Text del 2006 pel Sr Font.
Si portes la farmàcia amb consciència i orientes les persones bé, te’n guanyes la fidelitat.
Farmacèutic d’experiència llarga i sòlida, el senyor Antonio J. Forcadell i Sabaté va comprar la farmàcia, ara ja fa quaranta-cinc anys, a la vídua d’un farmacèutic, i durant tot aquest temps ha estat exercint la seva professió. D’origen ampostí i sense antecedents familiars dedicats a aquesta feina, explica com de durs van ser els primers anys a Barcelona. “Vaig estudiar al Col·legi Sant Miquel. El primer curs va ser terrible, gairebé ni sabia escriure i llegir, però ho vaig superar. M’estava a casa d’una senyora que em va ajudar molt. La meva educació va ser fonamentalista, horrorosa, de les de missa cada matí. Tot era pecat, fins i tot fumar. Després, a la universitat la llibertat va ser un trasbals, però me’n vaig sortir. En acabar, vaig poder entrar a la farmàcia d’un company i també vaig portar el laboratori.”
Però aquella experiència comuna no va funcionar i finalment va optar per comprar la seva pròpia farmàcia, que no ha deixat mai de dirigir. La formació d’aquells anys, assegura el llicenciat, era pobra i escassa i no preparava per dur a terme la feina. “Fèiem fórmules del segle xix. No hi havia llibres. Quan vaig deixar el laboratori em vaig quedar descansat. Es feien fórmules que ara veig que eren horroroses. Alguns metges ens enviaven fórmules que avui Sanitat no autoritzaria.”
La manca de preparació enfrontava els farmacèutics a una tasca que desconeixien pràcticament i el gener de 1959, quan va començar a exercir, el senyor Forcadell tenia per davant un repte professional. “Fèiem xarops per a la tos i coses d’aquestes. Quan els metges van començar a receptar coses noves vam començar a patir. Estàvem desemparats i van ser anys terribles.”
De tots els medicaments que el senyor Forcadell destacaria, en sobresurt la penicil·lina. “Aleshores va salvar moltes vides. Avui els medicaments que han permès avenços són molts. Hem viscut una època que ha estat un boom.”
Fa anys es treballava amb les fórmules i alguns anàlisis molt concrets. Avui, però, les coses han canviat bastant. “Hem d’estar més de mitja hora a l’ordinador per tal de fer la fórmula i seguir els protocols. Avui tot el que teníem fa dos anys no serveix perquè ara quan compres la substància i l’uses, l’has de registrar. Quan acabes no t’ha de quedar res.”
Els avenços també han obligat a modernitzar aquests tipus d’establiments, i la informàtica ha ajudat sobretot a fer la comanda i el subministrament. “Recordo que la Generalitat em va subvencionar el primer ordinador amb mig milió de pessetes. Avui ja no costen tant. Les comandes es feien d’una manera molt rudimentària, t’hi estaves molta estona. Després van treure un aparellet (Azurdatta) que s’endollava al telèfon i que va facilitar molt la feina. Més tard ja es va fer directament a través de l’ordinador. Els magatzems petits ja han desaparegut; treballem amb subministradors que ens ho porten, que estan intercomunicats. És impossible disposar de tots els medicaments i genèrics de tots els laboratoris, perquè a més de costar diners alguns caduquen de seguida.”
Però ara que els avenços permeten agilitat i rapidesa, les condicions laborals no acompanyen massa. “Els farmacèutics eren esclaus i ara ja no té nom. Només fèiem festa el diumenge i les guàrdies eren setmanals, i després van ser d’un dia per setmana. Vam aconseguir una setmana de vacances, després dues i finalment un mes, i tancar els dissabtes a la tarda. La llibertat total ens ha portat a una competència dura; hi ha farmàcies amb molta gent i mal pagada, així poden obrir les 24 hores. Jo sempre he estat sol, és una farmàcia petita.”
Les farmàcies petites també han hagut de informar una mica els clients quant a genèrics, nous medicaments i malalties diverses. El senyor Forcadell explica que, en tenir una farmàcia de barri, les anècdotes són infinites. “Una senyora que tenia al·lèrgia a les hidrocortisones només venia a la meva farmàcia perquè sabia del cert que jo la hi controlava. Estic orgullós d’aquest tracte, de l’orientació que he donat als meus clients. Si portes la farmàcia amb consciència i orientes les persones bé, compensa, te’n guanyes la fidelitat. Estic satisfet per l’estimació que em té la gent del barri, he arribat a ser com un confessor. L’atenció personalitzada juga a favor de la farmàcia petita.”
La part humana de la farmàcia, la que assessora i es preocupa pels pacients, és la que interessa especialment al senyor Forcadell. “En una guàrdia va venir una senyora a buscar un medicament. Quan va marxar vaig veure que la recepta era de Sant Joan de Déu però que aquell medicament no es podia donar a nens. Vaig tancar la farmàcia i vaig agafar el cotxe per anar-me-n’hi. No estava tranquil. Eren allí però no li havien donat el medicament. Me’n vaig anar a dormir tranquil, però vaig passar un parell d’hores…”
Els reptes de futur que haurà d’encarar el farmacèutic tenen a veure amb les novetats aparegudes en el món de la salut. Tanmateix, el sector es troba preparat per encarar-s’hi. “Abans en una recepta amb tres medicaments hi havia incompatibilitats i no les coneixies totes, ara l’ordinador ja t’ho diu. El farmacèutic estarà preparat.”
La formació actual dels estudiants de farmàcia és absolutament diferent de la de l’època en què el senyor Forcadell es preparava. “No puc comparar el que sabia jo amb el que sap la meva filla, ni tan sols ara. És la nit i el dia. Surten molt ben preparats.”
El senyor Forcadell, juntament amb la seva esposa, la M. Lluïsa Berenguer, té cinc fills: la Lluïsa, farmacèutica i que treballa en un laboratori municipal; l’Antonio José, que és psicòleg; la Maria Josep, professora de dibuix a l’Escola del Treball, i les bessones, l’Ester, que és economista i informàtica, i la Iolanda, també farmacèutica, que és la que avui s’ha quedat la farmàcia.
