PC, 20è VOLUM. Empenta i Coratge

BALDIRI ROS I PRAT

INSTITUT AGRÍCOLA CATALÀ DE SANT ISIDRE

Text del 22-7-2009

“L’Institut el conformem un miler d’empresaris agraris. No només fem producció, també elaborem o transformem i distribuïm”

“Som l’única organització de representació empresarial agrària que no rep ni un euro públic”

“És un error que hi hagi una normativa tan intervencionista amb el territori”

“El Canal Segarra-Garrigues, pagat per tots els catalans, els espanyols i els europeus, que va ser concebut per produir menjar, ara s’haurà de dedicar en un 60% a passejar”

“Les entitats financeres, especialment les caixes d’estalvi, encara donen crèdits al sector agrari. Seguim tenim credibilitat; no passem mai del 2% de morosos”

Sant Isidre és, junt amb Sant Galdric, el sant patró de la pagesia catalana. És, doncs, un nom escaient per a l’Institut Agrícola Català que presideix Baldiri Ros i Prat. L’entitat, amb 160 anys d’història, és l’organització empresarial agrària degana a Espanya, i la tercera més antiga d’Europa. “L’Institut el conformem un miler d’empresaris agraris molt transversals, des d’empreses individuals a empreses amb projecció exterior. No només fem producció, també elaborem o transformem i distribuïm.”

L’Institut aplega negocis dedicats a tot tipus de productes del sector. “Estem molt presents en l’àmbit vitivinícola, el de l’oli, el carni, el de les fruites i hortalisses, etc.”

Les finalitats de l’Institut són molt diverses. “Actuem com una patronal i facilitem la tasca dels nostres associats, proporcionant-los tota mena d’informació, però la idea de fons és la incorporació de les noves tecnologies a l’agricultura, acabar amb l’agricultura tradicional a la romana.”

L’Institut Agrícola Català és una veu autoritzada per parlar de l’associacionisme al nostre país. “L’associacionisme ha estat depredat per l’Administració. Abans s’autofinançava, però ara està mediatitzat per les subvencions, amb el que això comporta de control. Per tenir lliure la boca, no es pot parar la mà. Som l’única organització de representació empresarial agrària que no rep ni un euro públic.”

Un dels principals problemes que pateixen són les lleis agràries que, al seu parer, no tenen res a veure amb la realitat del sector. “El Canal Segarra-Garrigues, per exemple, ha comportat uns costos econòmics i humans molt grans, perquè, per fer el pantà de Rialb que el fa possible, es van haver d’evacuar pobles sencers. Doncs bé, tot aquell esforç, que va ser pensat per tal de crear 70.000 hectàrees de regadiu, ara, per la intransigència de la Unió Europea, es veurà reduït a 30.000.”

Per senyor Ros, estem davant una gran injustícia. “La gent va ser expropiada dels seus pobles per un bé major que beneficiaria tots els catalans. Si aquest bé major es redueix a la meitat, està perdent sentit el gran sacrifici que va haver de fer la gent de Tiurana, per dir només un poble.”

Els empresaris del Sant Isidre reclamen la totalitat de les 70.000 hectàrees per produir matèria primera agrària, que a Catalunya és deficitària. L’assumpte té moltes més derivacions. “Per protegir quatre ocells estan prohibint l’explotació econòmica d’unes finques de propietat privada que esperaven l’aigua per augmentar la seva rendibilitat econòmica.”

Fer compatibles agricultura i polítiques mediambientals és el gran cavall de batalla de l’Institut. “Al Delta de Llobregat tenim un soci que planta 300.000 enciams. Molts d’ells no arriben al consumidor perquè se’ls mengen les polles d’aigua i les gavines. L’Administració creu que indemnitzant-lo ja se soluciona tot, però ell produeix enciams per a les persones, no per als ocells.”

El problema és que la gestió agrària es confon amb la gestió ambiental. “Com es pot fer una zona protegida per a aus aquàtiques al costat d’una horta productiva? Homes i ocells sempre hem conviscut. El problema d’ara és que gent que no té cap coneixement del que és l’àmbit rural decideix sobre nosaltres.”

Baldiri Ros té molt clar que l’autèntica economia productiva és el sector primari. “Per això és un error que hi hagi una normativa tan intervencionista amb el territori.”

Segons l’Institut Agrícola, de la Transició ençà s’han construït l’Espanya industrial, l’Espanya olímpica i l’Espanya de les grans ciutats i els trens d’alta velocitat. “Eren una necessitat, i ho entenem, però el resultat de tot plegat és que s’ha descuidat el món rural, que ha quedat molt tocat quantitativament i qualitativament.”

Això ha comportat un deteriorament del sector agroalimentari, que no és tractat com un sector geoestratègic. “Ara es parla del dret a passejar, però per poder passejar abans haurem de menjar, oi? El Canal Segarra-Garrigues, pagat per tots els catalans, els espanyols i els europeus, que va ser concebut per produir menjar, ara s’haurà de dedicar en un 60% a passejar.»

Per a l’Institut, s’està perdent de vista el perill real que el món no produeixi prou menjar per alimentar la seva població creixent. “La superfície agrària útil no dóna gaire més de si, per tant caldrà fer un esforç tecnològic per augmentar la producció per hectàrea. Els transgènics i l’alimentació de síntesi són la gran esperança. Som el que mengem, diuen els antitransgènics, però no serem res ni no mengem.” Una dada significativa és que la majoria de la matèria primera de la indústria agroalimentària catalana és extracomunitària.

L’agricultura arrossega una certa crisi endèmica des de la crisi del petroli. “Des d’aleshores, els pagesos se n’han anat sortint individualment, però com a col·lectiu agrari de producció exclusiva no, perquè no hi ha una estructura organitzativa que permeti ordenar les produccions.”

El mateix es pot dir de les cooperatives. “Potser en trobaríem mitja dotzena que funcionen, però a banda de la de Guissona –que en realitat és un grup alimentari– i la de Vic, no s’ha fet una adequació del món cooperatiu al model empresarial modern. Cal canviar la llei que les regula, perquè abans que un ens social han de ser un ens econòmic. O evolucionen o desapareixeran.”

Un dels problemes del sector agrari és el factor humà. “Els pagesos que s’han mantingut al territori són molt treballadors però, en termes generals, segueixen tenint un concepte agrari d’autosuficiència. No tenen noció de ser empresaris. Està molt estesa la idea que la feina de pagès se circumscriu a la terra, però un també fa de pagès als despatxos. Per això la gent jove preparada se’n va del sector.”

Al seu parer, són els pagesos sense consciència d’empresari els responsables de la imatge pública que té la pagesia com a sector subvencionat. Com a exemple posa el sector de l’avellana. “El problema de l’avellana, que fou tan magnificat, va ser nefast per a l’agricultura. Uns pagesos tallen una carretera, l’Administració els dóna quatre cèntims i cap a casa. Resultat: el sector de l’avellana desmantellat. No ha quedat ni un avellaner.” Prova de la vocació empresarial de l’Institut és la seva adhesió a Foment del Treball Nacional i la CEOE.

Dins de la present recessió els empresaris agraris no són un dels sectors més afectats.“Les entitats financeres, especialment les caixes d’estalvi, encara donen crèdits al sector agrari. Evidentment, depèn molt de l’empresari en concret, però no es pot dir que ens hagin tancat l’aixeca. Encara tenim credibilitat. No passem mai del 2% de morosos.” Tot i així, els crèdits són només un ajut. “L’empresari ha de confiar en el seu projecte, no en els diners que li pugui deixar l’Administració. Si te’n deixen, benvinguts. Però la qualitat surt d’un mateix, no la donen els diners.”

Per a l’Institut, els projectes d’agricultura alternativa tenen un sostre de clients del 5%. “El 95% dels consumidors compra a les grans àrees. Per tant, cal produir amb mentalitat de grans àrees.”