita un gran edifici per crear arquitectura amb majúscules

Una de les peces que més m’agraden de Le Corbusier és una caseta que li va fer a la seva mare. En realitat, pots crear arquitectura projectant només una cabana, allò que importa és el concepte, tot el que queda quan has tret les instal·lacions. Per exemple, l’escala és només artifici, espectacle, mentre que l’arquitectura és l’essència, la idea primària, tot allò que no es percep però que ofereix un resultat. L’obra més interessant que hi ha a Barcelona, i probablement a Europa, és el Pavelló Alemany de Mies Van der Roe, construït amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. És un edifici petit, té només quatre parets, però està ple d’arquitectura i respon a la contemporaneïtat del seu moment. L’arquitectura necessàriament ha de reflectir la realitat de la seva època; si no, no és arquitectura.

L’arquitectura de la nostra ciutat ens parla de la nostra història

Si fem un passeig des de la Placa Sant Jaume, passant pel Raval, barri de Rivera, la Barceloneta, després pugem Via Laietana, travessem l’Eixample i un cop a la Diagonal fem un recorregut des de Pedralbes a Diagonal Mar, al marge de fer salut podrem gaudir d’una classe d’història a través de la arquitectura, dels edificis i del urbanisme. Els primers que arriben i ocupen un territori ho fan al millor lloc a un punt estratègic per protegir-se de possibles perills, on hi ha aigua i en general bones condicions per viure. Els mestres varen ser els romans que varen establir-se amb un criteri i metodologia arreu. No és casualitat que triessin el Monts Taber per situar el seu castrum. Amb posterioritat, després d’haver passat els romans, visigots i els àrabs a l’edat mitja els rics vivien als voltants del carrer Montcada on podem reconèixer els palaus de la època, Barcelona era una potència marítima i militar, amb un comerç molt ric degut a la seva posició estratègica, però la majoria de la gent vivia en altres condicions al costat dels camins de sortida de les muralles, en un món més rural, o dins d’elles, hi han hagut tres. Es pot reconèixer per la arquitectura dels edificis sobretot al Raval o al barri de Rivera, com aquests anaven creixent sobre els tallers originals per poder rebre la immigració que va arribar del món agrari. Generalment es tractava de cases modestes i estretes amb escales molt forçades. Amb la destrucció d’una part d’aquesta ciutat per Felip V i la creació d’una Ciutadella per protegir-se fonamentalment de la població , la gent que es desplaça es ressitua a un Eixample barroc projectat pels enginyers militars que anomenen La Barceloneta. La seva arquitectura és diferent, les condicions de salubritat milloren i el traçat urbanístic més ordenat contrasta amb la ciutat històrica. Si continuem per Via Laietana, un carrer construït al segle XX per donar sortida al Eixample cap al mar podem creuar-nos amb el carrer Princesa i el carrer Ferran construïts al segle XIX per enllaçar el Raval amb la Ciutadella pel mig de la trama de carrers medievals. Els edificis ja destil·len més ornamentació, més representativitat. Allà hi vivien els rics de la època. Amb l´apertura de les Muralles i la creació del Eixample aquestes mateixes persones en molts casos es traslladen a edificis amb millors condicions a carrers més amples i assolellats. Si fem un volt per el carrer Casp o qualsevol dels que hi han al seu voltant ens podrem trobar amb autèntics palaus, unes meravelles d’una època de gran floreixement econòmic on els burgesos competien per demostrar el seu refinament i poder. Els arquitectes de la època s’encarregaren. Aquests edificis es situaven al més a prop possible de la ciutat emmurallada per una lògica de viure al més a prop possible del centre. L’Eixample estava tot per fer i es va començar en allà. Però la majoria dels edificis els feren mestres d’obres, gent mes anònima que construïa habitatges molt dignes per la majoria de la gent que vivien de lloguer. L´Eixample sembla una simfonia composta per edificis molt similars, amb unes lleis compositives molt regulars que, de tant en tant, s’interrompen amb un sol de violí que representa la arquitectura més singular, mes d’autor. El màxim exponent és la arquitectura modernista. Si continuen aquest passeig i arribem a la Diagonal i si fem un gir cap a Tarragona podríem identificar la Barcelona dels 70 o 80 a barris de nova creació a prop de Sarrià, Pedralbes on es traslladen part dels benestants que havien ocupat l’Eixample i que ara prefereixen la vida en edificis més còmodes, amb pàrquing a la finca i amb piscina i zones comunitàries ben equipades. Es reconeix en aquella època que la Diagonal actua com un riu que separa en aquella zona no només la ciutat sinó també certs teixits socials. Alguns personatges de l´ època que vivien en aquella nova Barcelona, es vanagloriaven de no baixar mai per sota de la Diagonal. A la banda que va cap al Besòs ens trobem amb una altre cara més humil de la ciutat que s’hi acosta més a la relació dels Eixamples amb la activitat fabril dels orígens i que amb les evolucions urbanístiques i poblacionals arriben a barris amb més presència d’una immigració dels anys 60 i 70. Em deixo molta arquitectura, moltes actuacions urbanístiques, els moviments olímpics que transformarien la ciutat, el Fòrum i amb molta anterioritat les Exposicions Universals que transformarien Montjuïc i el barri Gòtic, però vull insistir que a través del urbanisme i la arquitectura podríem explicar i il·lustrar la història de Barcelona.

Pagaria per impartir classes

Sóc professor a l’Escola d’Arquitectura i Enginyeria La Salle de la Universitat Ramon Llull, des de la seva fundació. Impartir classes és molt gratificant, reps molt a canvi. És meravellós quan t’adones que has contribuït a què a una persona se li encengui la llumeta del coneixement, quan veus que l’has ajudat a aprendre alguna cosa i, sobretot, quan li has generat l’anhel per saber-ne més. D’altra banda, ensenyant s’aprèn moltíssim. Sempre dic que de tant bé que m’ho passo, hauria de pagar per fer classes.

Mai no es deixa d’aprendre

Imparteixo una assignatura anomenada Seguiment d’Obres i cada setmana acompanyo els meus alumnes a veure el desenvolupament d’una edificació; així pretenc escurçar les distàncies amb el docent, perquè tots som col·legues de professió i, per altra banda, vull que visquin l’activitat pròpia d’un arquitecte des del primer dia. A l’obra, són rebuts per l’arquitecte, que els fa una xerrada sobre el seu projecte i l’objectiu que en pretén aconseguir. Poden observar in situ com s’organitza una obra, qui és qui en el món de la construcció. La vida mai no està conformada per compartiments estancs: una obra esdevé una realitat perquè hi han idees, persones que les executen i també hi han diners, i és útil saber com s’aconsegueixen, qui és el promotor, qui és el constructor, quines responsabilitats se’n deriven, com s’implementen les línies del plànol, és a dir, com es converteixen en volums, etcètera. Tot aquest coneixement es pot observar a l’obra. És molt interessant que puguin gaudir d’aquest saber transversal del món de l’arquitectura, que traspassa les quatre parets de l’aula. Crec que quan una persona decideix esdevenir arquitecte, el seu aprenentatge comença avui mateix. Arribarà un moment en què en sabrà prou com per ensenyar a un altre col·lega de professió. Tanmateix, mai no es deixa d’aprendre; si s’entén aquesta professió d’una altra manera, no s’evoluciona. No es pot anar només darrere d’un títol. El dia que perds la il·lusió per formar-te i decideixes que ja ho saps tot, estàs acabat com a arquitecte.

Em considero una persona afortunada

Crec que he tingut molta sort d’haver nascut a Catalunya, i d’haver-ho fet en aquesta època: els catalans som gent pionera des de molts punts de vista: l’associacionisme, el treball, l’esforç, la capacitat d’organització, la cultura… I darrerament els més joves estan demostrant la seva implicació social i política… D’altra banda, he tingut l’oportunitat de cursar els estudis que m’agraden, amb professors fantàstics, i de desenvolupar una professió que és la meva vida. Tinc dues filles estupendes, fruit del matrimoni amb la Carolina Gálvez gran amiga, molt bones estudiants. La gran, que es diu Berta i te vint-i-un anys, ha estudiat Psicologia i ara començarà Medicina. La petita Claudia, amb quinze anys, potser algun dia voldrà seguir les meves passes o les de la seva germana… ja es veurà. Quan m’imagino de gran, em veig dissenyant joguines per als més petits de la casa, i passant-m’ho molt bé, com fins ara.