Text del 2004
És fonamental saber quina actitud tenen els pacients davant la vida.
.
Alhora que els temps i les societats canvien, hom percep una evolució de les patologies de l’ésser humà, a les quals la medicina ha d’adaptar-se: “Ara sorgeixen malalties que abans no hi eren o no se sabien veure, com les fibromiàlgies, l’astènia crònica o malalties neuropsiquiàtriques que encara es desconeixen. La patologia no sempre és orgànica, cada vegada n’hi ha més de psicosomàtica. Avui dia els metges hem de donar molt suport psicològic, que no vol dir compadir el pacient, sinó dir-li què li passa. Hi ha d’haver una especialitat que fonamentalment diagnostiqui.”
Per al doctor Joaquim Coll, cap de secció de medicina interna de l’Hospital del Mar de Barcelona, aquest és l’objectiu de la seva especialitat, que situa en el context mèdic actual: “A mitjan segle xx la medicina interna ho abastava tot. Ara és una especialitat ubicada més als centres hospitalaris i, com a consultora, als centres d’atenció primària. Les patologies més difícils de diagnosticar i de tractar són les que l’internista ha d’assumir. Ha de diagnosticar-les, esbrinar si allò que explica el pacient està relacionat amb la malaltia o bé amb l’entorn i estar al dia de tots els corrents terapèutics i diagnòstics.”
El doctor Coll és metge sense haver tingut precedents a la família. Ell explica quina va ser la seva primera vocació per la medicina: “Era una barreja d’esperit altruista amb voluntat d’aprofundir en allò desconegut i aportar solucions científiques. Un dels xocs més grans va ser entrar el primer dia a la facultat de medicina a l’Hospital Clínic i veure que érem dos mil alumnes. Era un entorn al qual calia saber adaptar-se per evolucionar personalment i professionalment. Des dels inicis vaig tenir una formació pràctica a l’hospital, on vaig introduir-me en medicina interna. Hi vaig conèixer excel·lents professors i especialistes, com Joan Vivancos Lleida, professor de patologia mèdica que ensenyava al costat del pacient. Em va condicionar la resta de la meva vida professional. No vaig desitjar marxar a l’estranger, ja que la formació d’aquí va ser suficientment bona.”
El doctor Coll va ser metge resident i adjunt a l’Hospital Clínic i va formar part de l’equip d’internistes que va renovar l’Hospital de l’Esperança de Barcelona. Finalment, obtingué una plaça com a professor titular de medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, vinculada a l’Hospital del Mar: “És positiu haver estat en hospitals diferents. En trenta anys de professió sempre m’he dedicat a la medicina interna. Un ha d’intentar ser expert en alguna part del coneixement mèdic, en lloc de superespecialitzar-se. Sense deixar de ser internista m’he aficionat a les malalties autoimmunes, que tenen menys pressió social que les infeccioses però que són molt freqüents, com algunes considerades com reumàtiques, determinades malalties de la tiroide o malalties neurològiques, entre d’altres. En la patologia autoimmune les cèl·lules del cos rebutgen una part del propi organisme. A causa d’un mecanisme desconegut, el cos actua contra si mateix. Dins les autoimmunes em dedico sobretot a les malalties sistèmiques, que afecten aproximadament un 5% de la població. És evident que tenen un component genètic, però també hi ha factors ambientals, respecte dels quals cada organisme pot reaccionar diferentment, i factors del mateix pacient, moltes vegades desconeguts.”
El pacient de medicina interna presenta una singularitat complexa: “A vegades, no li importa tant el dolor o els símptomes que té com el que es percep al voltant seu. Molts pacients no saben a qui explicar el seu problema. De manera que gran part de la meva feina és escoltar-los, amb la qual cosa t’adones que tenen malalties psicosomàtiques importants. És fonamental saber quina actitud tenen els pacients davant la vida, no pas per canviar-los-la sinó per ajudar-los a ser més feliços, detectar si tenen una patologia important, o bé que és important per ells, i explicar-los-la bé.”
Sol ser un pacient que ja ha visitat altres especialistes: “Aquests casos s’han de diagnosticar bé. Si no ho fem així, és fàcil que les persones vagin d’un especialista a l’altre. Això els aboca a situacions incòmodes, ja que han d’anar diverses vegades a diferents consultes mèdiques i fins al cap d’un temps més o menys llarg no saben quina especialitat els correspon. És molt important que tant l´internista com els altres especialistes sàpiguen dialogar i, sobretot, treballar conjuntament. El malalt té dret a tenir un sol metge que l´orienti i el conegui; però la seva malaltia sí que pot ser coneguda i influenciada per un conjunt de metges. Per aquest motiu és necessària una visió més global del pacient en el sistema sanitari actual.”
Per evitar aquesta situació, el doctor Coll segueix de prop el pacient: “Si ell accepta i decideix que és el meu pacient, n’assumeixo sempre la responsabilitat. Si li recomano un altre especialista, el torno a citar per saber el parer del meu company.”
De totes maneres, el doctor es mostra prudent amb la implicació personal en aquesta tasca: “Als meus alumnes els dic que en ocasions és necessari endur-se a casa els casos que no tenen diagnosticats. En tot cas, han d’estudiar-los, consultar amb altres companys i buscar bibliografia, però sempre han d’arribar al diagnòstic. L’entorn hospitalari té l’avantatge del treball en equip i de l’intercanvi professional, necessari per donar suport al metge. També cal separar els problemes personals dels problemes propis de la feina a l’hospital.”
En aquest entorn, el doctor Coll compagina recerca, assistència i docència: “Tot pacient enriqueix la recerca. L’assistència obliga a estar al dia, els canvis s’hi produeixen més ràpidament que a la docència, en què dónes a conèixer una visió més global. No pots donar als alumnes totes les novetats, sinó formar-los per a les malalties més freqüents a l’entorn en què desenvoluparan la seva feina. De docència no reglada sempre n’estem fent.”
En aquest sentit, el doctor Coll opina que “les societats científiques haurien de tenir un paper més destacat en la formació continuada, que hauria d’estar més reglada. Caldria que tinguessin la capacitat i l’obligació de seguir avaluant i acreditant el metge davant la societat. Quant a la docència reglada, reconèixer davant la societat que un alumne té el nivell adequat per exercir de metge, és una responsabilitat molt important per als professors de medicina. Personalment, m’aporta el privilegi d’estar en contacte amb gent jove. Amb la docència veig evolucionar el concepte de la vida i de la medicina a través de les diferents generacions de joves. A diferència de quan estudiava, ara tinc tres-cents alumnes repartits en grups de cinquanta persones per any, la qual cosa permet que ens relacionem molt.”
La gestió és una altra tasca que va prenent rellevància en l’entorn mèdic hospitalari d’avui. El doctor Coll, que ha gestionat la Societat Catalana de Medicina Interna i la Unitat Docent de l’Hospital del Mar, afirma: “gestionar és fàcil, sempre que tinguis temps per fer-ho. Allò difícil és fer de metge, diagnosticar.”
L’experiència professional i docent l’avalen per afirmar que “el nivell dels internistes catalans és excel·lent, com el de moltes altres especialitats mèdiques. La medicina que es fa al nostre país és una de les millors del món.”
