Text del 2006
«La investigació aplicada en medicina es basa en l’observació, de manera que tothom pot portar a terme projectes, més o menys ambiciosos, en el seu camp d’actuació.”
El mallorquí Antoni Ordinas Bauzà va traslladar-se a la capital catalana per tal “d’estudiar la llicenciatura de Medicina a la Universitat de Barcelona. Ja durant la meva època d’estudiant, em vaig interessar per l’àmbit cientificosanitari que tractava les hemorràgies i les trombosis.”
Durant aquests anys de formació pregraduada el doctor Ordinas fou alumne intern del Servei d’Hemoteràpia i Hemostasia “perquè desitjava dedicar-me a aquesta branca de la medicina en llicenciar-me, tot i fent compatible l’assistència i la recerca.”
Per tal de gaudir d’una bona formació especialista, en acabar els estudis pregraduats de medicina, Antoni Ordinas es va desplaçar a París, concretament a l’Hospital de Saint Louis, primer, gràcies a una beca concedida pel govern francès i posteriorment a una beca concedida per la Societat Claude-Bernard,: “Hi vaig romandre durant dos cursos, després dels quals vaig tornar a Barcelona, l’any 1976, per incorporar-me com a metge de la plantilla de l’Hospital Clínic sota la direcció del doctor Castillo, format metodològicament amb l’exemple d’hematòlegs tan il·lustres i fonamentals per a la tasca actual com el doctor Farreras i el professor Rozman.”
Anys més tard va decidir-se per fer una estada formativa al centre de la Creu Roja Americana de la Ciutat de Washington, al Laboratori de Recerca de la Sang. El resultat del seu període de formació nord-americà es va materialitzar en tornar a les seves responsabilitats a Barcelona, ja que fou el detonant i l’inici de la seva recerca de doctorat, tot i continuar treballant en els àmbits que sempre li havien preocupat i fascinat: “El fil conductor de totes les meves investigacions ha estat sempre les malalties hemorràgiques i trombòtiques i el seu tractament, dins de la pràcticament desconeguda subespecialitat de l’hemostàsia.”
Al llarg dels anys “he compatibilitzat una intensa tasca assistencial amb la recerca aplicada relacionada amb la meva activitat mèdica. La investigació aplicada en medicina es basa en l’observació, de manera que tot hom pot portar a terme projectes, més o menys ambiciosos, en el seu camp d’actuació.”
La investigació “sempre és positiva per a la ciència, i en el cas de la medicina les recerques, independentment de quin sigui el tema en què es centrin, són fonamentals per al desenvolupament i millora de la qualitat de vida dels malalts, no només en si mateixes sinó per les descobertes col·laterals fonamentals per al tractament d’altres malalties que poden comportar.”
Des de l’any 1991 el doctor Ordinas és el cap de Servei d’Hemoteràpia i Hemostàsia de l’Hospital Clínic: “En jubilar-se el meu admirat doctor Castillo vaig convertir-me en el seu successor. La meva tasca consisteix a dirigir un equip assistencial format per més de 100 professionals, entre els quals una vintena són metges. A més a més, també dirigeixo el grup d’investigació al voltant de la subespecialitat que més m’atrau: l’hemostàsia.”
En línies generals, “l’hemostàsia és una especialitat poc coneguda per a la població, l’objectiu de la qual és prou ampli, ja que és una especialitat transversal des de la qual tractem diferents tipus de pacients i per a la qual cal un treball en equip amb altres facultatius com ara cardiòlegs, neuròlegs, cirurgians cardiovasculars, biòlegs o farmacèutics.»
La majoria dels malalts que tracten: “vénen referits d’altres especialistes que han detectat indicis d’anomalies hematològiques en el seu estat de salut.”
Pel que respecta al passat, present i futur de l’hemostàsia, “sóc optimista en fer un balanç i un pronòstic de futur sobre l’evolució de la nostra especialitat. Hem avançat molt en la prevenció i detecció dels factors de risc de les trombosis i també en el seu tractament mitjançant fàrmacs anticoagulants. El mateix succeeix en el cas de les hemorràgies, i malalties històriques com l’hemofília han deixat de ser considerades mortals. Tanmateix, cal que siguem moderats a l’hora de parlar d’altres trastorns com les embòlies pulmonars o les trombosis cerebrals, les quals ara per ara tenen un difícil tractament.”
Un altre dels perills presents és “assimilar a un tractament estètic intervencions com ara les varius. La pressió i pes dels mitjans de comunicació poden fer oblidar molts pacients que les motivacions per ser intervinguts en aquests casos no han de ser estètiques, sinó sanitàries.”
La seva trajectòria assistencial li ha permès constatar que “en el moment present la majoria de pacients tractats als grans centres hospitalaris, llevat dels que pateixen malalties irreversibles i complicacions, reeixen de la seva situació crítica. Aquest fet explica en bona part l’increment de l’esperança de vida que s’ha experimentat en els darrers anys, el qual, no ho oblidem, té un cost econòmic molt elevat per a la societat.”
La intensa tasca assistencial i científica del doctor Ordinas es resumeix en la impressionant xifra de haver participat en la redacció de 39 capítols de llibres, entre ells el Ferreres, haver publicat 205 articles en revistes internacionals, haver dirigit 16 tesis doctorals i ser membre del comitè organitzador de 6 congressos internacionals. A més a més, és membre de l’Associació Americana del Cor, del Col·legi Americà de Angiologia, de l’Acadèmia de Ciències de Nova York i de la Societat Internacional de Trombosis i Hemostasia. D’altra banda, com molts dels caps de servei d’un centre tan competitiu com l’Hospital Clínic, és professor titular de la Facultad de Medicina de la Universitat de Barcelona.
A diferència d’altres integrants del seu col·lectiu professional, el doctor Ordinas no rebutja el corporativisme i considera que fóra convenient una major dosi d’autocrítica i menys d’autocomplaença entre els seus col·legues: “En el nostre col·lectiu, com en totes les activitats, hi ha tot tipus de professionals. Dir el contrari és enganyar-nos nosaltres mateixos i la ciutadania.”
També considera que “la figura del metge i del científic estan mitificades en la nostra societat. No considero que siguem éssers tan especials i ideals. Salvem vides no pas perquè siguem uns sants, sinó perquè en la nostra joventut va decidir de fer-ho des de la nostra tasca laboral; és la nostra feina, i cal que la duem a terme amb honestedat, sent conscients de les nostres limitacions, i amb eficàcia. Els metges no hauríem de necessitar el constant reconeixement de la societat per fer el nostre treball.”
