Text del 2006
“Els trastorns psiquiàtrics severs han de ser tractats mitjançant fàrmacs, i no és pas possible corregir-los sotmetent-se només a sessions psicoterapèutiques”
La psiquiatria és una especialitat mèdica que ha viscut un espectacular i esperançador desenvolupament en les últimes dècades, no només per les descobertes mèdiques i la consegüent millora de la qualitat de vida dels malalts afectats per aquestes patologies, sinó també per la consecució progressiva d’un tarannà i unes metodologies estrictament científics o relacionats amb les ciències empíriques. En aquest sentit, en l’actualitat predomina “l’orientació biomèdica de la psiquiatria, que assimila aquesta branca a la neurologia de la conducta.”
La prevalença d’aquesta perspectiva comporta al mateix temps una certa decadència de les òptiques més humanistes i menys científiques: “En aquests moments, cada vegada tenen menys pes les teories psicoanalítiques. Els trastorns psiquiàtrics severs com la depressió endògena, el trastorn bipolar o l’esquizofrènia, han de ser tractats mitjançant fàrmacs o TEC, i no és pas possible corregir aquestes patologies sotmetent-se només a sessions de psicoteràpia.”
En aquest context, el doctor Eduard Parellada desenvolupa la seva tasca com a responsable de l’àrea de neuroimatge del Programa Esquizofrènia Clínic, dirigit pel doctor Miquel Bernardo, amb qui, i juntament amb els doctors Francisco Lomeña i Anna Catafau, del Servei de Medicina Nuclear, varen fundar el Grup de Psiquiatria Nuclear. L’esquizofrènia “és un trastorn del neurodesenvolupament cerebral, que s’origina probablement durant el segon trimestre de la gestació, moment en què es produeix una errada en els processos migratoris cel·lulars que determina que les neurones no s’aturin en l’indret biològicament establert. Aquesta malaltia, amb una incidència de l’1% de la població, té un clar component hereditari, però únicament es desenvolupa en els malalts que presenten un perfil determinat; en aquestes persones, durant l’adolescència o a l’inici de l’edat adulta, es produeix un trencament amb la percepció convencional de la realitat a causa d’una funció cerebral alterada; seleccionen de forma errònia i malinterpreten els signes de la realitat exterior, la qual cosa els condueix a explicacions i anàlisis aberrants. Durant les etapes de crisi aguda poden presentar al·lucinacions auditives (sentir veus), deliris persecutoris o desorganització de la conducta. A més a més, en aquests períodes es trenca la coherència del seu discurs. En relació amb les al·lucinacions, encara avui es treballa amb dues hipòtesis per tal d’explicar-les: la del llenguatge extern i la del llenguatge intern. D’altra banda, aquestes persones presenten problemes per empatitzar amb els altres i, per exemple, poder descodificar les seves emocions a través de la gestualitat, per motivar-se i concentrar-se.”
L’evolució de la medicina ha fet possible que “en aquests moments no es doni un diagnòstic catastrofista davant aquests casos com en el segle passat, gràcies fonamentalment a l’ús dels antipsicòtics que frenen els efectes de la malaltia, sobretot la neurodegeneració que sembla produir-se en el moment d’episodis aguts.” Un terç dels malalts únicament patirà un episodi al llarg de la seva vida que no tindrà conseqüències futures; una altre terç patirà intermitentment episodis de crisi que l’impossibilitaran temporalment; finalment, un altre terç patirà la malaltia amb una virulència que difícilment li permetrà portar una vida normal. Les investigacions de l’equip que lidera el doctor Bernardo intenten millorar la qualitat de vida de tots aquests pacients i aprofundir en les causes diverses de l’aparició d’aquest trastorn, tan íntimament lligat a la capacitat simbòlica de l’ésser humà.
L’àrea de neuroimatge del Programa Esquizofrènia Clínic té com a objectiu “l’ús de tècniques de neuroimatge funcional per tal de conèixer amb més profunditat les causes de la malaltia, les seves manifestacions, els mecanisme d’acció dels fàrmacs antipsicòtics, etc.”
Aquestes anàlisis es concreten en “l’ús de tècniques amb isòtops, procedents de la medicina nuclear, per tal d’observar els paràmetres cerebrals funcionals (perfusió cerebral, consum de glucosa o oxigen, etc.) en persones afectades per l’esquizofrènia, o com els fàrmacs actuen sobre els neuroreceptors del cervell. Per exemple, hem analitzat el patró d’hipofrontalitat cognitiu depenent que presenten aquests malalts, és a dir, el desajust que es produeix a la zona frontal de l’escorça i que es tradueix en una manca d’atenció i una flexibilització del pensament, en la incapacitat de planificar i seqüenciar temporalment la conducta i en altres trastorns. També estem investigant les causes cerebrals de la incapacitat dels malalts per descodificar les emocions alienes.”
Les imatges obtingudes mitjançant aquestes tècniques, principalment SPECT i PET, els mostren “seccions tomogràfiques coronals, sagitals i obliqües del cervell, en escales cromàtiques o de grisos representatives del paràmetre funcional que analitzem. En definitiva, podríem dir que són mapes de l’estat funcional del cervell.”
El seu gran avantatge és que s’apliquen “in vivo, directament a pacients afectats per la malaltia, la qual cosa ens permet realitzar diverses tasques de neuroactivació cognitiva, sensorial o farmacològica durant l’exploració.”
Gràcies a la col·laboració de la Fundació de la Marató de TV3, en aquests moments “estem portant a terme un estudi fent servir la tècnica de la tomografia per emissió de positrons, el PET. Consisteix a fer aquesta prova als malalts que es troben en fase aguda i activament al·lucinats, repetir-la quan la crisi ha remès i fer-la una vegada més amb estimulació acústica. En aquest darrer cas, els estimulem mitjançant l’audició d’una cinta que mimetitza les paraules i el to de les veus que els amenacen en les èpoques de crisi, quan pateixen al·lucinacions auditives. El nostre objectiu és comparar el resultat de les tres proves per establir la neuroanatomia funcional de les al·lucinacions auditives en l’esquizofrènia.”
El gran repte de futur és “arribar a fer servir les tècniques de neuroimatge per establir marcadors diagnòstics, pronòstics i de resposta al tractament. També s’està treballant en el desenvolupament de fàrmacs que actuïn sobre noves dianes terapèutiques i que presentin menys efectes secundaris.”
Conscient que la investigació d’un gran centre hospitalari “ha de divulgar i desmitificar entre la ciutadania les malalties mentals”, el doctor Parellada no només ha col·laborat en la publicació de nombrosos “articles en revistes internacionals científiques indexades, per tal que tinguin una certa repercussió en l’àmbit científic”, i en la redacció de capítols de llibres, ha participat en diversos congressos de psiquiatria i monogràfics sobre la malaltia i ha editat llibres com Esquizofrenia Negativa, sinó que també ha escrit llibres (juntament amb el també membre de l’equip Dr. Emili-Fernández Egea), com Esquizofrenia: del caos mental a la esperanza, “que és una síntesi dels coneixements actuals de què disposem sobre la malaltia amb una finalitat divulgativa per al públic mitjà.” Aquesta obra ha obtingut recentment el premi nacional Jaime Albert Solana atorgat per la FEAFES.
