Text del 2004
“Formar noves generacions de metges t’obliga a ser molt exigent amb la teva activitat professional”
La doctora Anna Sanmartí és una metgessa especialitzada en dues àrees complementàries: l’endocrinologia i la nutrició. L’endocrinologia és la part de la medicina “que s’ocupa de les hormones i dels seus efectes metabòlics.”
La nutrició és el “conjunt de processos mitjançant els quals l’organisme rep i utilitza els nutrients que es troben en els aliments.”
Tot i que la doctora Sanmartí pertany a la segona generació d’una nissaga de metges, el seu pare mai no la va condicionar perquè en continués els passos. “Vaig ser jo la que sempre va tenir clar que em dedicaria a la medicina perquè sabia que em podia omplir de forma humana i professional.”
Així doncs, es va traslladar a Barcelona per iniciar els estudis: “Aleshores ja hi havia bastants estudiantes. El que més em va sobtar va ser la massificació de les aules. I també l’academicisme, la manca de pràctica que la nostra carrera patia.”
Aquest escàs contacte amb el malalt se suplia col·laborant amb diversos serveis hospitalaris. En el seu cas, el departament escollit fou el del professor Pere Pons: “Va ser durant aquestes pràctiques quan realment vaig prendre contacte amb la medicina interna. Allà vaig tenir un gran mestre, el doctor Permanyer.”
Un cop graduada, va aconseguir per mèrits una plaça de metge intern a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. “Vaig treballar-hi durant un any fins que, també per mèrits, vaig obtenir una plaça com a resident del Servei de Medicina Interna de l’Hospital de la Vall d’Hebron, on em vaig formar durant tres anys. Se’ns preparava amb un tarannà generalista per tenir capacitat d’anàlisi i avaluació dels pacients, però cadascú s’interessava més per una branca sanitària específica. En el meu cas, l’àrea triada fou l’endocrinologia, i els meus mestres, el doctor Tresánchez i el doctor Foz.” Quan va acabar el període d’especialització, va lluitar per aconseguir la creació d’una plaça d’endocrinologia a l’Hospital de la Vall d’Hebron. En aconseguir-ho, va ser nomenada metgessa adjunta i durant deu anys va exercir a la Secció d’Endocrinologia del Servei de Medicina Interna.
Fa dues dècades, va participar en la creació d’un centre hospitalari nou, l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, amb totes les dificultats que aquest repte comporta: “Vaig ser cap de secció durant deu anys i sóc cap de servei en funcions del Servei d’Endocrinologia i Nutrició des d’en fa onze. Ha estat una lluita difícil perquè durant els primers anys no disposàvem de cap mena d’estructura, i hem hagut d’anar fent realitat els nostres objectius.”
El servei està format per “sis endocrinòlegs i un especialista en nutrició. Cinc d’aquests metges treballen de forma fixa a l’hospital, mentre que els altres dos es desplacen per les seves zones d’influència, Sant Adrià i Badalona, per prestar-hi assistència ambulatòria. Les doctores Lucas i Salinas han estat puntals en el servei.”
Pel que fa al vessant endocrinològic, l’assistència sempre passa per “l’elaboració d’un diagnòstic clínic, mitjançant l’exploració i la confecció de la història clínica, que s’ha de contrastar amb les proves de laboratori hormonal, radiològiques, etc.”
Un cop obtingut, cal la col·laboració amb altres facultatius per corregir l’anomalia detectada. “Tot i que encara no en curem la majoria, hem aconseguit ser més eficaços en el tractament, de manera que n’hem minimitzat les complicacions, com per exemple en el cas la diabetis mellitus. Pensem que en el futur podrem conèixer-ne millor les causes i vies de tractament. Hem millorat en el diagnòstic dels carcinomes tiroïdals o de la patologia hipofítica, entre d’altres.”
En el cas de la nutrició, la doctora Sanmartí constata: “hem de tractar tots aquells pacients que no estan ben nodrits. Això significa que són susceptibles de tractament pacients molt diversos: des dels malalts que pateixen obesitat mòrbida fins als afectats per anorèxia nerviosa passant per totes aquelles persones, especialment grans o malaltes, que no ingereixen les quantitats adequades de nutrients o que presenten una malaltia neoplàsica.”
En aquest sentit, cal tenir present que “les necessitats nutricionals estan en funció de les necessitats corporals específiques, i que l’estat nutricional té una sèrie de paràmetres mesurables: la concentració de proteïnes, el nivell de ferro, el pes, la quantitat de massa greixosa i magra del cos, etc.”
La seva experiència fa que defensi la necessitat d’aplicar una teràpia pluridisciplinària per curar determinats desordres alimentaris: “Malalties com l’anorèxia nerviosa no poden ser tractades únicament des d’una perspectiva endocrinològica, sinó que requereixen un suport psicològic o psiquiàtric. El trastorn alimentari pot amagar un problema psicològic que ha d’analitzar i tractar un especialista.” D’altra banda, la doctora Sanmartí avisa del fet que no coneixem quines seran les conseqüències a llarg termini de determinades pràctiques mèdiques, com ara la intervenció per corregir l’obesitat mòrbida, encara que actualment té grans beneficis mèdics.
Tant en l’àrea d’endocrinologia com en la de nutrició és fonamental tenir una bona empatia amb els pacients: “la nostra relació ha d’estar basada sempre en la confiança.”
I són aquests valors els que intenta transmetre als residents del seu servei: “Formar noves generacions de metges t’obliga a ser molt exigent amb la teva activitat professional.”
L’assistència i la docència es complementen amb la recerca: “Hem portat a terme diversos estudis clínics, centrats en la hipòfisi, la tiroides i la nefropatia diabètica, i també hem col·laborat en alguns projectes de recerca bàsica juntament amb el Servei d’Immunologia dirigit pel doctor Pujol.”
