Text del 2001
El Dr. Antoni Viader Vives i el seu fill David representen dues generacions d’advocats d’una mateixa família que han sabut combinar les respectives especialitats per tal de donar un servei òptim: “L’especialitat del meu pare és el dret penal, i la meva és el dret civil i mercantil. La col·laboració i la convivència en el despatx han fet, però, que de mica en mica els nostres coneixements s’anessin apropant.”
A conseqüència del seu grau d’especialització, el dret penal relacionat amb l’activitat empresarial és una de les activitats jurídiques menys conegudes pel gran públic: “La nostra actuació és molt àmplia perquè aplega les accions empresarials que comporten danys a tercers, com ara l’emissió de factures falses, la compra o venda fictícia o fraudulenta d’una empresa, la manipulació de l’estat de comptes d’una empresa per tal que els seus balanços siguin positius i no s’hagi d’afrontar una suspensió de pagaments, etc.”
Com en totes les àrees del dret, l’actuació de l’advocat penalista parteix d’uns ferms principis teòrics, entre els quals destaca el dret a la defensa que qualsevol individu té en un sistema democràtic: “L’advocat té el deure moral de defensar un individu culpable d’un delicte. Alhora té l’obligació de vetllar perquè ni la investigació, ni la instrucció ni el judici vulnerin els drets legals dels ciutadans ni les lleis processals, positives, nacionals o internacionals. Hem de defensar la puresa de procediment en qualsevol situació perquè potser s’està aplicant un procediment incorrecte amb un individu que sabem de segur que és el culpable, però no sabem si demà s’intentaran emprar aquests mètodes amb persones innocents. Per exemple, no podem consentir que s’utilitzin com a prova durant un judici escoltes telefòniques realitzades sense el consentiment d’un magistrat perquè estem menyspreant els sistemes d’actuació previstos, i aquesta manca de cura pot comportar un precedent inadmissible en la manipulació o la irregularitat de les proves que es presenten a les vistes.”
Tot i dedicar-se a l’àrea penal, la seva primera intenció és assolir un acord entre les parts, sempre que sigui just: “A diferència d’altres branques del dret, les nostres actuacions són en essència a posteriori, quan ja s’ha comès un greuge. Tot i així intentem arranjar la situació abans que s’interposi una denúncia o querella perquè sabem que, un cop s’ha fet aquest pas, es pot produir la situació paradoxal que, en tenir el fiscal la potestat per fer-la continuar, s’inculpi, jutgi i condemni la part infractora encara que s’hagi establert una solució amb la part danyada.”
La dedicació al dret penal comporta una angoixa permanent per part del lletrat, que sap que té a les seves mans allò més preuat per l’ésser humà, la llibertat: “Molt al contrari del que la gent pensa, l’advocat mai no es planteja la possible pèrdua de prestigi professional si perd un cas, sinó les conseqüències del resultat per al seu defensat. Aquesta angúnia s’agreuja encara més quan es té constància de la innocència del defensat perquè no sempre és fàcil de provar. Molt sovint les persones innocents no disposen d’una coartada per justificar què estaven fent quan es va cometre el delicte. En canvi, freqüentment, els culpables sí que se’n preparen una que demostri la seva innocència.”
Aquestes característiques especials fan imprescindible la confiança del client en el seu advocat i el seguiment estricte dels seus consells: “Els empresaris són homes d’acció que solen tenir molts treballadors a les seves ordres. Això fa que el seu tarannà sigui molt enèrgic i independent i que no estiguin gaire acostumats a haver d’obeir els dictàmens d’una altra persona. No obstant, és fonamental que el client compleixi en tot moment les directrius de l’advocat. Si sistemàticament no hi està d’acord, s’ha de plantejar contractar-ne un altre. Alhora, també el lletrat ha de ser conscient d’aquesta jerarquia i estar disposat a abandonar una defensa si es produeixen discrepàncies serioses d’actuació.”
Renunciar és fàcil per a tots aquells professionals que estimen realment l’ofici i no és mouen per mòbils mercantilistes: “Crec que es pot establir una divisió fonamental entre els advocats-empresaris i els advocats-vocacionals. En el primer cas, la seva gran preocupació és l’economia i l’augment del patrimoni. Aquests lletrats mai no comparteixen intensament les problemàtiques dels clients ni es posen del seu costat. Tenen en comú amb els empresaris l’afany de lucre com a primer objectiu, la qual cosa fa que descuidin les normes de comportament deontològic que han d’estar per sobre de qualsevol altra consideració en l’exercici de la nostra professió. Els advocats-vocacionals viuen amb passió les problemàtiques dels seus defensats i se senten frustrats en observar que certes aplicacions negligents de la legislació i algunes actituds de les instàncies judicials, afecten irremissiblement la vida d’altres persones, moltes de les quals són companys de professió acusats injustament d’un comportament professional poc ètic. En aquest cas, no hi haurà cap tipus de recompensa posterior que els pugui consolar de la pèrdua de prestigi professional i del rebuig que han patit per part de clients i companys. A més, el temps de resolució d’aquests conflictes és força llarg, per la qual cosa les conseqüències s’agreugen.”
En aquest aspecte, el Dr. Antoni Viader està convençut que “la justícia deixa de ser-ho quan esdevé lenta. El temps d’espera per a un judici d’assassinat o de violació no hauria de sobrepassar els tres o quatre mesos, perquè correm el risc d’estar privant de llibertat un possible innocent.”
Per canviar aquesta situació, les institucions haurien de promoure un canvi en les estadístiques: “A l’Estat espanyol hi ha massa advocats i molts pocs jutges i treballadors de l’Administració de justícia. Només a Catalunya som 45.000 advocats exercint per lliure, davant els 3.500 que trobem a Dinamarca, un país amb una població semblant. A tot Espanya n’hi ha uns 145.000, un nombre més elevat que la suma de tots els altres països de la Unió Europea. A banda de la manca de recursos humans de l’Administració, massa sovint tampoc no hi ha una voluntat d’actuació. Freqüentment trobem sentències on els nostres arguments es revoquen amb una frase, la qual cosa viola l’article 120.3 de la Constitució. Recollint l’esperit de la Llei orgànica del Poder Judicial, que estableix les responsabilitats civils, penals i administratives dels magistrats, hem creat la Fundació de Principi de Justa Legalitat per lluitar contra aquestes situacions i, en especial, contra la prevaricació.”
