Joana Ortega i Alemany
Fotografia cedida
11è VOLUM. Biografies rellevants de les nostres emprenedores, Pròleg

Sra. Joana Ortega i Alemany

Exvicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, exconsellera de Governació i Relacions Institucionals i expresidenta de l’Institut Català de la Dona

Text del 14/09/2018

Com a expresidenta de l’Institut Català de la Dona, em fa molta il·lusió participar en aquest llibre i donar suport a les empresàries que s’hi apleguen amb el seu testimoni com a exemple per a moltes altres professionals que poden seguir les seves passes. A la vegada, m’omple d’orgull comprovar el nivell de les nostres emprenedores, així com també els avenços assolits en els darrers temps per les dones quant a l’assumpció del lideratge en les companyies o en la creació de noves empreses.

Em sento molt identificada amb aquests testimonis; històries que parlen de dones provinents de diferents estrats socials i que han sabut vèncer, en la majoria dels casos, els obstacles en les seves respectives carreres. Testimonis de dones que, des de la seva infantesa, havien alimentat uns somnis que acabarien fent realitat. Experiències de joves que van voler trencar amb els arquetips masculins imperants i van tenir suficient coratge i caràcter per no defallir en el seu objectiu professional.

La família sol tenir un paper important en la configuració d’aquest caràcter. L’educació rebuda i el suport trobat en aquest primer nucli de protecció i creixement personal contribueixen decisivament en la superació dels límits que, malauradament, es mantenen en l’entorn social. Igualment, els valors adquirits en l’etapa inicial de la vida influeixen de manera rellevant en el nostre caràcter. Les persones desproveïdes de valors només pensen en el propi benefici; una actitud allunyada del que és desitjable en algú que vol engegar una empresa.

Valors com la cultura de l’esforç, la persistència i la tenacitat esdevenen claus en l’èxit de les empreses. Com també ho és el treball en equip, factor present a les famílies, on els seus membres operen amb objectius comuns. És aquest un aspecte que ens marca, als catalans, com ho prova el protagonisme que l’empresa familiar té en les PIMES del nostre país, que representen el 88 % de les companyies de Catalunya. Sempre he considerat que el nostre tarannà és poc procliu a nous experiments i que, en canvi, dipositem molta confiança en la família. Aquest nucli proper és el generador de molts projectes compartits i un gran nombre d’iniciatives empresarials que, a base d’invertir- hi molt d’esforç (i sovint des de l’austeritat), han donat lloc a un teixit d’importants companyies que avui dia són tot un referent en els seus sectors a escala mundial.

Catalunya constitueix una àrea estratègica al sud d’Europa; una zona amb una forta capacitat per captar inversions i amb un gran atractiu per a les empreses que volen fer negocis. Malgrat que darrerament hem viscut un període en què algunes companyies han optat per canviar la seva seu (tant pel temor de la resposta dels mercats com per eventuals reaccions dels consumidors), Catalunya es manté com un dels quatre principals motors d’Europa. Només cal esperar que la política sigui capaç de proporcionar a les empreses l’escenari que requereixen per al seu desenvolupament: seguretat jurídica, seguretat econòmica i entorns de certesa. Un cop superada aquesta fase de transició, no tinc cap dubte que les empreses que hagin pogut marxar tornaran a casa nostra.

La cultura i la formació esdevenen elements vitals per al lideratge empresarial, en un nou context que reclama un reciclatge continu. A banda de la necessitat d’adaptar-nos al pensament digital, convé que assimilem que el coneixement actualitzat és bàsic, tant per a la relació amb els altres com per entendre la vida. Jo mateixa he fet el pas, un cop deixada enrere l’etapa política, i no només he fet un màster en Psicologia i un altre en Coaching, sinó que he buscat perfeccionar el domini de l’anglès i m’he iniciat en el mandarí. Tot això, sense oblidar la connexió amb les noves tecnologies, perquè, si volem encarar la nostra carrera amb ambició, cal disposar de totes les eines. I en aquest viatge, la formació continuada constitueix la nostra millor aliada.

Amb una bona base formativa, les dones no hem de tenir por de fer front als reptes més agosarats. Comptem amb l’avantatge de no actuar amb un pensament seqüencial, sinó que treballem de manera radial, duent a terme la nostra tasca professional però mantenint en la ment altres responsabilitats alienes a la feina. Aquest tarannà multitasca és una arma de doble tall, perquè correm el risc de sucumbir a la gran estafa que suposa creure’ns que podem assumir-ho tot i acabar sent esclaves d’aquesta falsa ambició. Però si som capaces de delegar i compartir les tasques de la llar, enriquirem poderosament les nostres vides.

La maternitat és una experiència que enforteix. Si més no, jo l’he viscuda així. Vaig patir molt amb els meus dos fills biològics, perquè era molt jove i em retreia a mi mateixa no compartir més temps amb ells en una etapa professionalment molt activa. La maduresa, en canvi, no només m’ha permès gaudir de la meva filla adoptiva, sinó que m’ha fet adonar-me de com de prioritària és la maternitat. És per això que sempre aconsello les noies joves que no renunciïn a la maternitat; que intentin compatibilitzar-la amb la feina però que, si han de renunciar a quelcom, que no sigui als fills, que són el millor que hi ha a la vida i fins i tot et fan ser millor persona.

La nostra gran victòria del segle xxi és no haver de triar entre la carrera professional i la família. Això ha estat possible pel prestigi guanyat per moltes predecessores, que demostraren que era compatible gestionar  una  llar  i liderar una empresa. Afortunadament, l’educació cada vegada és més igualitària i aquest fet facilita que en el vessant domèstic les tasques siguin cada cop més compartides, la qual cosa enriqueix les parelles i les famílies en general. Això propicia, a més, que les dones puguem tenir els nostres espais propis per créixer a través de les activitats socials, polítiques, sindicals, culturals, etc.

En aquest sentit, penso que la Llei de la paritat, i sobretot les quotes establertes, ha estat un instrument que ha facilitat aquesta sensibilitat i ha ajudat, també, a visualitzar la dona en els òrgans de representació de l’empresa. Queda camí per recórrer encara, perquè hi ha molts ens on la nostra presència no és equiparable a la real, si tenim en compte que som el 52 % de la societat. Podem dir, doncs, que som tractades com una minoria. Tant de bo arribi el dia en què puguem eradicar aquesta llei, perquè voldrà dir que hem aconseguit allò que desitjàvem. És clar que és més fàcil canviar lleis que mentalitats. I és per això que cal continuar esforçant- nos i cal seguir lluitant.