Text del 2001
Amb dues dècades d’experiència, Sebastià Sardiné Torrentallé, fill d’Oliana i amb despatx a Arenys de Mar, és un jurista més que autoritzat per descriure el món de l’assessorament jurídic amb tots els ets i uts. La seva història professional destil·la una clara vocació internacionalista.
Especialitzat en impostos, aquest català s’ha preocupat d’ampliar la seva formació amb un màster en dret i comerç internacional. En una època en què eren molt pocs els qui havien sentit parlar de globalització, ell es va avançar als esdeveniments: “Sabia que arribaria un moment en què les empreses ja no serien d’un lloc concret, sinó que tot estaria interconnectat. Calia conèixer a fons el pensament jurídic d’altres indrets, a fi de poder redactar contractes entenedors amb l’exterior que convinguessin a totes dues parts. Un contracte que beneficiï tots els signants és la millor garantia que se’n respectaran les clàusules.”
En tot moment va tenir molt clares les aplicacions pràctiques del que estava fent: “Em vaig matricular al màster per exercir-lo, no per tenir un títol penjat a la paret.”
No va trigar gaire a aplicar els coneixements adquirits: “Un cop conclòs el màster, vaig viatjar a la Xina per establir-hi contactes comercials. Més tard vaig crear la primera empresa hispano-russa del ram de la metal·lúrgia.”
Aquest fet és una mostra de la seva inquietud: “Tot va començar quan vaig descobrir unes broques de color d’or i vaig voler saber d’on procedien. A partir d’aleshores van començar les meves visites a Moscou i les entrevistes amb industrials, socis i científics russos fins que va néixer aquesta firma.”
La seva agenda ha inclòs molts més projectes lligats als sectors més diversos: “Inspirant-me en diferents models comunitaris i formes d’entendre les franquícies, en especial les fórmules angleses, vaig crear, per a un industrial-comerciant client del despatx, un model de franquícia i el seu organigrama per funcionar, desenvolupar-se i créixer.”
De coneixements per engegar les seves pròpies aventures emprenedores no n’hi han faltat, i actualment presta els seus serveis a més de seixanta petites i mitjanes empreses. Està al costat de l’empresari català humil però “inquiet per innovar i obrir nous mercats. Són els qui fan l’esforç –no reconegut per l’Administració– de desplaçar-se a l’estranger per invertir, els qui, encara que fracassin, ho tornen a intentar una i una altra vegada. Lògicament, necessiten el suport d’un professional per tal que els orienti sobre quins documents ha de signar i quins no, ja que s’han de tenir en compte les diferents fiscalitats i interpretacions que tot negoci i document té a cada país.”
La seva admiració vers aquests emprenedors és patent: “Em sento molt còmode treballant amb empreses de dimensions reduïdes, les més vitals, perquè és en el marc d’aquests negocis on més es viuen i es pateixen els problemes quotidians. Acostumo a dir que jo estic immers en l’economia real, que no és altra que la microeconomia.”
Valora la tasca d’aquests homes i dones, i li preocupa la situació d’indefensió a què es veuen abocats: “Les multinacionals gaudeixen del suport de tota mena d’institucions, fins i tot de l’aparell financer. El petit empresari, en canvi, ha d’anar vencent contínuament un seguit d’obstacles administratius, econòmics i de tota mena. N’hi ha que per treballar catorze hores cobren el mateix sou que els seus empleats, que en treballen vuit.”
Sebastià Sardiné coneix molts exemples de les penúries que pateix l’emprenedor: “Si, per exemple, en un restaurant un cuiner es dóna de baixa per malaltia un diumenge i l’amo troba un suplent, no el pot donar d’alta a la Seguretat Social perquè estarà tot tancat i per tant quedarà en situació irregular però no per culpa seva. L’empresari hauria de tenir la possibilitat d’adquirir un tiquet o bo amb un determinat nombre d’hores cotitzades per aplicar-les, quan les precisi, a la contractació d’una persona que cobreixi una necessitat puntual imprevista.”
I encara hi ha un altre cas molt corrent a la vila on aquest professional exerceix, i del qual ell mateix és testimoni habitual: “L’Administració no és conscient que un vaixell de pesca és una factoria que si no disposa del personal adequat no pot posar-se en funcionament. Si a una embarcació de quinze mariners li’n falten tres, per qüestions de seguretat ja no pot sortir a la mar. Això equival a haver de tancar el negoci i deixar dotze famílies sense cobrar. Per contra, a terra, hi ha immigrants amb ganes de treballar que no poden ser contractats per no tenir els papers en regla.”
Aquest lamentable cas demostra com “un problema polític es trasllada a l’empresari petit. En general, el Govern coneix molt poc la realitat de les firmes modestes.”
És per tota aquesta mena de “situacions irracionals” que s’arriben a crear que Sebastià Sardiné voldria portar la seva solidaritat fins a les darreres conseqüències: “Qui presenta un recurs contra l’Administració hauria de tenir l’advocat de franc. Altrament, si ens fixem, aquest contribuent està pagant dos lletrats: el de l’Estat, a través dels impostos, i el propi.”
Revela que “les injustícies” de què són víctimes els ciutadans “ens obliguen, dissortadament, a ser pragmàtics: per què no es pot arribar al Tribunal Constitucional per una sanció de trànsit? L’assessor informa el client que al seu criteri té raó jurídica, però que aquesta té un cost de procediment en temps –pot trigar anys– i en diners –advocat, procurador…–, i tot això, potser, per una sanció de trànsit d’un mínim import o per la denegació d’una llicència municipal amb la qual no s’està d’acord. Davant d’això, per tal de ser pràctic, opta per aconsellar al client que pagui la multa.”
I és que, al cap i a la fi, “l’advocat no és un professional per anar sempre al jutjat, sinó per donar solucions i practicar la medicina legal preventiva.”
Ell té molt clar en tot moment que cada cas és diferent: “Mai no he redactat un contracte de lloguer d’un immoble amb l’imprès que venen als estancs. Sempre els escric a mida.”
Aquesta manera de treballar no tan sols satisfà les necessitats del client, sinó que “et dóna la sensació que, a través de variants i previsions, crees i innoves dins l’encaix jurídic.”
I no amaga el plaer que li causa el fet de descobrir que alguna gestoria o despatx fa servir en un contracte un tipus de redacció inspirada en un document creat per ell: “No deixa de ser un reconeixement a la contribució que l’advocat fa al món jurídic.”
El seu principal orgull, però, no és altre que ser conscient que “he acompanyat tot un seguit de negocis i he tingut la imaginació i la valentia necessàries per ajudar-los a superar els esculls amb què s’han trobat al llarg de la seva trajectòria.”
La seva conclusió és eloqüent: “Estiguem o no reconeguts, els assessors jurídics formem part del teixit empresarial d’un país.”
