Dr. José María Callejas Pérez
Els diàgnòstics cada cop seran més simples, es faran mecànicament i seran molt poques les persones necessàries per realitzar-los. En canvi, l’actitud terapèutica serà determinant.
L’angiologia i cirurgia vascular és una especialitat mèdico quirúrgica que s’ocupa de les malalties circulatòries. Va ser creada a nivell mundial als anys 50 del segle XX pel doctor català Ferran Martorell en una reunió internacional celebrada a Atlantic City (U.S.A). Fins a aquest moment, davant d’un problema de circulació, el pacient era visitat pel cardiòleg i el cirurgià general, si calia ser operat, era intervingut per un cirurgià cardiovascular i toràcic. Amb la creació de l’angiologia i cirurgia vascular es va aconseguir la unificació de les dues pràctiques en la figura d’un sol especialista.
Un dels últims deixebles del fundador de l’especialitat va ser el doctor José María Callejas. Actualment és el cap del servei de cirurgia vascular de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, càrrec que ocupa des del 1985. A més, és professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona d’aquesta especialitat.
El doctor Callejas, sense tenir cap antecedent familiar, es dedicà a l’estudi de la medicina per vocació. Mentre era estudiant treballava intern en una clínica on dedicava moltes hores a la seva formació i amb disponibilitat absoluta. Quan acabà la carrera fou cirurgià general de l’Ajuntament de Barcelona per oposició, destinat a l’hospital Pere Camps. Paral.lelament practicava el que més li agradava, la cirurgia vascular, a l’escola Martorell que, malauradament, ja s’estava quedant obsoleta perquè no aplicava les noves tècniques quirúrgiques. El destí va fer que a l’Hospital German Trias i Pujol conegués al doctor Balibrea, catedràtic de patologia quirúrgica, que l’aconsellà centrar la seva pràctica de cirurgià en una sola especialitat. El va posar en contacte amb el cap de cirurgia vascular de l’hospital de la Vall d’Hebron, el doctor Sobregrau, pioner en l’especialitat, amb qui va col.laborar intensament. Aquests dos professionals van ser fonamentals en la formació i evolució del doctor Callejas qui els recorda amb especial admiració.
A la unitat d’angiologia de Can Ruti treballen cinc cirurgians, cinc residents (un per cada any d’especialitat) i sempre hi són presents alguns becaris estrangers, molts d’ells brasilers. “Tenim concerts de col.laboració amb universitats de Brasil per tal que els seus alumnes vinguin aquí a especialitzar-se. Podem dir que hi ha equips sencers en centres mèdics brasilers que s’han format integrament a Can Ruti”, afirma el doctor Callejas.
Un professor o cap de servei ha de veure i saber identificar les qualitats dels seus alumnes i orientar-los cap al desenvolupament d’aquestes habilitats. “Per ser cirurgià no només es necessària l’habilitat manual sinó que, a més, cal tenir una actitud i un temperament especial per poder prendre decisions greus molt ràpidament.”
El ritme espectacular dels avenços mèdics aviat tindrà una incidència fonamental en la realització dels diagnòstics. Sembla que aquests cada cop seran més simplificats perquè la tecnologia permetrà fer-los mecànicament. Si bé tot això ja està resolt tècnicament, cal invertir molts diners per a la seva pràctica generalitzada. “Cada any surten nous avenços tecnològics que la indústria i l’economia són incapaces d’assumir.”
En el simposi que el doctor Callejas dirigeix i organitza a Andorra bianualment (Tecnovasc) s’exposen tots els avenços tecnològics del món en aquesta branca de la medicina. “En l’especialitat de l’angiologia i cirurgia vascular la tecnologia ha avançat espectacularment en pocs anys.”
El diagnòstic per la imatge permetrà detectar lesions assimptomàtiques i tractar-les amb procediments menys agressius. “Estic convençut que els diàgnòstics cada cop seran més simples, es faran mecànicament i seran molt poques les persones necessàries per realitzar-los. En canvi, l’actitud terapèutica serà determinant.”
El cirurgià amb bon criteri decidirà el moment de la intervenció i valorarà la relació risc-benefici abans de cada actuació. A més, el fet de tenir un bon diagnòstic prèviament permet programar les intervencions amb antel.lació, tot i així sempre poden aparèixer sorpreses. “Pots planificar les intervencions però sovint has de canviar d’estratègia sobre la marxa perquè mai no pots saber prèviament, amb total seguretat, les característiques de les parets dels vasos. Tot i que fem una cirurgia que gairebé sempre està programada, pot ser complexa en l’acte quirúrgic.”
El cirurgià vascular ha de tenir una gran formació perquè actua en diverses àrees del cos a diferència d’altres àmbits de la cirurgia. Pot operar la caròtida en el coll, l’aorta abdominal, toràcica, femorals, etc. En la patologia circulatòria el problema de l’arteroesclerori continua sense estar resolt i segueix sent la causa principal de mortalitat. “Tot i que ja s’han identificat els factors de risc de l’esclerosi, ja sigui coronària, arterial o perifèrica i es poden prevenir profilàctiament algunes lesions, encara no hem aconseguit eliminar la causa de la malaltia.”
La investigació en el camp de les cèl.lules mare com en molts altres camps de la medicina, també donarà resultats positius en les patologies vasculars. “Un dels reptes de futur és aconseguir la regressió de la placa de teroma que és la causa de l’obstrucció de les artèries. Així mateix, si s’aconsegueix eliminar la hiperplasia o cicatriu interna d’una artèria, molts dels mètodes que fem servir (bypass, estenes, etc.) allargaran més temps la seva acció.”
Als anys 70 del segle XX, quan es va començar l’organització i jerarquització dels hospitals públics catalans, el muntatge de nous serveis i el sistema mir d’especialització, la medicina a Catalunya va engegar un camí de progrés espectacular que encara continua. Tots aquests esforços han transformat totalment l’assistència en pocs anys i s’ha assolit un nivell de qualitat en activitat mèdica que no té res a envejar a cap país del món. No obstant això, els nostres centres hospitalaris pateixen problemes importants difícils de solucionar. Un d’ells és la pressió assistencial que fa molt difícil, gairebé impossible, la dedicació a la recerca per part dels professionals. “El temps que ocupa la burocràcia i l’atenció als malalts, donat que les plantilles són reduïdes, limita les idees i els treballs d’investigació.”
La població envelleix i té noves necessitats però els pressupostos no arriben. La inversió pública prioritza la investigació en patologies greus però, malauradament, limita la recerca clínica bàsica la qual ha de rebre altres fonts de finançament alienes. “Nosaltres la major part de la investigació clínica la portem a terme amb la col.laboració de laboratoris i empreses d’alta tecnologia perquè la financiació que tenim des de les administracions és insuficient.” Davant d’aquests problemes i d’altres com els sous baixosi les sortides professionals limitades, el jove d’avui dia que decideix dedicar-se a la professió mèdica necessita una bona dosi de vocació.
