Text del 26/10/09
“Ens dediquem a la compravenda, la importació, l’exportació i la representació de maquinària, peces, accessoris i, en general, de tota classe de productes, nacionals i estrangers, relacionats sobretot amb la indústria del cable, dels fils i del filferro”
“Estimo molt la feina que faig i n’estic força complagut, perquè considero que he col·laborat molt amb la indústria espanyola, en facilitar-li una tecnologia que no tenia al seu abast”
“De les 52 empreses del sector del cable que hi ha a Espanya, totes són clientes nostres”
“El bombardeig de notícies econòmiques alarmants atemoreix tant el ciutadà que no compra ni qui podria fer-ho. I si la gent no gasta, s’estanca la producció, es tallen les importacions i les exportacions i s’incrementa l’atur”
Antoni Planas i Mestres, propietari de l’empresa A. J. Planas, S.L., relata com va esdevenir empresari. “La meva història és una mica especial. Sóc fill únic d’una família molt modesta que tenia una adrogueria a l’Eixample de Barcelona. El 1947, vaig iniciar estudis a l’Escola Industrial, gràcies a una beca del Ministerio de Educación y Ciencia, i vaig obtenir el títol de Pèrit Industrial cinc anys després, amb 19 anys.”
La seva trajectòria professional es va iniciar amb la tasca com a representant tècnic, sobretot al sector del comerç a l’engròs de maquinària, equipaments i subministraments industrials, fins que decidí crear de la seva pròpia empresa. “Vaig començar treballant a l’empresa Aismalibar Cable, S.L., com a obrer a la secció de màquines. Poc després, em van traslladar al laboratori, on vaig arribar a cap de producció de fils esmaltats i conductors aïllats. Amb el temps, Aismalibar va experimentar canvis estructurals, en centralitzar la seva activitat, fet que originà certs desordres funcionals que em van fer sentir ofegat i impossibilitat per triar els productes que necessitava. Ja llavors m’adonava que totes les novetats tècniques provenien d’empreses estrangeres. Com que a Aismalibar tenia problemes a l’hora de connectar amb els proveïdors estrangers, per assabentar-me de les característiques i qualitats dels fils i dels aïllament, l’any 1967 vaig decidir oferir-me com a representant tècnic pel meu compte. En aquell temps, la figura del representant era inexistent a Espanya. El nostre era un país amb un 40% de duanes, i no se’ns considerava un mercat potencial. Animat, però, per la satisfacció dels meus representats, vaig començar desenvolupant aquesta tasca personalment. Posteriorment, amb una col·laboradora, vaig muntar una petita empresa, A. J. Planas, l’objecte social de la qual és la compravenda, la importació i l’exportació de maquinària, peces, accessoris i, en general, de tota classe de productes, a banda de la representació de productes nacionals i estrangers, relacionats sobretot amb la indústria del cable, dels fils i del filferro. No és que venguem cables, ni que els representem, sinó que comercialitzem la maquinària i els procediments per fer-los.”
Amb la seva llarga feina de representacions tècniques, el senyor Planas ha col·laborat en la introducció de coneixement i tecnologia durant les etapes d’autarquia a Espanya. “Estimo molt la feina que faig i n’estic força complagut, perquè considero que he col·laborat molt amb la indústria espanyola, ja que li he facilitat una tecnologia que no tenia al seu abast o he fet d’intèrpret dels muntadors italians i alemanys que venien a posar les màquines en marxa. A les dècades dels 50 i els 60 vaig ser pioner en la importació de vernissos i recobriments que permetien aïllar més amb menys espessor els fils de coure de les bobines dels motors, cosa que possibilità la reducció de l’amplada dels cables, amb el consegüent augment de la productivitat de les bobines i, per tant, de la disminució dels costos. Quan m’aconsellen que em jubili, m’hi nego, perquè, més que clients i proveïdors, el que tinc ja són clients i amics i proveïdors i amics. A més, continuo tenint bona relació amb els fills dels meus antics clients, perquè aprecien el que hem fet conjuntament durant molts anys. Em pregunto per què he de retirar-me si tinc totes aquestes satisfaccions i a més em guanyo la vida.”
Aquest veterà empresari observa l’evolució del sector del cable des de la perspectiva de la rendibilitat, la reducció de costos i la seguretat. “Fent una ullada a la marxa del sector del cable ens adonem que fonamentalment ha canviat l’estudi dels processos per fer-los més rendibles, més ràpids i amb menys mà d’obra. Si fa 20 anys un empleat portava una màquina, ara en porta quatre, perquè les bobines que pesaven 10 quilos i es canviaven cada hora, ara fan 40 quilos i es canvien cada quatre hores. Els productes no són nous, però, en canvi, s’apliquen a nous usos, com, per exemple, tot allò relacionat amb l’energia fotovoltaica, que requereix d’uns cables especials perquè han de resistir l’exposició a la intempèrie. D’altra banda, hem avançat força dins l’àmbit de les normatives relatives a la seguretat. Des de l’any 2006, disposem d’un nou Reglament de Baixa Tensió, que obliga a què tots els cables siguin exemptes d’halògens i retardants a la flama. S’estima que el 40% de les morts que es produïen en els incendis eren causades per la inhalació de substàncies tòxiques emanades de la combustió de diversos elements, entre els quals tenim el sistema de cablejat. Per tant, avui dia els cables de plàstic han d’estar recoberts amb un aïllament que minimitzi la quantitat de fum emès en inflamar-se.”
Antoni Planas comenta amb satisfacció el fet de tenir plena la cartera de clients amb totes les empreses del sector del cable existents a Espanya. “Tinc 52 clients, entre els quals es compten des de les empreses més grans, com el Grup General Cable i Prysmian (abans Pirelli), fins a les més modestes i petites. Ens veiem cada dos anys a la Fira WIRE, a Düsseldorf, on s’exposen els productes relacionats amb màquines, eines i productes per a la producció de cables i fils metàl·lics. Allà ens saludem, ens abracem, i miro de convèncer al director comercial o tècnic, representant del proveïdor alemany, francès o italià, perquè vinguin en cotxe amb mi a veure el client espanyol. Cada any fem la visita pastoral, cosa els americans no entenen. És el vessant humà, personal, de conèixer la gent, de veure la cara de les persones i les empreses. Aquesta és la labor que encara continuo fent, gràcies a què la meva salut m’ho permet. No he creat una empresa gran, però gaudeixo de la vida amb la meva esposa, que és ceramista i que va fer-nos una preciosa torre d’estil gaudinià.”
Desvetlla els secrets que l’han fet mantenir-se malgrat els contratemps. “Aquesta és una empresa petita, amb una facturació d’uns 200.000 euros l’any. Amb nòmina hi ha només tres persones. De la fiscalitat s’encarrega el meu gendre, que és assessor fiscal, el magatzem me’l lloga una empresa, els transports me’ls fa una companyia, els venedors són autònoms, i la resta la subcontractem. Això, en temps de crisi, ens permet subsistir amb més filosofia que altres empreses més poderoses.”
Suggereix del senyor Planas una recepta anticrisi, basada en una bona ració de confiança i una generosa dosi de producció. “No s’ha de fer perdre la confiança a la gent amb tantes notícies alarmants. Aquest bombardeig constant i exagerat atemoreix tant les persones que no compra ni tan sols qui podria fer-ho. I això és una cadena; si la gent no gasta, s’estanca la producció, es tallen les importacions i les exportacions i s’incrementa l’atur. L’únic que pot solucionar la crisi és el treball, però, perquè n’hi hagi, cal poder vendre allò que es fabrica. No es produeix per fer estocs: els estocs els tenim plens. S’ha d’entendre també que l’especulació no crea riquesa generalitzada, només beneficia una minoria.”
