Text del 11/03/2019
Vull expressar el meu agraïment per convidar-me a participar en aquest llibre, perquè comparteixo la filosofia de posar en valor la tasca que estan desenvolupant les emprenedores del nostre país i, sobretot, visualitzar- les. És aquesta una missió que compartim des de l’àmbit universitari, on aspirem a trencar el sostre de vidre existent que impedeix que les dones tinguin més protagonisme tant en l’entorn acadèmic com en l’empresarial; especialment, en els òrgans de decisió.
En aquest sentit, estem treballant per fer front a la segregació, tant horitzontal com vertical, que detectem als diferents centres universitaris de Catalunya. La segregació horitzontal fa referència a la presència testimonial d’estudiants femenines en determinades àrees d’estudi, com ara les enginyeries, on les noies amb prou feines representen un 25 % de l’alumnat. En l’àmbit de les TIC, les xifres es redueixen al 10 %.
Aquesta segregació horitzontal, que es materialitza en la tria de les carreres, ve derivada de la construcció d’uns arquetips que, de manera inconscient, es van confegint a diari a través de la publicitat i dels mitjans de comunicació social, la qual cosa provoca que nois i noies assumeixin rols diferenciats que acaben sent els responsables, no només que el col·lectiu femení desestimi els itineraris acadèmics esmentats, sinó que els estudiants masculins rarament optin per carreres vinculades al treball social o a la infermeria. Es construeix un imaginari que evita que l’alumnat se senti identificat amb determinats estudis per raó de gènere.
Sovint, aquesta segregació horitzontal ve donada per la manca de referents. Les noies rarament veuen exemples de dones científiques a la premsa o a la televisió, com tampoc hi sovintegen les enginyeres. I penso que aquest llibre que teniu a les mans pot contribuir precisament a donar veu, i sobretot visibilitat, a figures femenines que han excel·lit en entorns que s’ha considerat, tradicionalment i errònia, que pertanyien a l’esfera masculina.
Així mateix, és molt important combatre la segregació vertical, on els responsables universitaris probablement hi tenim més culpa. Aquest fenomen fa referència a la situació que es viu en el món empresarial, però també en el món acadèmic, i en la qual s’evidencia que, a mesura que anem ascendint en la jerarquia i en l’escala de presa de decisions, anem perdent talent femení pel camí.
Aquesta segregació vertical queda ben patent si analitzem alguns indicadors de referència a l’entorn universitari català, si bé equiparable a nivell europeu. La majoria d’estudiants als nostres centres d’ensenyament superior són noies (gairebé un 55 %). A la vegada, es constata que l’alumnat femení obté unes qualificacions millors que el col·lectiu masculí; i si ens fixem en el nombre de graduats universitaris, observarem que les noies encara aconsegueixen forçar un desequilibri més gran, en representar el 60 % del total.
Tanmateix, quan ens introduïm en el món empresarial, ens adonem que són comptades les dones que ocupen la màxima responsabilitat de les companyies.
A banda que en la majoria dels consells directius el desequilibri és clar a favor dels homes, sembla que les professionals femenines puguin aspirar com a molt a una vicepresidència o a una subdirecció.
La universitat no és aliena a aquesta paradoxa. Fins i tot el seu cas és més greu; perquè si bé el col·lectiu d’estudiants és majoritàriament femení, quan ens fixem en qui arriba a ocupar una càtedra observem que les dones només n’ocupen el 20 %. Passa el mateix amb el professorat titular, majoritàriament masculí, i amb els rectorats: de dotze universitats catalanes, només dues són regides. per rectores. Quant als nomenaments d’honoris causa, comprovem que a la nòmina rarament hi ha doctores.
Aquest escenari provoca que les estudiants no assumeixin la perspectiva que poden liderar projectes i empreses, perquè entre altres coses els falten referents femenins ocupant aquestes posicions de màxima responsabilitat en les organitzacions. Ho constatem en els doctorats, on els estudiants arriben en situació de paritat a completar la tesi, però a partir d’aquí es troben múltiples traves per arribar a progressar en la seva carrera acadèmica.
Des de les universitats cal que treballem per incorporar de manera transversal la perspectiva de gènere en els plans d’estudis de qualsevol carrera, a fi que l’alumnat estigui conscienciat d’aquesta realitat i esdevinguin professionals sensibilitzats. Els juristes sorgits de les facultats de Dret cal que hi reflexionin i no siguin cecs al gènere, per evitar d’aquesta manera que es dictin sentències vergonyants com les que hem tingut ocasió de veure darrerament. O que els periodistes defugin les informacions esbiaixades que contribueixen a construir aquest imaginari i influeixen negativament en la selecció de les carreres a seguir.
Finalment, voldria animar les joves a creure en les seves possibilitats i capacitats per assumir la faceta emprenedora. Si hi esmercen esforç, convenciment, dedicació i, sobretot, molta passió, poden estar segures que arribaran a bon port. L’autoconfiança és el primer factor a què han de recórrer per posar en marxa qualsevol idea, ja sigui en l’àmbit de l’empresa, ja en el social o de qualsevol altre caire; i pensar que no hi ha res millor que treballar en el que t’apassiona, perquè és la millor garantia per excel·lir.
Igualment, resulta vital treballar en xarxa. La «sororitat», aquest terme que ha adquirit tanta volada darrerament i que fa referència a la solidaritat entre dones basada en motius socials, ètics i emocionals, ajuda no només a enfortir els projectes sinó, també, al creixement de les seves ideòlogues. Cal confiar que, en el futur, amb la necessària conscienciació social i les polítiques decidides a favor de la igualtat, siguin encara moltes professionals més les que puguin oferir el seu ric testimoni en les pàgines d’un llibre tan útil i necessari com aquest.
