Text del 2004
“La medicina és cada vegada més una ciència, però no podem oblidar la seva part més humanística.”
La sensació d’alleujament que es vivia a casa seva quan hi havia algú malalt i arribava el metge és una de les coses que més recorda i també segurament una de les que el va portar a exercir aquesta professió: “A casa teníem un metge de capçalera d’aquells d’abans, un senyor que gairebé formava part de la família i que ens coneixia a tots extraordinàriament bé, segurament ell és una de les persones que més m’influí perquè estudiés medicina.”
Així, Ginés Sanz va fer la carrera a la Facultat de Medicina de València i va arribar a Barcelona per fer l’especialització en cardiologia a la Clínica Sant Jordi, que aleshores es deia Centre Quirúrgic Sant Jordi, l’any 1966: “Aleshores era l’únic centre de tot l’Estat que feia una cardiologia moderna, vaig estar-hi dos anys i després vaig marxar a continuar els meus estudis a l’Institut Nacional de Cardiologia de Mèxic. Allà hi vaig fer tres anys de cardiologia i encara abans de tornar me’n vaig anar a Toronto, al Canadà, a fer un any i mig a cures intensives i hemodinàmica, que en aquell moment eren les subespecialitats més avançades.”
Eren anys de gran evolució de la cardiologia, de fet, mentre el doctor Ginés Sanz era a la Clínica Sant Jordi, el doctor Barnard va fer el primer transplantament de cor: “Va ser un moment molt important, però també és cert que el doctor Barnard va ser qui se’n va emportar la glòria i, en canvi, hi havia molta altra gent que havia treballat perquè posar a punt aquesta tècnica, sobretot el doctor Sanway de Los Angeles.”
Malgrat aquests intents de voler-se informar del que es feia al món, el cert és que la cardiologia que es feia a Catalunya i a Espanya encara era molt lluny de la que el doctor Sanz va conèixer a l’Institut de Cardiologia de Mèxic o a Toronto. De mica en mica, però, les coses van començar a canviar: “Als anys setanta es va començar a tenir hospitals tal com els entenem ara, perquè abans els hospitals que hi havia no estaven gaire organitzats i funcionaven sobretot per la bona voluntat dels metges, això canvia als anys setanta i concretament l’any 1972 es fa una reforma a l’Hospital Clínic que el converteix en una organització mèdica moderna.”
I va ser precisament al Clínic on va començar a treballar el doctor Ginés Sanz a la seva tornada del Canadà: “A partir de l’any 1974-75 al Clínic es va començar a pensar que si no formàvem les noves generacions i afavoríem el recanvi generacional, l’Hospital no tindria continuïtat, per això en el conveni col.lectiu d’aquells anys els metges vam decidir no augmentar el nostre sou i destinar els diners que hi correspondrien a pagar unes beques anuals perquè la gent jove pogués anar des d’un mes fins a un parell d’anys a formar-se a qualsevol universitat o hospital capdavanter.”
La condició era que quan tornessin a Catalunya havien de treballar durant un temps determinat al Clínic per tal de poder ensenyar als seus companys el que havien après durant aquesta estada formativa. Havia estat l’any 1973 l’any en què el doctor Sanz Romero havia tornat de la seva estada a Toronto, i això va coincidir amb la necessitat de crear un nou servei de cardiologia: “El doctor Francesc Navarro em va cridar per portar les cures intensives de cardiologia, la unitat coronària concretament, que en aquells moments era força antiga i que vam renovar en un any i mig i la vam convertir en la nova unitat que encara és la que tenim actualment i que va ser la més moderna del nostre país en aquell moment.”
Aquests darrers trenta anys d’evolució de la cardiologia han estat anys molt importants, a finals dels seixanta es van començar a posar vàlvules cardíaques a Catalunya i en aquest moment tenim una cirurgia cardíaca molt desenvolupada i potent, amb moltes solucions per a les diferents cardiopaties: “Han anat apareixent sistemes per tractar la malaltia coronària, l’infart i l’angina de pit mitjançant cateterismes, sense haver d’obrir el cos. En aquest sentit, la cardiologia ha estat una de les especialitats de la medicina més privilegiada.”
De tota manera, l’evolució no ha estat exactament la que s’havia cregut durant uns anys: “És cert que va haver-hi un moment en què es pensava que el trasplantament de cor d’altres animals podria ser la solució, però no es va pensar prou en el perill d’infeccions i ara és una via d’investigació que està força aturada, perquè s’ha vist que hi pot haver solucions millors.”
Una de les quals sembla ser la de les cèl.lules mare: “Hi ha grups importants treballant en la possibilitat que quan el cor té un infart i, per tant, hi ha una part que es mor i es converteix en cicatriu, fent arribar cèl.lules mare en aquesta part es podria aconseguir regenerar-la i que tornés a funcionar.”
Aquesta és l’àrea més important i fructífera de l’actual recerca en cardiologia: “Tanmateix, penso que encara trigarem uns deu anys per tenir una bona tècnica que ens permeti establir una teràpia estàndard.”
El doctor Sanz s’ha dedicat també a la recerca, sobretot a la recerca clínica: “L’any 1982, per exemple, vam publicar per primera vegada a la New England Journal Medicine, que és una de les revistes amb més impacte en el món científic, un seguiment de malalts de miocardi amb una classificació de la seva severitat que va tenir un cert ressò fins i tot a la premsa dels Estats Units. I hem continuat des d’aleshores en aquest àmbit de la recerca, i en aquest moment precisament, la recerca clínica té un vessant important, que és el d’aplicar tot allò que s’està aplicant des de fa anys al laboratori o a la recerca bàsica. És el que en diem translacional, és a dir, agafar el que és bàsic i passar-ho a la clínica, que és on ha d’acabar donant resultats.”
Però un metge no en té prou de tractar els seus pacients i fer recerca, hi ha un altres aspecte fonamental i és el de la seva pròpia formació i la dels estudiants que té al seu càrrec: “Cal estudiar i sobretot cal estudiar de manera crítica tota la informació que rebem, perquè no tot el que es publica és cert o, almenys, no sempre la interpretació que s’ha fet de determinada investigació acaba essent certa. És com una mena de puzzle en què quan portem sis peces allò podria ser una vista del mar, una muntanya o qualsevol altra cosa, quan en portem cinquanta ja ho tenim molt més definit, però no és fins que està complet que en tenim una idea exacta. Així, doncs, quan es comença a fer recerca en una àrea les interpretacions poden ser equivocades perquè no tenim tots els elements per fer una interpretació correcta, per això hem d’anar omplint aquest puzzle essent molt crítics amb les informacions que encara no estan completes.” Saber llegir criticament és una de les coses que més demana el doctor Sanz als seus alumnes de quart de medicina i als seus residents.
Malgrat tots els avenços tecnològics i de coneixement, però, el leit motiv de la professió per al doctor Ginés Sanz és el contacte amb els pacients: “La relació de confiança que es crea amb uns pacients que han vist la mort de tan a prop és molt gran i no la canviaria per res del món.”
