Text del 2001
El segovià Javier Gonzalo Migueláñez va escollir la capital de la Terra Ferma per fundar-hi el seu bufet, fa 25 anys, que comparteix amb en Juan Ignacio, el seu germà, i que potser un dia heretaran dues de les seves sis filles, estudiants de dret. És un dels llicenciats de la primera promoció de titulats en dret de la Universitat de Lleida.
La seva història és la d’un treballador incansable: “Quan feia quart de carrera vaig començar a treballar com a oficial al jutjat, a fi de guanyar experiència. Aleshores encara no sabia per quina opció professional inclinar-me.” Només tenia 24 anys quan va prendre la decisió que ha guiat els seus passos fins avui: “Em vaig col·legiar i vaig fundar el despatx.”
El pare del nostre protagonista, té molt a veure amb el naixement del bufet Gonzalo: “Amb el títol de graduat social, era secretari de l’administració local, i dedicava bona part del seu temps a temes jurídics. Ell em va donar l’impuls necessari per inaugurar l’oficina. Ell ha estat fonamental en la meva vida professional.”
En el terreny personal, en Javier té molt per agrair tant al seu pare, en Juan, com a la seva mare, la Nieves: “M’han transmès una formació humanista.”
Un cop format com a persona i com a professional, aquell aleshores jove lletrat inicia la seva aventura empresarial: “Al llarg dels primers anys vaig compaginar el despatx amb un altre lloc de treball, el de secretari general de la delegació del Ministeri d’Indústria i Energia.”
Tant ell com el seu pare es van armar de paciència i “a poc a poc, ens vam donar a conèixer. Al principi només oferíem els nostres serveis a tres o quatre ajuntaments, les 24 hores del dia.”
Per sort, al llarg d’aquella primera etapa i durant tota la seva trajectòria, va tenir tot el suport de la seva dona, l’Elena, “la peça clau de la meva vida.” Encara hauria de passar un cert temps perquè la seva professionalitat arribés a oïdes del client particular i comencessin a assessorar “tant empreses públiques com privades, sobretot càrnies i hostaleres.” La paciència és la mare de la ciència, i al cap d’un parell d’anys ja tenien una notable cartera de clients, de manera que en Javier va deixar el càrrec de secretari.
En Javier guarda records intensos de les acaballes dels 70, fruit de la seva experiència treballant amb els ajuntaments: “Fins aleshores, no havíem tingut gaire moviment professional ni econòmic. A partir de l’any 1978, amb l’aprovació de la Constitució, vam començar a manejar la Llei del Sòl de forma més elàstica, els pobles van despertar. Van ser molt pocs els alcaldes que van conservar el càrrec després de la mort de Franco, la qual cosa va suposar un enorme volum de feina per a nosaltres. D’alguna manera, vam contribuir al ressorgiment dels municipis.”
En aquest sentit, no nega que els plans urbanístics neixen del magí dels arquitectes, però subratlla que “l’urbanisme, cal acomodar-lo a la norma.”
No oculta el seu orgull per la feina duta a terme pels de la seva generació, no només en el sentit d’haver embellit el país, sinó també perquè han ajudat a construir uns ajuntaments més eficaços i, com no, més democràtics. Ara bé, reconeix que, a les administracions locals, no se’ls ha concedit l’atenció que es mereixen, si bé són “les més pròximes al ciutadà. Com tots sabem, als municipis petits i mitjans, l’alcalde és el dipositari de tots els problemes. L’administració local és l’eterna desconeguda, i, tanmateix, qualsevol activitat comercial, industrial o professional que s’estableixi en una població requereix una llicència municipal.”
A diferència del que passava en una altra època, “avui els secretaris dels ajuntaments no estan preparats adequadament, per manca de formació de la pròpia Administració. Per això considerem que és necessari que les administracions municipals disposin de l’assessorament d’un despatx extern que pugui ratificar l’opinió jurídica del secretari.”
Destaca que el seu objectiu no és l’intervencionisme, sinó que únicament pretenen representar una ajuda per als representants locals. Aquesta és precisament una de les activitats del bufet Gonzalo: “Emetem informes previs adreçats a l’ajuntament perquè, davant un problema, valori quina és la solució més ajustada al dret, per a qüestions com ara la instal·lació d’antenes de telefonia mòbil, causant de conflictes socials.”
Per sort, hem heretat del passat figures tan necessàries i entranyables com la del jutge de pau. Aquest lletrat segovià aprofita per revelar-nos dades que la majoria del gran públic desconeix, com ara que “el jutge de pau, que pot ser el sastre o el pastor del poble, té competències per celebrar judicis de faltes d’una quantitat mínima i pot arribar a emetre sentències. Ara bé, cal tenir en compte, però, que un jutjat de pau no ofereix les mateixes garanties constitucionals que un de primera instància o instrucció.”
Dotat d’una “fe cega en la justícia”, és partidari del “marc de seriositat que envolta el món jurídic. Em sembla bé que els advocats vestim toga i que seiem en una taula per prendre decisions.” Al seu parer, aquestes mesures influeixen perquè el ciutadà tingui la garantia que “es farà justícia”, si bé no són suficients per guanyar la credibilitat del públic: “La millor sentència no és la que fa més soroll, sinó la més justa.”
Han quedat enrere els temps en què l’encarregat d’impartir justícia era sempre “un home de gairebé cent anys i cabells blancs. Ara hi ha jutges de 25 anys, fins i tot moltes dones. Tret d’alguns casos, però, es continuen guardant les formes a la sala.”
En Javier no és únicament un bon coneixedor del món de les administracions municipals, sinó que també és un jurista habituat a tractar amb grans empreses públiques: “Denominem així tant les entitats de dret públic com les associacions que se’n deriven. La nostra activitat no està únicament adreçada a les viles d’arreu de la península, sinó també a una federació nacional de municipis de la pell de brau amb centrals hidroelèctriques i embassaments.”
Subratlla l’elevat component “creatiu” de la seva tasca: “Qualsevol federació constitueix un lobby de pressió. D’aquí que el nostre bufet hagi participat en l’enviament a les Corts de projectes de llei.”
En definitiva, que la “lluita” d’aquests segovians va més enllà del radi d’una població i esdevé, en molts de casos, intermunicipal.
Per portar endavant projectes d’un abast tan considerable es requereix un equip nombrós, que en el cas del bufet Gonzalo està integrat per disset persones: “Cadascun dels nostres lletrats té la seva especialització: dret administratiu, fiscal i laboral i assumptes civils. Tanmateix, el treball en equip és continu.”
Al llarg de les múltiples reunions que celebren tots junts han debatut temes tan candents com “la pesta porcina i la legalització de les granges, on no intervé únicament l’ajuntament, sinó també els departaments d’agricultura, sanitat i altres.” Casos complexos que exigeixen un grau de professionalitat com el d’aquest despatx lleidatà.
