Text del 02-11-2009
“Estem intentant conscienciar els empresaris sobre la necessitat de conciliar els horaris familiars i laborals. Si es facilita la vida personal dels empleats millorarà la seva eficàcia. I si l’empresa redueix hores de presència a canvi d’un mateix rendiment efectiu, obtindrà una reducció de costos”
“Ara hi ha un gran col·lectiu d’immigrants que sobren des del punt de vista laboral i que malviuen amb la protecció social de l’Estat, fet que provoca un augment del dèficit públic”
“L’Administració central és avui un monstre sobredimensionat”
“La trista veritat és que, actualment, cap govern d’un Estat demostra tenir poder sobre els bancs assentats al seu territori, ni tan sols per obligar-los a fer circular el diner públic rebut”
Les professions vinculades al dret i les lleis constitueixen un dels agents més actius de la societat moderna, sobretot en temps de crisi. Àngel Taxonera i de la Cruz és graduat social, enginyer tècnic i, des del 1977, administrador i propietari de la seva pròpia consultoria laboral. “Vaig començar a títol individual i, després, vaig crear una empresa familiar, AT Consultors Laborals, S.L. Forçat per una reforma fiscal del 2004, finalment vaig haver de refundar la companyia com a À. Taxonera Consultor Laboral, S.L.” El seu despatx està dedicat a l’assessorament d’empreses, exclusivament en l’àmbit laboral.
Membre d’una generació d’assessors obligada a impulsar els grans canvis estratègics (l’IVA, l’euro…) que havia d’experimentar el país per integrar-se a Europa, el senyor Taxonera lamenta, tanmateix, l’actitud de les instàncies governamentals vers ells. “Voldria sentir-me orgullós d’haver contribuït a l’aplicació d’aquests canvis, però en realitat no és així, perquè els diferents governs de torn els han tirat endavant sense consultar els professionals que estem més a prop de la gent.”
De fet, gairebé cap iniciativa impulsada des dels col·legis professionals ha estat escoltada pels organismes de poder. “Els col·legis de Graduats Socials o d’Advocats tenen ara menys influència social que durant els anys 70. Per exemple, hem descuidat la històrica labor que portàvem a terme de criticar determinades normes que afectessin la llibertat individual i la qualitat de vida.”
Un dels reptes que la societat espanyola té pendents és el de la conciliació dels horaris laborals i familiars. “Estem intentant conscienciar els empresaris sobre la necessitat de conciliar ambdós horaris. Si es facilita la vida familiar dels empleats, aquests milloraran el rendiment i l’eficàcia del seu treball. D’altra banda, si l’empresa redueix hores de presència a canvi d’un mateix rendiment efectiu, obtindrà una reducció de costos.”
Segons l’Àngel Taxonera, els polítics haurien d’escoltar els col·legis per tal de promulgar lleis més eficaces en pro d’aquesta conciliació. “Seria més positiu que no pas promoure la igualtat laboral home-dona de manera artificial, forçada, com ara s’està fent.”
La comparativa entre les diferents polítiques europees sobre l’atur porta el senyor Taxonera a comentar la política espanyola al respecte. “Quan mirem les xifres de l’atur a Espanya, un 7% aproximadament es pot considerar atur estructural: existirà en qualsevol conjuntura econòmica. Per exemple, Andalucía no s’entén sense tenir en compte aquest atur estructural, ja que no es proporcionen prous llocs de treball a la gent en edat laboral. De manera que la política d’atur en aquesta comunitat cal entendre-la com a política del vot captiu, per interessat.”
Amb aquest comentari, queda palès el seu sever judici de la classe política que ens governa. “Es troba a faltar una persona de l’alçada del president Pujol. En la seva absència em costa veure com farem el cop de timó necessari per a l’economia del país. L’actual president del Govern estatal, després d’uns començaments prometedors, a base de solucions transitòries ha acabat per dilapidar el seu crèdit personal.”
No és moment de grans pactes político-socials com el de la Moncloa. “Ara és temps d’acció i de canviar estructures. Hem de fer el que ens demana la Unió Europea: modificar el context laboral d’Espanya, que és decimonònic. S’ha d’acabar amb situacions que introdueixen massa burocràcia en la gestió empresarial, i tampoc ens podem permetre un model de protecció social tan avançat com el que hem legislat. Necessitem trobar solucions directes i pràctiques, com sempre hem demanat des del tarannà català.”
El senyor Taxonera és també partidari de reduir el dèficit públic de l’Estat tot reduint-ne el nombre de funcionaris. “Es diu que la multiplicació de funcionaris és imputable a l’Estat de les Autonomies. En tot cas, l’Estat de les Autonomies no el vam crear els catalans; al contrari, va néixer per diluir el nostre autogovern. Per tant, el problema de la multiplicació de funcionaris és molt més imputable a l’Administració central, que, per posar un exemple, manté un Ministerio de Cultura quan la cultura és una competència traspassada. L’Administració central és avui un monstre sobredimensionat.”
Un altre factor que està distorsionant la realitat de l’atur al nostre país és la darrera gran onada migratòria. “A Espanya, i amb una clara finalitat de reforçar el castellà i baixar les justes exigències salarials, entre d’altres, els grans partits han permès una immigració massiva, sobretot de persones de l’Amèrica del Sud, de manera imprudent i poc organitzada, doncs era evident que, a la primera contracció del mercat de treball, es quedarien sense feina.”
Les dramàtiques conseqüències d’aquesta permissibilitat governamental salten a la vista. “Avui tenim un gran col·lectiu de persones que sobren des del punt de vista laboral i que, per aquest motiu, malviuen amb la protecció social de l’Estat, fet que a més provoca un augment del dèficit públic.”
Una altra circumstància que afavoreix l’atur present és l’esclat de la bombolla immobiliària. “A Espanya, els bancs s’han trobat amb una gran massa de valors immobiliaris per vendre. Si haguessin permès que aquests actius perdessin valor de mercat, s’haurien vist molt perjudicats en els seus balanços. Què han fet, doncs? Dedicar els ajuts que han rebut de l’Estat a congelar aquests actius per anar-se’n desfent de mica en mica, no al ritme que marcarien les lleis del mercat. Per això no estan fent circular el diner entre les NotaPIME que en necessiten, les quals sí que n’han quedat molt perjudicades per la recessió.”
A banda d’aquest mal ús dels diners públics, Àngel Taxonera té altres motius per ser crític en aquesta qüestió. “No sé si haver ajudat les entitats financeres ha estat un error o bé és una conseqüència lògica de la pressió que la banca pot exercir sobre els partits polítics en raó del seu finançament. Sigui com sigui, la trista veritat és que actualment cap govern d’un Estat demostra tenir poder sobre els bancs assentats al seu territori; ni tan sols per obligar-los a fer circular el diner públic rebut.”
Al seu parer, que l’Administració sigui responsable directa del tancament de moltes empreses és un símptoma de la mala gestió de la crisi. “L’Administració segurament és el primer deutor del país. Els seus continus retards en el pagament de factures han estat demolidors per a centenars d’empreses. L’Administració no hauria de ser mai morosa.”
Per acabar, el senyor Taxonera voldria fer un elogi de la seva professió, graduat social, molt afectada tradicionalment per l’intrusisme. “Sóc optimista: l’intrusisme ha anat a la baixa.”
En defineix de dos tipus: “Hi ha l’intrús pur, el senyor que treballa a casa seva de qualsevol manera, que ha anat quedant fora del mercat a causa de la seva incapacitat per adaptar-se a la complexitat creixent de la normativa, i, després, hi ha l’intrús legitimat per l’Administració, malgrat no haver estudiat per exercir la professió.”
