Text del 08-02-2010
Part del nostre creixement rau en el fet que cada nou servei que hem anat assumint el concertem amb el Servei Català de la Salut, que ens ha confiat les branques de salut mental ambulatòria i d’hospitalització parcial.
La nostra tasca principal és l’atenció dels nens, dels adolescents i de les famílies amb dificultats emocionals. El nostre objectiu és resoldre-les, que el pacient i el seu entorn familiar recuperin l’equilibri emocional.
El deteriorament físic del cos no es pot aturar, per molt que un s’ho proposi. Cuidar-se, sí; obsessionar-se, no.
Hem d’ajudar els adolescents que acceptin el seu cos tal com és.
Tot desequilibri corporal altera l’equilibri emocional.
A Catalunya hi ha pocs psicòlegs que acumulin experiència empresarial i clínica simultàniament. Alfons Icart i Pujol, director general de la Fundació Orienta, és un d’aquests. La fundació que encapçala es va crear el 14 de novembre del 1974, arran d’una conferència del doctor Folch i Camarassa sobre la dislèxia. “Vam voler desmarcar-nos del camp pedagògic i establir un objectiu: fundar una institució per atendre la salut mental dels infants i els adolescents i de les seves famílies, amb la idea que aquesta institució acabés sent un organisme públic, cosa aleshores impossible perquè la xarxa pública de salut encara no existia.”
El 1989, amb la participació directa del senyor Icart, es va crear finalment aquesta xarxa, i la Fundació Orienta esdevingué un dels primers centres de salut mental concertats amb el Servei Català de la Salut. “Com un dels promotors, estic molt satisfet del camí que hem fet fins al dia d’avui. L’any 1990 érem només set persones a la fundació i el 2010, ja en som 90. Hem fet un creixement espectacular, i tenim el mèrit d’haver-ho aconseguit sense sortir del nostre sector. Part del nostre èxit rau en el fet que cada nou servei que hem anat assumint el concertem amb el Servei Català de la Salut, que ens ha confiat les branques ambulatòria i d’hospitalització parcial.”
La Fundació Orienta rep els pacients derivats des de les àrees bàsiques de salut (pediatres o metges de família), així com també des dels serveis socials i els psicopedagògics i altres institucions públiques, com ara els jutjats. “La nostra tasca principal és l’atenció de les famílies que tenen nens amb dificultats emocionals o disharmonies evolutives (gelosies, problemes de socialització escolar, etc.). Són problemàtiques molt normals però que generen molta tensió, cosa que seguidament provoca ansietats i angoixes a tot el nucli familiar, ja que els pares normalment no posseeixen suficient preparació per afrontar aquest tipus de situacions. El nostre objectiu és resoldre-les, que el pacient i la seva família recuperin l’equilibri emocional.”
Actualment, els pares semblen menys capaços de superar els conflictes que es generen dins la llar que no pas abans. “En èpoques anteriors, més difícils econòmicament i socialment, els mateixos problemes se superaven per necessitat, però ara, si no s’afronten adequadament, solen acabar amb l’inici de psicopatologies greus.”
Una de les problemàtiques més habituals que es troben els professionals de la Fundació Orienta dins la família és la dels fills que reclamen l’atenció dels pares. “En aquests casos, els pares senten que el fill interfereix la seva intimitat com a parella. Per això els fem entendre que un fill té dret que els seus pares estiguin per ell, per molt cansats que arribin a casa. Han volgut tenir el fill, i l’estimen, i per tant no poden delegar la seva responsabilitat en una consola.”
No es pot dir de lleuger que un nen petit tingui psicopatologies. “Nens que neixin ja amb patologies n’hi ha molt pocs. Des de la infància a l’adolescència la personalitat es va reestructurant constantment, i les psicopatologies que apareixen estan en procés. Aquestes psicopatologies, segons vagin cristal·litzant o no, faran de l’adolescent un psicosomàtic, un fòbic, un depressiu o un psicòtic. Durant l’adolescència, les psicopatologies o es resolen o s’estructuren.”
L’adolescència, doncs, és una etapa molt delicada i crucial. “Tenim un hospital de dia que vol evitar que els adolescents incapaços d’afrontar aquesta complicada etapa de la seva vida puguin fer-ho i entrin amb totes les seves capacitats a l’edat adulta.”
Els pares que no tenen una línia coherent d’educació poden provocar o agreujar les psicopatologies. “Si els nens no poden estructurar mentalment uns paràmetres que orientin de manera coherent el seu comportament poden acabar desenvolupant estructures esquizoides, de trastorn de personalitat o, fins i tot, una psicosi.”
Un dels pocs casos en què els nens ja neixen amb psicopatologies és el dels infants autistes. “I fins i tot en aquests casos ens hem de preguntar per què el nen, en néixer, s’ha negat a mirar cap a enfora. ¿Quina experiència traumàtica ha tingut, potser en el ventre de la mare, que li ha generat aquest pànic envers el seu entorn? La gran majoria de les psicopatologies tenen a veure amb l’educació, amb el viure de cada dia.”
Els pacients més petits són tractats normalment en companyia dels pares. “Quan ha hagut un desequilibri, intentem refer l’equilibri. Hem de ser molt delicats, perquè no hi ha cap pare que faci mal als seus fills expressament. Simplement passa que s’equivoquen.”
El bon terapeuta ha de dir allò que cregui que servirà per resoldre el problema. Tot el que no serveixi per a aquest fi, en canvi, s’ho ha de callar. “Sovint ens adonem que els pares tenen més problemes o dificultats que els seus fills, que són desconfiats, insegurs, inestables. En aquest cassos, hem d’ajudar els pares i els fills en el restabliment del seu equilibri emocional, individual i del grup familiar.”
Cada cop es parla més de medicina preventiva en el camp de la psicologia. “La millor medicina preventiva és que, tan bon punt es detecta alguna disharmonia o conflicte en una família, puguin consultar en un servei de salut mental. La millor prevenció es una bona assistència.”
Hi ha moltes possibilitats de fer programes preventius, per exemple, en l’àmbit social. “Cal desenvolupar les capacitats de diàleg sobre la integració de cultures i formes de ser i pensar. Tots els col·lectius han de renunciar a algunes de les seves particularitats en favor d’espais comuns de relació.”
Els metges de capçalera tenen també un important paper preventiu. “Els metges haurien d’ensenyar la gent a conèixer el seu propi cos. Caldria fer programes al respecte a les aules. Si n’hi hagués més, segurament no estarien tan col·lapsats.”
Tot i que els psicòlegs no han de receptar medicaments, sí que estan formats en aquesta matèria. “Hem de tenir una formació clínica i farmacològica molt bona per saber perquè serveixen els fàrmacs que prenen els nostres pacients, per poder-los ajudar millor.”
L’estètica corporal i l’equilibri emocional són indissociables. “Posaré un exemple: un amic meu, amb un bon equilibri emocional, el va perdre arran d’una alteració orgànica important i va acabar necessitant assistència psicològica. Tot desequilibri corporal altera l’equilibri emocional.”
Per això, les persones obsessionades a lluitar contra l’envelliment del propi cos estan condemnades a patir. “El deteriorament del cos no es pot aturar, per molt que un s’ho proposi. Cuidar-se, sí; obsessionar-se, no.”
Quelcom semblant passa amb els adolescents disposats a fer-se cirurgia estètica sense motius de pes. “Hem d’ajudar-los que acceptin el seu cos tal com és, una problemàtica que s’agreuja en el cas de les noies. Hem d’arribar als adolescents a través de les noves tecnologies. Estem intentant dissenyar un programa informàtic ad hoc per fer prevenció de salut mental en aquest terreny.”
