Text del 17/11/09
Vull retre homenatge a l’empresa, fundada l’any 1942, i als seus treballadors i clients, la fidelitat dels quals ens ha permès tenir una penetració de mercat del 35%.
Antonio Blanco Pardo dirigeix des de fa 10 anys l’empresa de tinta per a arts gràfiques Tipolit, creada el 1942 i avui integrada dins la multinacional Hubber, que la va comprar el 1998. Llicenciat en químiques, el senyor Blanco coneix a fons el sector de les tintes, “un món apassionant i complex, en el qual m’he especialitzat en assumir el meu actual càrrec.”
Àmbit tradicionalment fort a Catalunya i a la resta de l’Estat, on ha arribat a ser el quart del PIB, ara pateix fortament els efectes de la crisi, víctima en part del seu mateix èxit. “És uns dels sectors que més afectats ara mateix, perquè ha viscut èpoques de negoci fàcil, en què els impressors han guanyat molts diners, i això ha portat a fer inversió rere inversió, i a expandir-se desaforadament, sense calcular si s’adaptaven a les necessitats del mercat. Per aquesta raó, avui tenim a Espanya un excés de capacitat productiva. Molts impressors que treballaven a empreses s’han instal·lat pel seu compte, amb poca experiència empresarial i encara menys recursos, i ara arriben les dificultats. El nivell d’impagats en arts gràfiques en tinta plana és terriblement elevat. En alguns sectors, el volum de consum ha baixat fins a un 30%, i això no és recuperable. Hi ha companyies que no podran subsistir, és impossible. I tot i que resulta una realitat dramàtica, era necessari que es produís per regular un mercat sobredimensionat.”
Una de les principals febleses del sector és que ha estat sempre sostingut pels bancs, i és per tant especialment vulnerable a l’actual manca de crèdit. “Quan la banca ha tancat l’aixeta, tot ha anat en cadena, perquè l’ha tancada per a tothom; però per a les arts gràfiques ha estat doblement dur, perquè són entitats classificades ‘de molt risc’. El Govern hi hauria de fer alguna cosa, perquè les empreses tenim problemes de finançament, agreujats pel fet que, malgrat que els ciutadans hem incrementat la nostra capacitat d’estalvi, no gastem, estem quiets esperant no se sap què, espantats perquè se’ns diu que el que ve és pitjor. Si els bancs tornessin a obrir la mà, la cadena consumidora es tornaria a reactivar, perquè el consum no ha desaparegut, només està aturat.”
Malgrat el difícil moment que travessa el sector, les inversions en tecnologia i la qualitat continuen mantenint Tipolit en un bona posició. “El nostre sector està en evolució contínua, tant la maquinària com els seus consumibles (tintes, vernissos…), els quals, lògicament, s’han d’adaptar al desenvolupament de la màquina. Els principals avenços tecnològics s’han fet a partir, aproximadament, del 1994, quan va haver-hi una forta crisi a Espanya d’impremtes, semblant a l’actual però no tan salvatge, que obligà a desenvolupar nous productes. Aquesta contínua evolució tecnològica comporta inversions importants de manera constant, cosa fàcil d’assumir en èpoques de bonança, però problemàtica si la davallada de feina t’enxampa en plena reinversió. De totes maneres, per sort disposem de bones màquines i bona matèria primera, i també imaginació i bons professionals. Per això continuem sent grans exportadors, sobretot a Amèrica del Sud, però també al mercat europeu, especialment a França i Anglaterra. Competim amb qualsevol, però ara també patim les invasions de fora, sobretot de la Xina.”
Al mercat intern, Catalunya segueix sent un dels motors del sector, actualment amb un protagonisme compartit, a parts iguals, amb Madrid,. “El sector s’està agrupant de nou a les comunitats de Catalunya i Madrid, tot i que darrerament tendia a dispersar-se. Catalunya i Madrid concentren cadascuna el 25%; la zona de Llevant i Andalucía prop del 10% respectivament, i la resta està atomitzada. Catalunya patí l’any 1992 una aturada molt important de la indústria en general, i Madrid, tot el contrari: començà a pujar en tots els sectors, i especialment en el de les arts gràfiques. També és cert que ara, amb la crisi, l’empresari català està resistint molt millor que el d’altres autonomies. Potser en número d’empreses Catalunya supera Madrid, però en capacitat productiva s’igualen, i més ara, quan s’estan creant a Madrid un parell de grups del nostre àmbit amb una capacitat productiva molt alta.”
Antonio Blanco considera Tipolit una empresa plenament catalana, que treballa arreu d’Espanya, i que, alhora, és també alemanya, sota el paraigua de la multinacional, un bon aixopluc quan plou fort. “El gran avantatge de pertànyer a una multinacional és que es poden suportar millor els daltabaixos. A més, el concepte de multinacional ha canviat molt, i, encara que tinguin idees i estàndards troncals, atenen els projectes i singularitats de cada país. Nosaltres acabem de fer una inversió important amb dues noves instal·lacions a Gavà (la seu), i a Madrid, però ja està coberta, perquè a Espanya hem crescut molt els darrers anys: el 1999 estàvem en 4 milions d’euros de facturació, i l’any passat el vam tancar amb 17,5 milions. I com que sabem que el 2010 serà pitjor que el 2009, som realistes i estem pensant ja en el 2011. Per això, els pressupostos ja estan orientats per al 2011; en el 2010 es tractarà sobretot de resistir. En general, a Espanya li costarà més sortir de la crisi que a la resta d’Europa, perquè no es tracta de fer una recuperació, sinó d’una reconversió. A la central a Alemanya això també ho tenen molt clar.”
La rotunditat del senyor Blanco conviu amb la serenor de qui es veu capacitat per superar la tempesta, gràcies, en bona part, a la feina feta durant anys, i a la qual dedica aquestes darreres paraules: “Cal reconèixer una entitat que porta des del 1942 a Catalunya, ara evidentment també amb vinculacions alemanyes, però que segueix sent catalana, i que té treballadors que hi són des de fa 40 anys. Per això vull retre homenatge a l’empresa i a les persones que van aconseguir mantenir-la fins i tot quan feia fallida, i també als clients i a la seva fidelitat, perquè una penetració del 35% com la que tenim ara no s’aconsegueix en 10 anys: ja venia de molt abans.”
