Text del 2004
“El que més em preocupa no és donar un diagnòstic, sinó donar per normals coses que no ho són, perquè això sí que ens allunya del veritable diagnòstic”
A l’Antonio Salvador Aznar sempre li havien agradat l’anatomia i les ciències naturals, però mai fins al punt de pensar que acabaria essent metge. Però en arribar el moment d’anar a la universitat es va adonar que volia fer alguna cosa per ajudar els altres, per fer que se sentissin a gust, i això era una de les coses que podia aconseguir la medicina. Els primers anys a l’Hospital Clínic van servir-li per adonar-se que començava a ser gran, que el que volgués fer més endavant estava a les seves mans, i va ser aleshores quan, de la mà d’un oncle radiòleg, va començar a introduir-se en el món de la radiologia, un món que ja no deixaria mai més: “Aleshores era una especialitat molt precària, molt menystinguda, la veritat és que el radiòleg era una mica el fotògraf de l’hospital, però quan vaig arribar al servei de radiodiagnòstic em vaig adonar que podia aprendre moltíssim de les persones que hi treballaven i que era una especialitat que podia ajudar els malalts, però també els altres metges.” Allà, doncs, va veure que podia desenvolupar-s’hi com a professional i com a persona i es va posar a treballar de valent.
La medicina ha evolucionat molt en aquests darrers vint o vint-i-cinc anys i segurament la branca que més ho ha fet ha estat la del diagnòstic per la imatge, el desenvolupament de la qual ha estat espectacular: “Crec que els radiòlegs hem aconseguit aprendre medicina. M’explico: abans, com ja he dit, ens limitàvem a fer fotografies i poca cosa més, i ara realment estem tocant aspectes de moltes especialitats diferents. Els avenços tècnics han permès que arribéssim a fer coses que fa uns anys ens semblaven impensables, però perquè la tecnologia evolucioni cal que els professionals demanin tot allò que necessiten, tot allò que creuen que han de poder veure, als fabricants, i aleshores aquests ens van servint noves eines.”
En aquest moment tots els qui treballen en aquesta especialitat s’han convertit una mica en el cor de la medicina: “Els especialistes ens truquen per demanar-nos com ho poden fer per veure si el pacient té allò o té una altra cosa, i nosaltres intentem col·laborar-hi per decidir quin és el camí, quina serà la direcció per arribar a un diagnòstic.”
Abanda de fer les proves i d’ajudar els companys a escollir el millor camí per fer un diagnòstic, els metges especialistes en radiologia i diagnòstic per la imatge han començat també a tocar els malalts: “Hem començat a fer petites intervencions que estan suplint intervencions molt més agressives. Podem posar filtres a una vena cava o treure tumors de mama per aspiració, de manera que en alguns casos estalviem al pacient el pas per un quiròfan.”
De tota manera, aquesta evolució que ha sofert l’especialitat ha portat també a una superespecialització: “Hi ha especialistes que es dediquen només a mama, per exemple, i això fa que puguin treballar dins un servei de ginecologia i que quan una senyora va a veure el seu ginecòleg se li puguin fer totes les proves necessàries i, si cal, l’especialista, d’acord amb la resta d’equip mèdic, pot fer una intervenció petita, com pot ser una punció amb una agulla, o una de més important, com una biòpsia.”
I aquesta persona que treballa en aquest servei no es dedica a fer biòpsies pulmonars ni basculars, sinó que es dedica exclusivament a fer això:“La nostra especialitat no és curar, però sí que és ajudar a curar i per això hem d’estar sempre en contacte amb la resta d’especialistes i amb els metges de capçalera, perquè són ells els qui porten aquell pacient, però vénen a demanar-nos ajuda i els hem d’encaminar de manera que els deixem al més a prop possible del millor protocol a seguir per solucionar el problema d’aquell pacient.”
El doctor Salavador va estar més de vint anys treballant al Clínic, fins que l’any 1988 va decidir deixar-lo per començar a treballar en la medicina privada: “Del Clínic en conservo molt bons records i una estimació molt especial, perquè era un hospital molt humà, un hospital on tothom donava tot el que podia, hi posaven el coll des de l’auxiliar fins a tots els caps de servei, hi havia un tracte poc estratificat i això és molt important; es tractava de fer tot el possible pels malalts i no es mirava res més.”
Això era molt enriquidor, però les coses havien anat canviant en els darrers anys i Antonio Salvador va rebre l’oferta de passar-se a la medicina privada: “L’hospital va començar a perdre aquest caliu i arriba un moment que penses que tens més possibilitats de desenvolupar la feina que t’agrada a fora. Vaig començar a Creu Blanca dues tardes a la setmana, però després em van oferir ser el responsable màxim del servei i unes eines molt bones per treballar, i així va ser com vaig començar. Hi havia moltes possibilitats que el servei anés creixent i el cert és que ha estat així.
Actualment, el servei que dirigeix Antonio Salvador compta amb algunes de les millors màquines de diagnòstic per la imatge que hi ha al món i nombrosos especialistes i joves estudiants hi fan estades per veure com es treballa en un servei d’aquestes característiques: “Fa deu o quinze anys tothom se n’anava als Estats Units perquè allà tenien aparells que aquí gairebé no podíem ni somniar; en canvi, ara ja tenim a Barcelona el segon escàner més potent d’Europa i aviat en tindrem un altre que serà el primer que s’instal·larà al nostre continent.”
Tota aquesta tecnologia i els avenços científics que surten contínuament fan que els especialistes com el doctor Salvador hagin d’estar constantment informats i no deixar mai d’aprendre: “La formació contínua forma part de tota la medicina, però especialment d’una especialitat com la nostra que no para de créixer a un ritme cada vegada més accelerat.”
Com a docent, Antonio Salvador va treballar deu anys com a professor associat de la Universitat de Barcelona mentre estava al Clínic i ara continua formant tots aquells que passen pel seu servei i que volen aprendre més sobre radiologia i diagnòstic per la imatge: “El que sempre he dit als meus alumnes és que el més important és que no donin per normal una cosa que no ho és, perquè aleshores el diagnòstic ja descartarà aquella opció i costarà molt tornar-la a veure. Això és el que sempre més m’ha espantat de la meva especialitat: no veure alguna cosa que havies de veure i que això faci que els especialistes es posin a treballar per una altra banda que els va allunyant del que hi ha en realitat.”
De ben segur que aquesta especialitat no s’aturarà aquí i que cada vegada es podrà veure millor tot el que hi ha a l’interior del nostre cos i fins i tot prevenir el que pot passar en un futur: “Som molt a punt de veure canvis encara més espectaculars i això ho ha de saber la població, però sense enganyar-la com fa massa sovint la premsa, que dóna per definitius resultats que només s’estan estudiant. El que sí que s’ha de crear és una mentalitat preventiva, i en això nosaltres aviat hi podrem col·laborar molt més que no ho fem ara.”
