Sr. Antonio Piqué i Gelonch
Sr. Antonio Piqué i Gelonch
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

ANTONIO PIQUÉ I GELONCH

PSICOTERAPEUTA I.S.T.D.P.

Text del 22-03-2010

“La I.S.T.D.P. consisteix a desbloquejar l’inconscient del pacient per remoure les seves defenses i arribar al problema origen del trauma, mitjançant la interactuació amb el terapeuta”

“La imatge corporal és la percepció que cadascú té del seu propi cos, i hi influeixen tant aspectes neurològics o fisiològics particulars com les persones que ens envolten. Així, hom pot tenir unes característiques físiques determinades, però, si sempre li han dit lleig, acabarà realment sent lleig”

“Quan una societat vol canviar de valors, si ho fa bruscament i perversament, hi ha el perill de deformar els seus membres, de tornar-los amorals, psicòpates”

“Avui pequem d’un excés de relativisme i d’un anorreament de valors, que ens condueix a una societat de individus descontrolats”

Antonio Piqué i Gelonch, psicoterapeuta i professor de Filosofia, inicià la seva trajectòria professional a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, a l’equip del doctor Josep Llobet. Mentre dedicava part del seu temps a la docència, muntà un gabinet d’orientació per a escolars a Móra d’Ebre, on també es va implicar en la posada en marxa d’una associació per a minusvàlids. Mogut per un profund sentit de solidaritat i de responsabilitat socials, així com per les seves inquietuds personals, als anys 80 entrà en contacte amb la Psicoteràpia Dinàmica Breu Intensiva –coneguda per les sigles en anglès I.S.T.D.P.–, a la qual “he dedicat d’aleshores ençà la meva carrera, participant en la creació d’un institut especialitzat en aquesta tècnica a Tarragona, que compta amb el suport del Servei de Neurologia del doctor Baltasar Guillaumet.”

Tota teràpia psicològica vol arribar a l’arrel de l’individu que s’amaga rere les màscares que ell mateix crea. “Les persones tendim a amagar qui som realment per dins. Creixem amb màscares que formen la nostra personalitat, al cap i a la fi un emmascarament cultural, familiar, educacional… A més, n’anem creant de noves al llarg de la nostra existència, perquè les experiències, els traumes, ens obliguen a fer contínues adaptacions; i això és positiu perquè, si no tenim un caràcter dúctil, que s’adapti, ens encarcarem amb formes evitatives que oculten allò que realment pensem i sentim i que ens poden fer acabar per divergir completament de la realitat. Tots tenim una configuració psicològica que pot variar segons el moment espacial i temporal; però si la imatge corporal que oferim es veu deteriorada, bé perquè patim un accident o una disfunció física, o bé perquè no s’adeqüi a les circumstàncies que ens envolten, sorgirà un problema psicològic. La teràpia ha de descobrir el verdader rostre de l’individu que hi ha rere les màscares; ha d’arribar al nucli del jo, on arrenca el desequilibri mental o emocional del pacient.”

La tècnica que practica el professor Piqué, desenvolupada per Habib Davanloo a partir de les tesis de Freud, Alexander i d’altres, “consisteix a desbloquejar l’inconscient del pacient per remoure les seves defenses i arribar al problema origen del trauma, mitjançant la pressió i confrontació del terapeuta. No hi haurà una resolució dels desajustos caracterials o personals si no hi ha una vivència del fet que els va originar. En la I.S.T.D.P., aquesta experimentació emocional es fa en relació amb el terapeuta; nosaltres som el trampolí, el laboratori on el pacient ha d’experimentar. Ens ha de transferir el sentiment soterrat que li provoca l’angoixa i, amb un mètode molt pautat i científic, aconseguim obrir-li la màscara artificial que du i que surtin les emocions no solucionades o no acceptades. És molt important que el terapeuta estableixi una relació de proximitat amb el pacient i desactivi la cristal·lització transferencial que es produeix amb el terapeuta, perquè, si no, ocorre la denominada neurosi de transferència, en què el pacient acaba totalment dependent del terapeuta i s’eternitzen les sessions de psicoteràpia. La Teràpia Dinàmica Breu Intensiva pretén donar respostes més ràpides, sense perdre eficàcia, i reduir així la despesa sanitària tant pública com particular. Aquest mètode requereix una maduració emocional personal molt intensa per part del terapeuta. El terapeuta ha d’enfrontar-se al pacient també sense màscares; altrament, com es poden fer caure les defenses del pacient si el psicòleg hi va amb les seves? La teràpia es basa en la interacció d’ambdós, amb l’avantatge que el terapeuta no és ni familiar ni amic del pacient, cosa que li permet mantenir una posició emocionalment neutral respecte a aquest, sense transmetre-li els seus sentiments i dient-li les veritats, si cal, amb duresa, però sempre amb respecte i educació.”

L’entorn esdevé determinant pel que fa a la nostra imatge i l’equilibri emocional que se’n deriva. “La imatge corporal és la percepció que cadascú té, conscient i inconscient, del seu propi cos. Malgrat que no tingui davant un mirall, tothom té una idea mental del seu aspecte. En aquesta imatge, per tant, també hi influeixen aspectes neurològics o fisiològics particulars, allò que els neuròlegs anomenen esquema corporal, que és la base de la psicomotricitat i del control voluntari de les nostres accions. I en aquest control dels nostres actes (impulsos i sentiments), hi influeixen molt les persones que ens envolten; d’aquí la cabdal repercussió dels altres en la nostra pròpia imatge corporal. Així, hom pot ser una persona amb unes característiques físiques determinades, però, si sempre l’han humiliat, tindrà una imatge d’humiliat. I si tota la vida li diuen tonto, acabarà pensant que ho és i actuant com a tal. I si li diuen lleig, acabarà realment creient que no agrada. Per tant, els altres tenen molta importància en l’estètica corporal, la qual influeix en l’equilibri emocional, per definició marcat per l’intercanvi d’actuacions, sentiments i pensaments amb el proïsme.”

Tot i la seva fragilitat, la imatge és un actiu positiu per a l’ésser humà i per a la seva vida social, però pot resultar pervertit en un context de pèrdua de valors. “Tenir cura de l’aspecte d’un mateix i valorar la pròpia imatge és, en principi, positiu, perquè això ens permet desenvolupar-nos amb més confiança, ens manté sans físicament i psicològicament i reafirma la nostra autoestima. El seu anvers negatiu el trobem, però, quan inserim aquesta tendència dins una societat com l’actual, tan avalòrica, és a dir, sense valors o amb uns valors totalment relativistes o relativitzats. És com pretendre posar deures en una escola sense tenir cap temari previ, amb lliçons inconnexes i sense un sentit unitari; els alumnes no els podrien fer, perquè, si bé necessiten coneixements, abans necessiten les prestatgeries interiors on organitzar-los per utilitzar-los correctament. La imatge és una eina molt útil per relacionar-se; però, si la volem divorciar de valors ètics i cívics, destruïm la col·lectivitat i també la funció de la imatge en relació a un mateix i a la resta de persones. Igual que per construir un edifici fan falta uns fonaments, unes columnes bàsiques i unes parets mestres, l’individu necessita uns valors, que ja de ben petit ha de rebre dels seus pares o cuidadors, i que també li ha de transmetre la seva realitat cultural i social. Quan una societat vol canviar de valors, si ho fa de manera brusca o/i perversa, hi ha el perill de deformar els seus membres, de tornar-los amorals, psicòpates. Avui pequem d’un excés de relativisme i anorreament de valors.”

Més enllà de criteris merament físics, la bellesa dels valors personals es reflexa en l’atractiu exterior d’una persona. “Els valors que transmet algú poden ser més poderosos en la percepció estètica que en tenim que no pas la seva simple aparença física; per exemple, un polític d’aparença lletja, si és congruent, honest i s’explica bé, acabarem per veure’l fins i tot atractiu.”