Text del 10/06/09
“Ara ens ve un escenari desconegut, una realitat que no sabem com l’haurem d’encarar. El que cal és tenir un projecte i veure’l clar, utilitzar el sentit comú en allò que emprenguem i ser conscients que ara ens toca un període d’esforç”
.
Payper és una empresa de màquines d’ensacat nascuda a Lleida fa 36 anys, actualment líder al mercat espanyol però amb presència en indrets tan llunyans i dispars com tot Llatinoamèrica, Alemanya, França, Polònia i l’Índia. Des de fa dos anys, el seu director gerent és l’enginyer de telecomunicacions Àngel Rossell i Roig. “El negoci va néixer el 1973, de la suma dels esforços i els coneixements dels seus tres fundadors, els senyors Peralta, Padullés i Sanz.”D’aleshores ençà, sobretot els darrers 20 anys, la companyia ha fet un gran procés de professionalització, amb una aposta decidida per la recerca de mercats exteriors.
I és que la internacionalització és clau per a l’èxit empresarial. “El nostre producte suposa una alta inversió per al client però té una vida molt llarga, i per tant hem d’estar sempre buscant nous mercats. Payper porta 15 anys exportant, ja va néixer amb aquesta cultura. Som líders al mercat estatal, i una part important de la nostra facturació respon, evidentment, a aquest mercat, però, amb un producte com el nostre, un àmbit tan limitat és insuficient, i més encara en moments de crisi. Ara, el mercat nacional ha desaparegut per a nosaltres, i per això ens estem dedicant encara més intensament a l’àmbit internacional.”
El gerent de Payper defensa que, tot i les dificultats, “crisi significa oportunitat”; en el seu cas, ara l’oportunitat té nom d’un país: l’Índia. “L’octubre passat vam decidir fer un viatge de prospecció a l’Índia, i sembla que hem trobat una agulla en un paller, perquè ja hi tenim comandes i un soci.”
Com diu el senyor Rossell, “a vegades cal estar en el moment oportú en el lloc oportú”, però la feliç coincidència neix de l’esforç i la perseverança. “Quan es troba un mercat, no es pot descuidar, s’ha d’anar-hi. Ja no podem esperar a veure si ens porten la feina a casa, el negoci fàcil ha desaparegut; al nostre país estàvem malacostumats, i ara ho estem pagant. Potser encara no ho hem assimilat del tot, perquè la resistència al canvi és un factor humà, sobretot si significa deixar enrere una posició còmoda, massa còmoda, em temo.”
La incertesa present i futura no admet receptes màgiques, però l’esforç és per l’Àngel Rossell un dels ingredients imprescindibles per tal d’afrontar la crisi. “Ara ens ve un escenari desconegut, una realitat que no sabem com l’haurem d’encarar. El que cal és tenir un projecte i veure’l clar, utilitzar el sentit comú en tot allò que emprenguem i, finalment, tenir present que ara ens toca, una altra vegada, un període d’esforç; d’un esforç personal que a la llarga ens gratificarà, però, al cap i a la fi, esforç. No sóc visionari, però crec que és el moment de buscar, buscar i buscar.”
A més de la cerca de nous mercats, la crisi aconsella diversificar la producció tant com es pugui. “Cal mantenir la diversificació del producte, perquè és el que ajuda a vendre arreu del món. La deslocalització en la fabricació és també una estratègia que s’ha de considerar per reduir costos, tot i que hi ha factors que poden desaconsellar-la”, com explica el director de Payper, que ja ha fet alguna prospecció a l’Amèrica Llatina per sondejar la possibilitat de fabricar allà alguna maquinària. “La primera percepció és que tecnològicament no estan preparats per fabricar les màquines de més alta gamma que tenim nosaltres, i, per a les de gamma més baixa, ja hi ha un mercat propi on no som competitius ni podem generar cap valor afegit. Cal, doncs, trobar un soci que tingui la tecnologia o bé que pugui fabricar-nos el producte amb la tecnologia que nosaltres li facilitem.”
La fabricació a altres països té una problemàtica afegida per a negocis que treballen sota comanda. “Nosaltres no generem el nostre producte sobre stock; cada màquina es concreta per a les necessitats del client i del producte que ha d’envasar. Fem una maquinària estàndard, però en un 30 o 40% és personalitzada, i per tant no pots tenir el producte al prestatge. A més, darrere sempre hi ha vinculada una delicada feina d’enginyeria.”
La innovació és part indestriable de l’activitat d’una empresa com Payper, que destina entre un 7% i un 8% del pressupost a R+D, i hi té dedicades quatre persones d’una plantilla de prop de 60. “Estem constantment buscant solucions; fins i tot ara, en plena crisi, ens hem dedicat a invertir en una de les nostres màquines estrella, que tenia el topall de producció en 1.800 sacs l’hora, i l’hem dissenyada perquè en faci 2.000. Això, a més de per motivar l’equip, ho fem perquè creiem que hem de seguir sent valents i ambiciosos.”
Tot i aquesta actitud emprenedora i decidida, Àngel Rossell no amaga la seva amargor per la difícil situació que travessen les PIME espanyoles. “El Govern central arriba tard amb les seves mesures; ara parla de reforma laboral, quan la taxa d’aturats és tan gran que només es podrà superar amb l’endeutament, fet que augmentarà la pressió fiscal. Al final, la seva mala gestió l’acabarem pagant les empreses que hem treballat dia a dia per tirar endavant un projecte, que hem hagut d’evolucionar i créixer amb els nostres propis recursos. La política governamental s’ha basat en el sector immobiliari i el turisme, i, sense els fons de cohesió econòmica, que era l’altra gran entrada de capital, ara què li queda? Doncs ja no queda res més, perquè no han apostat per la indústria: l’han fulminada.”
Per al senyor Rossell, el problema fonamental rau en la situació de les entitats financeres. “Els bancs, en definitiva, són empreses, i s’hi juguen també el seu capital; tanmateix, mostren actualment una inseguretat i una desconfiança gairebé patològiques, i ho estem pagant entre tots. Mentre no s’arregli la qüestió del crèdit, aniran tancant els petits negocis. Per això crec que el Govern hauria d’intervenir la banca.”
A Payper, tanmateix, no se li han tancat les portes creditícies, “potser per la nostra sòlida trajectòria d’anys, o per la garantia que suposa disposar de mercat exterior, la taula de salvació que avui pot tenir qualsevol empresa de l’Estat.”
