Text del 06-05-2009
No es pot comparar el nombre d’afiliats que tenim a Catalunya amb els que hi ha a la de la resta de comunitats. Tenim fama de ser individualistes i esquerps, però la meva experiència em diu que és tot el contrari.
Els pèrits de sinistres no valorem a la baixa, ajustem. Ajustar és, en certa manera, una funció social, perquè és una perspectiva antiinflacionista i que genera competitivitat entre els proveïdors.
El nostre teixit productiu és relativament escàs. El mateix podem dir de les inversions en recerca i desenvolupament. I pitjor encara: la formació que estem donant als nostres futurs professionals és més que incompleta.
Per què no es permet a les PIME que part del seu benefici quedi congelat, sense pagar impostos, per a quan hi hagi problemes?
Arturo Agud i Cabeza és president d’APCAS (Associació de Pèrits d’Assegurances i Comissaris d’Avaries) a Catalunya. L’experiència li ha permès constatar que la mentalitat associativa catalana no té equivalent a la resta d’Espanya. “No es pot comparar el nombre d’afiliats que tenim a Catalunya amb els que hi ha a la resta de comunitats. Tenim fama de ser individualistes i esquerps, però la realitat ho desmenteix. Passat Lleida, el concepte col·lectiu desapareix. Si una associació ja els sembla improcedent, una federació és impensable.”
Dels 2.200 afiliats a Espanya, 750 són a Catalunya. Una altra diferència que ha constatat és el concepte que es té sobre el pressupost d’una associació. “Aquí tenim la cultura de l’austeritat. Per a nosaltres, és important no consumir tot el pressupost anual. A la resta d’Espanya això no ho entenen.”
El senyor Agud explica les activitats de l’associació que encapçala. “Entre altres coses, oferim als nostres afiliats formació contínua. També treballem per traslladar la imatge de la professió a la societat. No ens enganyem: exercitem un ofici que no és gaire simpàtic, perquè la nostra tasca és valorar un dany, i la gent creu que sempre valorem a la baixa.”
De fet, en comptes de valorar a la baixa, la pràctica habitual dels pèrits és ajustar els preus. “No valorem a la baixa, ajustem. Ajustar és, en certa manera, una funció social, perquè és una perspectiva antiinflacionista i que genera competitivitat entre els proveïdors. En definitiva, vigilem la correcta reposició del dany patit.”
La composició de l’APCAS és bastant heterogènia. “Tenim membres que són metges, perquè també es fan peritatges sobre danys personals.”
Tanmateix, per a associar-se a l’APCAS cal complir uns requisits determinats. “Per a pèrits de danys en automòbils, demanem com a mínim el grau superior d’Automoció de Formació Professional. Per a danys diversos, demanem Enginyeria o Arquitectura, grau mitjà o superior. I per a danys personals, llicenciats en Medicina. En tots els casos requerim també que realitzin un curs d’especialització en assegurances.”
La realitat, però, és que hi ha pèrits fora de l’APCAS exercint sense titulació. “Poden exercir perquè és una activitat que, sorprenentment, no es troba regulada. Va haver un intent de regulació el 1989, però, per un defecte de forma, no va prosperar.” Això sorprèn més si es té en compte que Espanya fou el primer país europeu on la professió va ser reconeguda.
El 99% de la feina dels pèrits ve de les asseguradores. “Treballem tot el que són sinistres, majoritàriament col·lisions d’automòbils, i també incendis, fuites d’aigua i robatoris.”
També hi ha pèrits funcionaris. “La pràctica dels judicis ràpids ha fet que a Catalunya hi hagi set pèrits judicials en plantilla. De moment, cap altra comunitat autònoma ha copiat la iniciativa, que al meu parer és positiva perquè agilita la justícia.”
Una tendència creixent entre els pèrits és associar-se en gabinets multidisciplinaris. “És impossible saber de tot, i la tècnica és cada cop més complexa. Per a un incendi en una fàbrica de cotxes, per exemple, has de recórrer a especialistes (arquitectes d’estructures, enginyers de màquines, etc). El pèrit és qui els dirigeix i qui finalment signa el peritatge.”
En molts sinistres, acaben col·laborant estretament amb la policia científica. “És molt fàcil determinar si un incendi ha estat intencionat o no; més difícil és saber qui l’ha provocat.”
Però la feina del pèrit va molt més enllà. “Hem d’establir les causes, i després les circumstàncies, que poden influir en la indemnització (si està ben assegurat, si els capitals són correctes, si allò declarat a la pòlissa és l’activitat declarada, etc.). Per últim, cal valorar-ho tot i fer una proposta d’indemnització.”
Les noves tecnologies són un element imprescindible per als pèrits. “No s’entén un professional que no sigui àgil en el maneig d’un PC. Tots disposem d’ordinadors de sobretaula, de portàtils, de càmeres digitals, de gravadores, de PDA… Si no, estàs fora del mercat. Tot i necessària, sovint penso que la velocitat d’informació que els temps actuals demanden comença a ser malsana.”
Com a dada interessant, a Espanya es fan cada any vuit milions de peritatges de danys en automòbils. “Contra el que es pugui pensar, els esforços de la Direcció General de Trànsit per reduir els accidents de cotxe no acaben de notar-se. Tinc una teoria: el nombre d’accidents és directament proporcional al poder adquisitiu. Només que pugi el gasoil, baixa la sinistralitat. Això és així perquè l’automòbil no és un producte de primera necessitat.”
L’Euríbor i el nombre d’accidents també estan relacionats. “Si puja la hipoteca, s’agafa menys el cotxe i hi ha menys circulació; per tant, menys accidents.”
Arturo Agud, perfecte coneixedor dels accidents de trànsit, clama contra el cofoisme de les autoritats quan parlen del número de morts en carretera. “Quan diuen: Aquest cap de setmana només dos morts en carretera, i fa dos anys va haver-hi sis, estan falsejant la realitat. En comparar dades, cal també comparar el volum de trànsit, perquè possiblement no era el mateix, i resulta que no s’ha millorat.”
Lligant amb el tema de la crisi, el senyor Agud opina que hi ha bones raons perquè sigui més profunda a Espanya que a d’altres països. “El nostre teixit productiu és relativament escàs. El mateix podem dir de les inversions en recerca i desenvolupament. I pitjor encara: la formació que estem donant als nostres futurs professionals és més que incompleta.”
Aprecia molta diferència amb l’època en què ell es formà. “El nivell ha baixat molt. La pedagogia del progressa adequadament i de no fer repetir cursos ha fet estralls. La titulació d’ESO s’està regalant a alumnes que s’incorporen al mercat laboral sense els mínims educatius.”
Comentari a banda li val el paper jugat pels pèrits en l’origen de la crisi immobiliària espanyola. “En el peritatge de pisos s’han fet barbaritats. Fa deu anys vaig peritar per a una caixa a les Illes Balears, i els seus directors ja em comentaren que els preocupava molt la deriva que estava prenent el tema de les valoracions de finques. La bombolla ja es veia a venir.”
D’altra banda, Arturo Agud pensa que els nostres governants desconeixen la realitat de l’empresari. “No en tenen ni idea. No hi ha ni un alt càrrec que hagi treballat mai a una PIME, quan les petites i mitjanes empreses són el teixit productiu del país: en constituïm el 85%.”
En canvi, creu que potser es dóna massa atenció als sindicats i als EROS de les multinacionals. “Per què no es preocupen de quanta gent han hagut de despatxar moltes PIME? És bo invertir en obra pública; però cal gastar-s’hi tot el pressupost? Qui s’emporta l’obra pública són les mateixes empreses de sempre. De debò crea tanta ocupació l’obra pública?”
Arturo Agud encara espera una mesura anticrisi que beneficiï les petites i mitjanes empreses. “Per què no es permet a les PIME que part del seu benefici quedi congelat, sense pagar impostos, per a quan hi hagi problemes?”
