Text del 2001
Joan Ignasi Sardà ha sabut combinar l’estimació i la dedicació vers la seva activitat com a advocat amb la perspicàcia i la perspectiva empresarial per avançar-se a les demandes socials en matèria de dret. Fill d’empresaris, es decidí per estudiar i exercir de lletrat. Després d’acabar la llicenciatura i fer la passantia, l’any 1963 va obrir el seu propi bufet, que des dels inicis va tenir una clara vocació internacional: “Ens dediquem a totes les branques relacionades amb el dret empresarial tant en l’àmbit del dret públic com del privat. No obstant això, la nostra especialitat és el dret internacional relacionat amb l’empresa.”
I també un tarannà exclusivament legal: “Ens considerem un despatx amb una clara vocació jurídica. Per això, encara que disposem d’una àrea fiscal, només brindem una actuació i un assessorament estrictament jurídics.”
El seu interès pel dret internacional va néixer a partir d’una sèrie d’experiències professionals “donada la necessitat que tenien les empreses estrangeres de disposar d’un bon assessorament jurídic al nostre país, que iniciava el procés d’internacionalització. En aquella època hi havia pocs advocats especialitzats en inversions estrangeres. Amb el temps he pogut comprovar com el tracte amb altres nacionalitats t’enriqueix personalment.”
La seva vocació internacionalista el duia a mantenir contactes i col·laboracions amb altres despatxos arreu del món. Finalment, va decidir crear un vincle més sòlid amb tots aquests professionals per tal d’ajudar-se mútuament i “fa onze anys nasqué Legalliance, una agrupació de despatxos d’advocats de 18 països. Com a tota entitat, s’ha establert una sèrie de compromisos acordats entre els membres: en primer lloc, i com a norma general, només hi ha un despatx per estat, de manera que s’ha de fer càrrec de tots els assumptes dels altres 17 socis en aquell territori. En aquest sentit es produeix una reciprocitat d’actuacions, és a dir, llevat que el client sol·liciti el contrari, nosaltres sempre tendirem a delegar les actuacions al despatx membre de Legalliance al país. Aquesta estreta relació laboral facilita que també hi hagi compromisos ètics, econòmics i la necessitat de reunir-nos quatre cops l’any per tractar totes les qüestions que ens afecten.”
La creació d’aquesta aliança va respondre amb antelació a l’actual moviment de globalització, fet que col·loca el despatx de Joan Ignasi Sardà en una posició privilegiada per fer front els canvis que s’estan produint en la nostra societat. “Estem molt contents dels resultats assolits pel projecte perquè funciona amb una gran vitalitat. El problema d’aquest tipus d’organitzacions és aconseguir engrescar i coordinar tants despatxos i formes de pensar diferents. En el nostre cas concret, ha servit perquè els clients coneguessin un tipus de servei que va més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol, basat en la qualitat, la serietat, el rigor i l’atenció al client.”
La importància d’aquesta iniciativa adreçada a cobrir les necessitats d’assessorament en matèria internacional de les Pime està avalada pels 850 advocats d’arreu del món que en formen part.
La satisfacció que li dóna l’èxit del seu projecte internacional fa que es plantegi el futur amb una certa calma: “El nostre despatx ha assolit la mida satisfactòria. Sincerament, no estic gaire interessat a fer-lo créixer més perquè això significaria esdevenir més empresari que no pas advocat. No vull dir que actualment no ho sigui, perquè els despatxos d’advocats som empreses de serveis i, per tant, compartim les seves característiques de gestió.”
El que sí li interessaria és engrandir i enfortir la xarxa de gabinets membres i de bufets usuaris de Legalliance especialment a Amèrica ja que Europa està coberta del tot: “En països com els Estats Units és molt difícil operar amb un únic despatx perquè tindria unes dimensions que no s’adirien amb el perfil dels nostres clients. Per això, ens estem plantejant buscar-ne més d’un. Alhora, també desitgem fomentar el coneixement d’aquesta entitat de cooperació perquè molts bufets catalans no tenen contactes amb gabinets de l’exterior i nosaltres els podem oferir la possibilitat d’establir-ne d’una manera totalment desinteressada.”
Les seves estretes relacions amb l’estranger li permeten disposar d’una completa visió del món del dret i de l’aplicació de la justícia que determina que consideri el pacte com la primera opció que ha d’intentar aplicar el lletrat: “La lentitud de la justícia és un problema endèmic no únicament a Espanya sinó als altres països llatins i a molts dels europeus. Això fa que es tendeixi al pacte. Segons com, l’arbitratge pot resultar una bona solució però té l’inconvenient que de vegades és massa car.”
Aquest coneixement del panorama internacional, juntament amb la seva capacitat sintètica i crítica, el porten a indicar algunes de les problemàtiques pendents del seu col·lectiu: “El primer problema que hem d’esmentar és la falta de regularització de la nostra professió. Aquest fet arranca de la dictadura franquista, la qual va considerar que si existien tensions i una forta competència entre els lletrats, aquests deixarien de ser un col·lectiu potencialment conflictiu per al Règim. L’arribada de la democràcia no va canviar aquest estat de coses, de manera que els darrers seixanta anys la societat ha evolucionat ingentment, però la normativa que regula l’exercici de l’advocacia, no. Això fa que existeixi un desa-just evident i que sigui urgent reglamentar l’ofici en tres aspectes fonamentals: l’accés a la professió, les incompatibilitats amb l’exercici d’altres activitats i la delimitació de camps d’actuació del lletrat. En el primer cas cal distingir curosament entre el llicenciat en dret i l’advocat. Jo sóc del parer que, de la mateixa manera que el jutge, el secretari judicial i el fiscal han de passar per unes oposicions i per escoles especialitzades, els advocats s’haurien de sotmetre a un procediment semblant abans d’entrar en l’exercici. En el segon cas, s’hauria d’establir un criteri que evités les situacions, totalment legals però èticament qüestionables, en què, per exemple, un alt funcionari abandona el seu càrrec i s’incorpora a un bufet. I en el tercer, definir quines són les nostres competències. El problema, però, és que estem parlant de mesures impopulars que provocarien incidències en tots els sectors afectats. Són aquestes repercussions les que en paralitzen la regulació jurídica.”
La manca d’impuls polític no tan sols és negativa per al col·lectiu d’advocats sinó per al conjunt de la societat: “Ser lletrat té repercussions que van més enllà de l’èxit professional. Nosaltres som una de les peces fonamentals que fa funcionar un dels tres poders de tot estat democràtic. Si aquest poder, que, a més, és el que es troba més a l’abast dels ciutadans, trontolla, també ho fa l’estat de dret.” Amb aquestes paraules Joan Ignasi Sardà destaca la tasca més important de l’advocacia: consolidar i enfortir dia a dia el sistema democràtic.
