Text del 2001
El Doctor en Dret Alfonso Hernández-Moreno considera que una de les prioritats de tot jurista és “proveir-se d’uns bons recursos lingüístics. Ningú no pot parlar bé si no ha llegit. Al cap i a la fi, bona part de la nostra tasca consisteix a seduir el nostre interlocutor.”
Des de sempre el món universitari té un gran protagonisme en la vida de l’Alfonso. Successor de Francisco Fernández de Villavicencio a la Càtedra de la Universitat de Barcelona, va fer els seus primers passos en la docència a aquesta mateixa Universitat de Barcelona de la mà del Prof. Badosa Coll i, anys més tard, va guanyar “la Càtedra de Dret Civil de la universitat de Lleida. Vaig tenir la sort de ser el primer Degà de la Facultat de Dret de la capital del Segrià, encara que por molt poc temps.”
El fet de prendre el relleu, ja a Barcelona, del Professor Dr. Francisco Fernández de Villavicencio va suposar en el seu dia un repte de dimensions considerables: “Era una persona d’una elegància espiritual i ironia vital mai vistes. M’hauria agradat conèixer-lo més a fons.”
Hi ha altres insignes lletrats que el nostre protagonista admira, entre ells en Josep Joan Pintó, un home també molt vinculat a l’entorn universitari. Els uneixen “molts anys d’amistat. Es tracta d’un gran humanista, amb molts anys d’experiència en l’ensenyament i, sobre tot, en el món de l’exercici professional de l’Advocacia.” Assegura que “ell és el mestre que m’hauria agradat tenir quan em vaig incorporar, durant una època, al món professional. Vaig tenir la sort de fundar, juntament amb ell i d’altres, l’Institut Superior de Dret i Economia, el primer que va impartir un Màster, tot just per exercir la professió d’Advocat. Es tracta d’un projecte que ha recollit un èxit singular.”
Tots dos juristes comparteixen molts punts de vista, entre ells la percepció de la Universitat: “La missió de la Facultat no és la formació d’advocats, sinó de juristes. Els advocats es creen als despatxos, a través de la pràctica. Per ser un bon advocat, és necessari passar-se el dia aprenent, en contacte amb la realitat.”
La seva convivència diària amb els futurs advocats l’avala a l’hora d’opinar sobre la classe universitària: “L’educació primària i secundària constitueixen filtres pèssims per decidir qui s’incorpora a les aules d’ensenyament superior. Molts adolescents tenen dificultats per entendre un text bàsic, perquè els manquen coneixements lingüístics, geogràfics, històrics i d’altres bàsics. Avui dia no es llegeix i el bagatge cultural de l’estudiant és escàs.”
El Dr. Hernández-Moreno opina amb coneixement de causa, no en va ell ha format jutges i magistrats que avui dia presten els seus serveis a altes instàncies de la judicatura. No oculta “l’admiració” que li inspiren: “Treballen en condicions lamentables, amb una gran responsabilitat. Per si això fos poc, social i darrerament es troben, de forma injusta, desacreditats.”
Sortint del món dels Tribunals, vol deixar constància que a Catalunya també hi ha “excel·lents professionals de l’assessorament jurídic.” Malauradament, el “centralisme” ens crea certes limitacions: “És relativament fàcil que un despatx madrileny desembarqui en territori català, però que passi el contrari ja és més improbable.”
De moment, però, l’existència de bufets com el Centro de Estudios Legales, fundat pel nostre protagonista, demostra que el sector de l’assessorament jurídic català gaudeix d’una salut immillorable. Es tracta d’un despatx “de vocació clarament multidisciplinària.” Es dediquen, doncs, a “l’assessorament en general”, a més a més de “l’edició i publicació d’obres jurídiques.” Constituït per més d’una vintena d’advocats i consultors, aquest bufet barceloní disposa d’una ampla cartera de clients, entre els quals hi ha un gran nombre d’empresaris.
Avui l’Alfonso reparteix el seu temps entre “la recerca i la docència.” Alguns dels canvis experimentats per la nostra legislació són fruit de les seves reflexions. És el cas de la “Llei de subrogació i modificació de préstecs hipotecaris, que es va promulgar finalment arran d’un article que un company Registrador de la Propietat, en Fernando P. Méndez, i jo, vàrem publicar a La Vanguardia l’any 1993. Tots els ciutadans espanyols s’han beneficiat d’aquesta “novetat” jurídica.”
El Dr. Hernández-Moreno ha tingut oportunitat de transmetre els seus coneixements sobre aquests afers per diverses vies. A més de la premsa i la Universitat, un dels vehicles de transmissió del seu saber han estat les conferències que ha impartit arreu del món. Tenaç, ha plasmat les seves idees en el CIDDRIM, el “Centre per a la Investigació i Desenvolupament del Dret Registral Immobiliari i Mercantil, un fòrum obert al debat de problemes jurídics, financers, administratius…tot allò relacionat amb la publicitat i la circulació dels béns.”
És també fundador i President de l’Associació Espanyola de Dret de la Construcció, “una tribuna on resoldre els problemes del sector.”
Institucions com aquestes esdevenen vitals per orientar un ciutadà tot sovint perdut i ignorant dels seus drets i obligacions. Contínuament sorgeixen noves inquietuds legals. És el cas de la implantació de companyies estrangeres al nostre país, de la mà de la Unió Europea: “Entre els meus alumnes, detecto cada cop més interès pels temes comunitaris i relatius al Dret internacional. Els plans d’estudis haurien de contemplar la necessitat de coneixements més amplis de Dret comunitari.”
La Facultat de Dret, però, té altres assignatures pendents, com ara “la comptabilitat i l’anglès.” El doctor intenta suplir aquestes mancances des de l’Instituto Superior de Derecho y Economía: “Des de fa dos anys, hi oferim un màster en Advocacia internacional.”
En l’actualitat, les inquietuds dels ciutadans, no només des del punt de vista jurídic, tenen relació amb les noves tecnologies, davant les quals podem arribar a sentir-nos indefensos: “Evidentment, tots estem preocupats, i el CIDDRIM no és cap excepció. Precisament no fa gaire hi vaig organitzar un seminari sobre els aspectes jurídics i fiscals de la contractació electrònica a través d’Internet.”
Si bé no podem tancar els ulls davant la nova realitat, l’Alfonso no considera que hi hagi motius per inquietar-se excessivament: «La contractació, encara que s’ordeni mitjançant altres criteris o recursos, sempre serà la mateixa. El que cal és que ens acostumem a treballar amb els nous mitjans tècnics.” Adverteix, però, del perill que “la inflació de mitjans de control per via telemàtica ens converteixi en simples joguines manipulades per l’Estat.” Sens dubte, està en joc la “llibertat personal.”
La llibertat, mal entesa, pot tenir conseqüències poc recomanables. Ho afirma un home que ha mantingut desenes de converses amb empresaris: “Aquest és un país acostumat a no respectar la legislació. De fet, hi ha un excés de lleis que únicament serveixen per augmentar la inseguretat; es legisla molt més del necessari, i de vegades malament. L’empresari, el que necessita és un assessorament multidisciplinari que inclogui una visió realista de les coses i el compliment de la llei.” I és que “la realitat és molt complexa, però els principis són molt pocs, i sempre els mateixos.”
