Text del 2001
Anton Ramon Sastre es va introduir a poc a poc en el món del dret, com aquell que pren un camí amb una mica d’incertesa, però que va descobrint a cada pas que ja se’l sent una mica més seu. Ell, tanmateix, ja havia estudiat filosofia i per això no ha pogut ni ha volgut mai desvincular l’humanisme de l’exercici de l’advocacia: “El meu pare espiritual en la professió va ser en Lluís Usón Duch, que crec que ha sigut de les persones més destacades que hi ha hagut en aquest país en qüestions de dret concursal, perquè ell sabia fer costat a l’empresari en moments tan difícils com els d’una suspensió de pagaments o una fallida.”
L’Anton Ramon, doncs, va començar a treballar amb ell ja abans d’iniciar els estudis i després hi va continuar durant molts anys: “Treballava tot el dia i després anava a la facultat al vespre, però tot i així vaig avançar molt de pressa, perquè hi havia matèries que les tocava diàriament al despatx, i només assistia a les que m’interessaven i que m’eren conflictives o llunyanes.”
El despatx de Lluís Usón va ser dels que més a prop va viure la crisi del tèxtil de les empreses petites i mitjanes, la majoria familiars, del Vallès Occidental, i l’Anton Ramon ens en fa cinc cèntims: “Penso realment que el dret concursal és una especialització i que, òbviament té tota una part tècnica, però també cal tenir molt en compte que l’assessor ha de fer costat a la família, que passa realment per un moment molt dramàtic.”
Fins que un dia va veure que no podia continuar treballant en un camp tan dur: “Psicològicament m’anava enfosquint com a persona, perquè veia situacions molt complicades i no podia tancar la porta del despatx i deixar-les a dins. El cert és que sota una crisi d’empresa, he vist autèntiques ruïnes familiars, famílies que durant anys i anys ho han posat tot a l’empresa i que veuen com se’n va en orris. Penso que és una experiència que va molt més enllà del dret.”
Actualment està treballant com a assessor de dues entitats molt diferents, però basades en una filosofia en què l’Anton Ramon se sent molt còmode: “Estic al Reial Automòbil Club de Catalunya com a secretari tècnic i fent tasques d’assessorament, i també a la Caixa d’Estalvis de Navarra.”
Ambdues estructures l’han allunyat del patiment que comporten els temes de patologia empresarial. Abans, però, de parlar de l’activitat que fa actualment per aquestes dues companyies, volem tornar encara a la seva experiència com a assessor d’empreses en crisi, un assumpte que pocs advocats coneixen tant com ell: “La primera cosa que sempre planteges quan ve al despatx una persona que està en aquesta situació és si realment ell com a empresari aguantarà o no.”
També cal plantejar-se si algú prestarà el seu ajut perquè es pugui trobar una solució: “Hi ha dues tipologies d’empreses que jo denominaria abandonades, és a dir, aquelles a qui cap entitat financera ajudarà perquè no creu que siguin prou solvents per sortir-se’n. I són en primer lloc les de nova creació, les que comencen; i, en segon, les que en algun moment determinat entren en crisi.”
El que falta, sembla ser, és cultura a l’hora d’involucrar-se en empreses d’aquestes característiques: “El sector de la petita i mitjana empresa es troba molt desproveït, per poder tenir un recolzament financer necessites haver demostrat que vals, que creixes, però els començaments sempre són durs i, en moments de crisi tothom procura evitar donar un cop de mà.”
Per això, sovint és l’assessor l’únic que es queda al costat de l’empresari per ajudar-lo a acabar de la millor manera possible: “Malauradament, en aquesta feina veiem com moltes empreses acaben morint i, per tant, el client desapareix, però mentre les coses han funcionat, el conseller d’empresa ha mantingut una relació d’absoluta confiança amb el responsable de la companyia.”
La crisi del tèxtil dels anys setanta i vuitanta va ser de les més dures que es recorden en aquest país, i l’Anton Ramon ens parla de les dificultats que van trobar a l’hora de plantejar-se la reconversió: “Batalles com aquestes deixen milers de morts pel camí, i són realment molt pocs els que van aconseguir sortir-se’n i encaminar-se cap a un altre sector que els assegurés el futur. La professionalització de l’empresari ha arribat tard, i d’aquella desfeta tèxtil en queden ben pocs.”
Això no significa que l’activitat que aleshores aquells industrials desenvolupaven s’hagi vist suplantada, “però els empresaris ja no són els mateixos, aquells ja han desaparegut.”
Davant un panorama tan desolador, la legislació tampoc va saber trobar la fórmula adequada per suavitzar les conseqüències d’una crisi que es va expandir amb rapidesa: “Penso que es legisla massa i que es compleix malament i això passava aleshores i encara passa ara. D’altra banda, és lògic que es legisli i s’objectivin els casos, però quan veus la realitat és quan més llunyanes semblen les lleis.”
El RACC ha esdevingut en pocs anys una associació estimada per la majoria de catalans, tots ens l’hem fet una mica nostra, i pensem que l’Anton Ramon pot explicar-nos a què es deu aquesta situació: “Des de fa temps, la filosofia del club és que no és un club que assegura cotxes, sinó que resol els problemes del soci, i els resol en tot l’àmbit que ell ocupa, ja sigui d’oci, de viatge, de família o de la llar.”
I, en tot això, quina és la tasca d’un assessor jurídic? “En aquests moments estic fent d’intermediari entre el que és el projecte directiu i la forma jurídica que té el RACC, perquè com a club esportiu estem arribant als 700.000 socis i les estructures d’aquest tipus d’associacions comencen a quedar-nos petites.”
D’altra banda, és un club que no deixa de treballar ni de millorar en tot el que fa: “Som l’únic club esportiu del món que organitza tres proves internacionals d’alt nivell, com són la Fórmula 1, el mundial de ral·lis i el de motociclisme, i per això ens demanen sovint consell. I tenim la fundació, que col·labora amb escoles, universitats i ajuntaments, i fa estudis de viabilitat i reorganitzacions del trànsit de ciutats de l’Estat.”
Els matins, el nostre lletrat assessora la Caixa d’Estalvis de Navarra: “És una entitat amb una filosofia molt propera a la meva, la seva idea és la de donar un servei molt personalitzat, per això els fem el vestit a mida, retoquem els models prototipus de contractes per cenyir-los a les necessitats del client.”
Anton Ramon és un home profundament reflexiu i manté l’esperit que, de ben jove, el va portar a decantar-se per la filosofia: “Sempre m’ha preocupat l’humanització de les estructures professionals, per això em sento lluny dels grans despatxos, perquè penso que l’estructura a poc a poc difumina el que és la persona, i jo m’hi sento incòmode. I d’altra banda, i pel que fa referència al que està passant actualment amb els advocats estrella, per a mi és molt clar que a mesura que comprens que la professió és un servei que fas als altres, el protagonisme no hi té lloc.”
