Text del 08-11-2010
“Sempre miro de seguir detalladament l’historial del pacient; em considero un oftalmòleg de capçalera. Sovint, visito famílies senceres, perquè vaig fer la subespecialitat d’oftalmologia infantil”
“Tenir problemes de visió és tenir problemes estètics, aclucar els ulls, fer ganyotes. I unes ulleres mal graduades maten la vista, esmorteixen l’atractiu dels ulls”
“Hi ha pacients que ho passen malament si han de dur ulleres. En canvi, n’hi ha operats de cataractes, que podrien passar-ne sense, que, com n’han dut tota la vida, en continuen portant, ja que són part de la seva personalitat”
“L’oftalmologia preventiva consisteix simplement a passar controls cada any, perquè al darrere d’una aparent bona visió poden amagar-se greus malalties que només l’oftalmòleg pot diagnosticar”
L’oftalmòleg Antoni Puigcarbó i Rafel exerceix a cavall de Terrassa, Mollet i Barcelona. Actualment, només treballa a les seves consultes privades i al Centre Mèdic Mollet. “Vaig exercir durant anys a la sanitat pública, però me’n vaig acabar desencantant, perquè els seus directius només estan interessats en lliurar-se de la sobrecàrrega assistencial. Volen números, números i més números, i a nivell ambulatori estàs més ben vist com més ràpid et treguis els pacients de sobre. Haig d’admetre, però, que als hospitals és diferent, sobretot en aquells menys massificats, com els de Vic o Vilanova.”
A la seva consulta de Barcelona treballen quatre persones, així com a la de Terrassa. “La feina que faig a Mollet dues tardes a la setmana ja és més massiva. Som 70 persones treballant-hi. El Centre Mèdic Mollet està a mig camí entre un ambulatori i un hospital petit, una mena de policlínica que ofereix els seus serveis a les mútues. A tots els llocs on exerceixo, miro de seguir detalladament l’historial del pacient; em considero un oftalmòleg de capçalera. Sovint, visito famílies senceres, perquè vaig fer la subespecialitat d’oftalmologia infantil.” Una de les feines que més domina i li agrada és l’optometria: aconseguir la millor visió mitjançant la graduació de les ulleres.
Tenir problemes de visió és tenir problemes estètics. “No veure-s’hi bé, vol dir fer aclucar els ulls, fer ganyotes. Hi ha un altre aspecte que enlletgeix: unes ulleres mal graduades, que maten la vista. Uns ulls esmorteïts per unes ulleres defectuoses no són atractius. Unes ulleres ben graduades, en canvi, els revifen i els donen alegria.”
El doctor Puigcarbó defensa la importància de la imatge en la nostra societat, d’aquí que també faci alguna cirurgia de caràcter estètic. “Intervinc la caiguda dels teixits (parpelles, celles…). No pujo celles –això ho deixo per als cirurgians estètics–, però sí que trec bosses. Algunes persones, quan es miren al mirall, veuen només les bosses dels seus ulls. Jo els dic que les bosses no fan lleig, que molta gent en té i que són part de la seva cara. Però, si se senten tan psicològicament afectades per elles, el més pràctic és treure-se-les.”
Un dels elements òptics més vinculats a l’estètica són les lents de contacte. “Portar lentilles no té una edat mínima. A vegades, se li pot posar per indicació mèdica fins i tot a un nadó que tingui, per exemple, una cataracta congènita operada.”
Altre cosa són les lentilles de color, que no sempre representen un canvi tan dràstic com pensem. “La meva fillola fa molts anys em va demanar que li posés lentilles de color verd perquè tenia els ulls marrons. Es va veure raríssima. Tot i així, aquella nit va anar a sopar amb amics i ningú es va adonar del canvi. Cada cop hi ha noies més i més joves que per qüestions estètiques volen portar lents de contacte de colors. Fins fa poc jo era més reticent al respecte, i tenia estipulada una edat mínima de 14 anys. Ara he hagut d’abaixar-la als 12. Però sempre amb el permís dels pares, és clar.”
Les tecnologies actuals, com ara els telèfons mòbils, “obliguen a tenir una visió més precisa que fa uns anys, i això fatiga molt a qui pateix vista cansada. Els pacients no volen ulleres per llegir el mòbil. Sembla poca cosa, però l’acte de posar-se-les es pot arribar a viure com una gran limitació. Perquè portar ulleres encara es font de complexos. Sobre aquest tema n’he vist de tots colors: nens que han sortit plorant de la meva consulta perquè els he posat ulleres però també que n’han sortit disgustats perquè no els n’he posat. Els pacients que porten lents de contacte, per exemple, ho passen malament si, per alguna raó, han de tornar a les ulleres. Però també hi ha pacients que alternen amb normalitat ulleres i lents de contacte, com qui alterna peces de roba. En canvi, tinc pacients que he operat de cataractes i que podrien passar sense ulleres, però, com n’han dut tota la vida, en continuen portant, perquè ja formen part de la seva personalitat. El fet de posar-se ulleres per llegir fa de persona gran. Tanmateix, depèn de com ens ho mirem, pot donar una imatge de saviesa i interès. En determinats contextos, semblar més gran és positiu.”
La creixent longevitat de la població exigeix nous reptes a l’oftalmologia. “Amb l’edat, el cristal·lí de dins de l’ull, que és on es formen les cataractes, va perdent transparència i elasticitat, per això a partir dels 40 anys comencem a tenir vista cansada. La mitjana d’edat de la cirurgia de cataracta a l’Estat espanyol és de 72 anys, però jo aquest any he operat tres pacients que rondaven els quaranta i tants. La cirurgia de cataractes consisteix a substituir el cristal·lí esdevingut opac per un cristal·lí transparent i artificial. Un cop fet aquest canvi, la resta de l’ull ja funciona bé.”
En el futur, les cèl·lules mare podran ajudar a solucionar problemes, per exemple, de retina. “Fer una càmera de fotos de mida d’un ull és fàcil. Els mòbils en porten una, fins i tot més petita. Si poguéssim enllaçar aquesta tècnica amb les àrees occipitals visuals, podríem obtenir ulls biònics que ens donessin imatges. Jo no sé si ho veuré, però el futur anirà per aquí.”
La robòtica també guanyarà terreny. “Hi ha coses que les acabarà fent un robot, però, ara per ara, la tecnologia, per molt avançada que sigui, encara necessita la mà del metge.”
En matèria d’oftalmologia també es pot fer medicina preventiva. “Tinguem en compte que les malalties que més ceguesa provoquen en el món civilitzat, la diabetis i el glaucoma, no donen símptomes fins que estan molt avançades. Quan el pacient arriba amb aquestes malalties acudeix a l’oftalmòleg ja no és possible recuperar la visió perduda. El curs d’un glaucoma o una diabetis potser són 20 anys. Si en algun moment s’hagués fet els controls rutinaris aconsellables, s’hauria detectat a temps. L’oftalmologia preventiva només significa passar controls cada any, perquè al darrere d’una aparent bona visió poden amagar-se greus malalties que tan sols l’oftalmòleg pot diagnosticar.”
L’oftalmologia està en continu canvi. “Del que jo vaig aprendre a la facultat només es manté igual la graduació d’ulleres. No recepto ni un sol medicament dels que receptava al principi, perquè no paren de sortir-ne de nous.”
Però en realitat el que ha canviat més és el pacient. “Abans el pacient no sabia res. Ara, gràcies a Internet, té la mateixa informació que tu. Li dius que te un glaucoma i aquella mateixa tarda té 5.000 pàgines de tot el món per consultar. Estem obligats a actualitzar-nos constantment o correm el risc que el pacient sàpiga més que nosaltres.”
La seva consulta barcelonina és a la Rambla de Catalunya, 85. “Això no vol dir que sigui un oftalmòleg elitista. Les meves consultes històricament han estat ubicades a llocs difícils d’arribar, i aquesta adreça és la primera que no precisa grans explicacions.”
Oftalmologia a banda, el doctor Puigcarbó és un home polifacètic. “He escrit un llibre que es diu Brasas a bordo, que lliga dues de les meves passions: cuinar i navegar.”
