Text del 2001
El càstig més gran que els pares d’en Ramon Graells Bofill li podien imposar al seu fill era deixar-lo sense veure un capítol de Perry Mason, i és que la vocació per l’advocacia li va arribar ben aviat, quan només comptava amb onze o dotze anys. Més tard, tanmateix, es va adonar que la justícia no tenia res a veure amb la que s’impartia al serial nord-americà: “Als catorze anys jo ja feia de passant en un despatx a hores lliures, i als setze vaig entrar a la facultat. Als vint-i-un ja havia acabat i de seguida em vaig posar a exercir per compte propi.” D’aquella època en recorda, sobretot, dos grans mestres que el van ajudar a entendre millor el dret i la professió: “En Josep Sort i l’Enrique Chinchilla van ser cabdals per a mi, de fet, els dec a tots dos el poc que sóc.”
Als catorze anys, doncs, en Ramon va entrar en un bufet: “Aleshores la mentalitat dels advocats era diferent i els ajudants ens passàvem el dia anant a buscar cafès o tabac, però la nostra feina també incloïa una cosa molt important, que ara pot sonar ja molt estranya, però és que com que no hi havia fotocopiadores ens passàvem el dia copiant sentències i escrits, i això et donava un coneixement de la professió que, junt amb els estudis a la facultat, va ser fonamental quan ens va tocar començar a exercir.”
Ara els recent llicenciats en dret es queixen davant l’obligació de fer una passantia o un curs de pràctica jurídica “però jo penso que a la llarga això els perjudicarà.” És un error pensar que sortint de la facultat ja es tenen prou coneixements per exercir: “Hem de tenir en compte que entre els meus companys que ara ja estan jubilats i jo ens portem aproximadament mil números del col·legi d’advocats, en canvi, amb els que surten ara ens en portem molts més, i és que la massificació ha canviat molt les coses. Cada cop els advocats necessiten sortir a la palestra amb més preparació prèvia, i això és el que es troba a faltar.”
I més tenint en compte que aquesta és una professió en què s’ha d’estudiar contínuament i no es pot donar mai res per sabut del tot: “Ens hem d’anar adaptant a les reformes de les lleis i a les noves especialitats que sorgeixen. No obstant això, la meva promoció, la del 1974, va ser la que més es va haver d’adaptar, perquè al cap d’un parell d’anys d’haver acabat es va modificar tota la legislació, fins i tot la constitucional, i això ens va demanar un esforç suplementari.”
De totes formes, va trobar ajuda en companys i magistrats: “El cert és que em vaig sentir molt recolzat, tant pels funcionaris del jutjat com pels mateixos jutges, que entenien la meva inexperiència i em tractaven amb molt de respecte. Tot això em va ajudar a il·lusionar-me encara més per la professió que estava iniciant.”
Malgrat la seva joventut, en Ramon ja tenia força experiència i es va decidir per l’exercici lliure de la professió: “Penso que té unes servituds, però també uns avantatges que jo no canviaria per res del món. Fins i tot a mesura que passa el temps, tens una llibertat que s’ageganta, tens la capacitat de decidir si vols o no vols portar segons quin assumpte seguint el dictat de la teva consciència, i per a mi això és molt important.”
I és que hi ha un element del dret que no es pot passar per alt: “La funció humana de l’advocat és insubstituïble, som humanistes i això ho hem de recordar. Si el component humà de la nostra feina, minva o no existeix i es tecnifica la professió, aleshores aquesta professió es prostitueix.”
Sovint i malauradament es té poc en compte el col·lectiu d’advocats a l’hora de plantejar noves legislacions: “Aquest és un problema que hauríem de posar sobre la taula, crec que no es pot fer una llei d’enjudiciament civil sense tenir en compte els col·lectius professionals que l’han d’aplicar, i això és el que s’ha fet.”
A principis del segle XXI, d’altra banda, ens trobem amb un dret cada vegada més subespecialitzat: “Hi ha una sèrie de matèries que no existien i que ni tan sols havien somniat existir fa vint-i-set anys quan jo vaig començar a exercir. De fet, i encara ara, la legislació sempre va un pas enrera de la realitat, i això no es podrà evitar mai, però el que sí que caldria evitar seria les grans llacunes que presenten algunes legislacions recentment aplicades, i que de seguida hem d’apedaçar.”
Les noves tecnologies a més de facilitar-nos la feina a tots plegats, han creat també unes noves situacions que els advocats ara han d’afrontar: “Cal buscar per dret comparat, cercar jurisprudència que reguli un fet que la llei encara no contempla, és a dir, fer una labor d’investigació i esforç que també forma part de la nostra feina.”
Una labor que agrada molt a en Ramon: “El que em sap greu és no poder-hi dedicar tant de temps com voldria, però penso que qualsevol cosa que sorgeix de la professió, fins i tot si és un error, és un estímul més per tirar endavant.”
Hi ha qüestions que es repeteixen en boca d’un client rera l’altre i que l’advocat ha d’escoltar amb la mateixa paciència i interès, i, a més, no sempre la seva resposta ha de ser la mateixa: “Pots trobar-te que a una qüestió plantejada el gener passat, avui ja no demani la mateixa resposta que aleshores, perquè des del gener ha sortit una nova legislació que et permet donar a l’assumpte una orientació totalment diferent.”
Escoltar i donar confiança als clients és la feina d’un advocat que porta sobretot petites i mitjanes empreses, com és el cas d’en Ramon: “Respecto els macrobufets i penso que han d’existir perquè hi ha grans empreses que prefereixen aquest servei, però les empreses de dimensions molt més reduïdes volen ser ateses des d’un tracte molt més humà, volen que tinguis resposta per totes les seves preguntes i poder-te venir a explicar els problemes un cop per setmana si cal.”
No sempre, però, la legislació afavoreix aquest tipus d’empresa que, de fet, és la que forma el teixit empresarial del país: “És cert que quan les coses van bé, els empresaris petits han de suportar una càrrega normativa molt gran, però també ho és que en moments de crisi, el govern sempre aplica mesures al seu favor, perquè sap que aquestes són les empreses que sustenten el país i que creen la major part dels llocs de treball, encara que pugui semblar estrany.”
Amb els anys, en Ramon va anar veient com cada vegada més clients arribaven al seu despatx i això li va fer plantejar fa onze anys la incorporació d’un soci: “En Jacint Lleal ha estat un dels meus grans encerts, hi ha una gran compatibilitat professional i personal entre tots dos i mantenim l’esperit que jo havia volgut donar al bufet des del principi..”
A més de portar civil i mercantil, el bufet és especialista en temes penals mercantils, un dels temes més complexes que hi ha: “Parlem de conflictes entre socis, d’apropiacions indegudes, empreses paral·leles, i de la nova legislació específica que ha sortit en tot això. Ara del que estem pendents és que es renovi el dret concursal, perquè el que tenim és una llei completament obsoleta que fa temps que necessita una reforma a fons.”
