Text del 13/09/2018
De tercera generació hostalera, la qualitat ha acompanyat aquesta empresària al llarg de la seva trajectòria professional. Oferir el màxim confort en el seu establiment i aconseguir que el client en marxi amb el record d’una grata experiència, constitueixen els seus principals propòsits. Presidenta de la Unió d’Empresaris d’Hostaleria i Turisme Costa Brava Centre, lluny de veure competidors en els veïns, hi troba companys. I és que no dubta que el valor afegit que aporta cada negoci ajuda a llaurar el prestigi del sector i del territori.
La flaire de l’aigua salada i els pins impregna la meva memòria d’infantesa
Els meus primers records d’infantesa van lligats als estius que gaudíem a Calella de Palafrugell, a la piscina d’aigua salada de l’Hotel Duing, el segon dels establiments oberts pels meus avis. Tinc guardada a la memòria aquella especial flaire de l’aigua que el meu avi havia fet arribar des del mar fins a la piscina, on compartíem jocs amb els meus germans, en Bruno i en Nicolás, i els meus cosins. Era una aroma que es barrejava amb la dels pins i les alzines sureres que envolten Calella. Cada estiu invertíem un mes o mes i mig a aquell establiment privilegiat i, sense adonar-nos-en, fèiem una mica més estret el lligam familiar en aquest enclavament excepcional de la Costa Brava.
Visió emprenedora dels meus avis
Els meus avis materns eren propietaris d’una pastisseria de Barcelona, Pastisseria Boix. L’avi Joan, que era de Palafrugell, feia de pastisser a l’obrador, mentre que l’àvia Neus s’encarregava de la botiga. A principis dels anys cinquanta, decidiren comprar un terreny a la muntanya de Sant Roc de Calella, enmig d’un bosc d’alzines sureres, amb la intenció de construir-hi una casa familiar d’estiueig. En el moment de projectar-la, van planejar habitacions per a tota la família. Fou llavors quan canviaren de parer i decidiren aixecar un petit hotel de vint- i-cinc habitacions. En aquell moment no hi havia establiments d’aquesta mena; ni a Calella i ben pocs a la Costa Brava. Es pot dir, doncs, que els avis demostraren visió emprenedora en obrir aquest negoci, inaugurat el 1955. Tres anys després, davant l’èxit obtingut, van ampliar l’hotel amb una nova ala amb una trentena d’habitacions més.
Amb vint anys, ma mare fou l’única dona que optà al títol per dirigir un hotel
L’expansió del negoci dels avis continuà i, el 1963, inauguraren l’Hotel Duing. Ara aquest establiment ja no funciona i al seu lloc hi ha uns apartaments. Atesa la dedicació dels avis, la mare alimentà l’esperit hostaler des de ben jove. Un cop culminat l’ensenyament obligatori, encaminà els estudis cap al secretariat, amb la clara intenció de prendre en un futur les regnes de l’empresa familiar. En aquella època, l’hotel obria la temporada d’estiu, de setmana santa a setembre, i la Tere, la meva mare, començà a treballar-hi de ben joveneta. Més endavant, aprofitava l’època en què l’establiment era tancat per aprendre idiomes a l’estranger. Féu llargues estades a França, Anglaterra, Alemanya i Itàlia, que li permeteren familiaritzar-se amb les respectives llengües i agafar d’aquesta manera un bon bagatge per atendre els clients que a l’estiu s’allotjaven al Sant Roc. Paral·lelament, la mare es preparava per obtenir el títol de directora d’hotel. Amb vint anys, va haver d’anar a Madrid a examinar-se, una experiència peculiar perquè era l’única dona que s’hi presentà i es trobà envoltada d’una munió d’homes que, a més, eren més grans que ella.
Fill de diplomàtic, el pare voltà mig món durant la seva infantesa
Amb el títol sota el braç, la mare es féu càrrec de l’Hotel Sant Roc quan tenia vint-i-tres anys. Fins llavors, tot i que el negoci el conduïa l’avi Joan, l’àvia Neus n’exercia la gestió des de l’ombra. Ella era el cap visible de l’establiment, qui s’encarregava de coordinar el personal i atendre els clients. Demostrà una gran empenta com a emprenedora i penso que ens ha servit de guia per a la mare i, posteriorment, per a mi. Cal tenir en compte que continuaven vivint a Barcelona perquè l’hotel només obria a l’estiu. Fou a Llafranc durant l’estiu on la mare conegué en Bertran, el meu pare. Nascut prop de Casablanca, al Marroc, visqué una infantesa i una joventut molt itinerants, atès que l’avi patern, a qui no vaig arribar a conèixer, residia allà on el destinaven. D’aquesta manera, va voltar mig món, perquè a banda de viure al Marroc, també va fer estades a Amèrica del Sud i a diverses ciutats d’Europa. Finalment, vingué a Barcelona a treballar després de fer els seus estudis universitaris d’Econòmiques a París. Es casà amb la mare ara fa cinquanta anys. Inicialment, dirigia una empresa que comercialitzava catifes i papers pintats.
L’esperit inquiet de la mare la portà a fundar una innovadora acadèmia d’idiomes
Un cop casats, i una vegada encetada la maternitat, la mare decidí fer un parèntesi professional per atendre els meus germans i a mi. D’aquesta manera, durant uns quants anys, aparcà la seva dedicació a l’Hotel Sant Roc; a excepció dels estius, quan anàvem a Calella de Palafrugell durant les vacances i aprofitava per ajudar els avis. Ells encara tenien prou energia per tirar endavant el negoci. Cal dir que, malgrat tot, la mare mantingué un fort vincle amb l’establiment, atès que al llarg d’aquesta etapa ella assumia tasques administratives o gestió de reserves, conjuntament amb l’àvia Neus. Dona d’esperit inquiet, la mare decidí obrir en aquella època una innovadora acadèmia d’idiomes a Barcelona. Era un sistema revolucionari, basat en l’autoaprenentatge, ja que els alumnes rebien un paquet formatiu amb uns discos i uns llibres perquè cadascú estudiés al seu ritme. Aquella experiència durà onze anys, fins que agafà el relleu a l’Hotel Sant Roc.
Des de nena, sentia l’hotel com casa nostra
És al 1985 quan la mare emprèn un canvi radical a la seva vida, perquè tota la família, a excepció del pare, ens traslladem a Calella. El meu pare va seguir durant un parell d’anys treballant a Barcelona fins que ma mare el va reclamar per ajudar-la a l’hotel amb tota la part de la gestió econòmica. L’avi, amb més de setanta anys, considerà que havia arribat el moment de fer un pas al costat i cedir el testimoni a la seva filla. Jo tenia vuit anys i vaig viure aquella experiència sense drames, tot i ser un canvi significatiu, ja que venia d’estudiar al Liceu Francès i m’immergia en una escola de poble on la mentalitat era una altra. Jo era una nena de tarannà tímid, introvertida, a qui li costava fer noves amistats. Traslladar-me a aquell nou entorn significà abandonar la zona de confort, però em va servir per espavilar-me. Vaig completar els estudis obligatoris i, a partir dels catorze anys, vaig començar a treballar a l’hotel als estius per guanyar uns diners per als meus capricis. Encara que aquest era el primer contacte professional amb l’empresa familiar, el cert és que, des de ben petita, sentia l’establiment com casa nostra, perquè allí, tot i no dormir-hi, hi passàvem moltíssimes hores.
A la carrera universitària adquireixes una idea de tot i de res
Malgrat tot, i així com la mare havia assumit des de ben jove que donaria continuïtat al negoci familiar, jo no tenia gaire clar el meu futur professional. Per això, un cop completat el Batxillerat, i havent acabat el C.O.U., m’envaïren els dubtes. M’agradaven molt les ciències, i em vaig plantejar cursar la carrera de Farmàcia o la de Biologia. Finalment, vaig decidir agafar-me un any sabàtic, que vaig aprofitar molt perquè vaig marxar vuit mesos a Anglaterra per perfeccionar l’anglès. A la vegada, em serví per aclarir què volia fer amb la meva vida. D’aquesta manera, vaig tornar decidida a estudiar Turisme, carrera amb la qual vaig gaudir molt perquè vaig adquirir coneixements de tot i de res. Vaig obtenir una visió general i polièdrica del sector, tot i que sense especialitzar-me. Era l’excusa perfecta per continuar estudiant. Amb aquest esperit de seguir aprenent, un cop enllestida la carrera, vaig marxar a Alemanya per aprendre la llengua germànica, de la qual ja en tenia nocions. És quan viatges al país d’origen que t’adones de les mancances idiomàtiques, i la millor manera d’adquirir domini lingüístic és anant-hi a viure. Allí, hi vaig romandre nou mesos, compaginant l’estudi de l’alemany amb la feina en qualsevol professió per costejar-me l’estada al país.
Faltava aprofitar la descoberta del territori per potenciar els nostres negocis
Un dels aspectes més interessants que vaig descobrir a la carrera fou el concepte de «producte turístic». Hi havia una assignatura específica que rebia aquest nom, i tot just llavors el nostre sector s’obria a incorporar-lo a la seva activitat. És un concepte que enllaça hostaleria i territori, i permet aprofitar els recursos naturals que envolten els nostres establiments per donar valor afegit al client, fer-li més atractiva la seva estada entre nosaltres i potenciar els nostres negocis. Quan jo estudiava, hi havia qui disposava de caiacs i els llogava als turistes. Però, en canvi, a ningú no se li havia acudit organitzar excursions per resseguir la costa amb caiac i descobrir els racons més amagats del litoral; com tampoc no hi havia qui hagués tingut la visió que programar excursions per les Gavarres seria una activitat d’interès per a la gent que ens visitava i, a la vegada, un estímul per gaudir dels restaurants de la zona i pernoctar als nostres hotels. Aquella assignatura ens va obrir els ulls i ens proporcionà uns fonaments importants de cara a promoure millor els nostres negocis. És clar que hi va haver altres matèries que també ens aportaren coneixements d’utilitat, com per exemple la d’ofimàtica, que ens permetia programar amb Amadeus; l’economia financera, per a la correcta gestió de l’hotel… Però una de les assignatures de les quals tinc millor record és la d’història de l’art, atès que teníem una professora extraordinària. Malgrat que les sessions eren el divendres a primera hora del matí, i que a Girona els estudiants solíem destinar els dijous a la nit per sortir amb els companys, m’esforçava per acudir ben desperta a les seves classes.
No només vaig assolir una de les quinze places, sinó també la destinació somniada
L’etapa a Alemanya s’estroncà de manera abrupta perquè sorgí una interessant oportunitat al món del turisme. La Generalitat volia impulsar els Centres de Promoció Turística, una mena de delegacions comercials a l’exterior per a les quals oferia una quinzena de beques de treballar. Tot i que ja m’havia inscrit a un curs del Goethe-Institut, vaig decidir tornar a Barcelona a fi d’optar a una de les places. Una de les dificultats a què m’enfrontava era la desconnexió amb Catalunya, perquè m’havia integrat tant a la vida alemanya que ignorava la realitat del Principat els darrers mesos. És per això que, en arribar a l’aeroport d’El Prat, el primer que vaig fer va ser demanar als meus amics que m’informessin de tot el que havia passat a Catalunya en aquella darrera etapa. L’endemà mateix era l’examen, on vam concórrer centenars de candidats. Malgrat la dificultat, no només vaig aconseguir una de les quinze places sinó que, a més, vaig accedir a la destinació desitjada: París.
Aposta per obrir la Maison de Catalogne als ciutadans de París
Dos mesos més tard, viatjava a la capital francesa per incorporar-me a la Maison de la Catalogne, on vaig estar treballant per a la Generalitat. Allí endegàrem múltiples iniciatives. Tot i la meva condició de becària, m’assignaren molta responsabilitat, la qual cosa resultava molt motivadora. Així, obrírem una sala d’exposicions en la qual, entre altres, vam organitzar una retrospectiva sobre el romànic català. Fins i tot aconseguírem que Catalunya en Miniatura ens cedís tres dels seus monuments. Les oficines eren molt cèntriques, al costat de Saint Germain-des-Prés. Al principi només responíem consultes per correu i, al cap d’un temps, vaig proposar que potser seria bona idea obrir les portes d’aquell edifici emblemàtic a tothom, perquè poguéssim atendre personalment la gent interessada a conèixer Catalunya. La proposta prosperà i fou així que guanyàrem notorietat entre la ciutadania de París. Llavors tenia vint-i-dos anys i en feia tres que havia començat a festejar amb en Narcís, que mantenia l’esperança que un dia tornés a casa. Dos anys després d’haver estat vivint a París, vaig adonar-me que era moment de fer-ho.
Tectum, la meva primera aventura empresarial
Tot i reprendre la feina a l’hotel, de seguida vaig adonar-me que encara no era el meu moment. Malgrat haver acumulat força experiència, i que ja havia forjat un sòlid caràcter, la convivència professional amb la mare era complicada. Conscient que calia deixar passar un temps, vaig decidir crear una empresa orientada a la gestió de la qualitat. Era l’any 2000 i vaig detectar que, en el sector de l’hostaleria, les companyies tenien la necessitat d’adaptar els seus establiments a la nova reglamentació. El ministeri del ram havia establert unes normes d’homologació, de compliment voluntari, per aconseguir els segells de qualitat. El tema em va despertar interès, atès que no hi havia a la nostra àrea geogràfica ningú que ajudés les empreses hostaleres a endreçar casa seva i adequar els seus negocis als estàndards de qualitat que expedia l’ICTE (Instituto para la Calidad Turística Española). Vaig fer servir l’Hotel Sant Roc com a prova pilot. Un cop obtinguts els certificats de qualitat per al nostre hotel, vaig fundar Tectum, nom que en llatí equival a «sostre».
Preparava les empreses del sector hostaler per a les auditories de qualitat
En pocs mesos vaig reunir una dotzena d’empreses del sector hostaler interessades en els meus serveis. Aquests consistien a gestionar la qualitat dels establiments a partir del compliment d’un seguit de normes. En certa manera, la meva tasca se centrava a preparar els equips a través d’uns procediments prèviament establerts, per superar l’auditoria que els permetria obtenir les certificacions de qualitat. Es tractava d’entrar a recepció i oferir- los un seguit de patrons de treball per tal que, en arribar qualsevol client, aquest rebés un tracte adequat i estàndard. El mateix calia fer a qualsevol de les àrees dels hotels, des de la cuina fins al bar o el servei d’habitacions, per tal d’aconseguir que es respectessin uns procediments d’actuació que garantissin uns nivells homologats de qualitat. El propòsit era assessorar convenientment les empreses de manera preventiva perquè, quan arribés l’inspector, ho trobés tot correcte. Amb els nostres consells aconseguíem incrementar el valor qualitatiu de les empreses i, a la vegada, descarregàvem gerents i directors d’una tasca feixuga com és la de controlar i gestionar la qualitat. Els hotels amb què treballava Tectum responien al perfil d’empresa familiar i d’establiment de dimensions modestes; el més petit era un de Llafranc que disposava de vuit habitacions i el més gran comptava amb vuitanta habitacions, situat a Pals.
Al sector de l’hostaleria no hi ha competidors, sinó companys amb qui fem pinya
Aquella aventura empresarial durà set anys, en els quals vaig acabar incorporant dues persones perquè m’ajudessin en les tasques més feixugues, com ara l’anàlisi de les enquestes que realitzàvem per valorar la qualitat dels nostres hotels clients, realització d’informes, etc. Vaig vendre Tectum el 2007, després que la mare em demanés que agafés definitivament les regnes de l’Hotel Sant Roc. Em sento molt satisfeta d’haver contribuït a elevar el nivell de qualitat d’aquelles empreses gironines. Girona, i més concretament la Costa Brava centre, ha estat, històricament, una província amb un gran neguit empresarial, amb molta iniciativa, i pionera a l’hora d’implementar determinades innovacions, sobretot al sector de l’hostaleria. El nostre és un gremi que fa pinya, perquè som conscients que és amb l’esforç de totes les empreses del sector que adquirim un prestigi i se’ns reconeix per la nostra qualitat. No contemplem els veïns com a competidors, sinó com a companys que, si aporten valor amb la seva oferta de serveis, ens beneficien a tots els que formem part d’aquesta activitat i aquest territori. A Calella de Palafrugell, i a la Costa Brava per extensió, resulta difícil trobar un restaurant o un hotel que no et dispensi un bon servei. I això és un luxe i una sort, perquè si la nostra zona gaudeix d’un bon renom, i si els turistes continuen atorgant-nos la seva confiança i tornant als nostres establiments, és perquè cadascú de nosaltres procurem mantenir aquesta sana competència i brindar el millor de casa nostra. Ara mateix sóc presidenta de la Unió d’Empresaris d’Hostaleria i Turisme de Costa Brava Centre, entitat que l’any passat va complir quaranta anys de trajectòria vetllant pel territori i per aquesta tipologia de PIME que cada dia necessita aixecar-se d’hora i començar a treballar.
Que el client marxi amb el record de totes les experiències viscudes a l’entorn
L’entorn de Palafrugell gaudeix d’un munt d’ingredients que el converteixen en una destinació molt atractiva per als turistes. A partir d’aquí, hem establert convenis amb diferents empreses de la zona que ofereixen serveis d’interès per a les persones que s’allotgen a l’Hotel Sant Roc, com ara camps de golf, lloguer de vaixells o bateigs de submarinisme. D’aquesta manera, els nostres clients es beneficien de condicions preferents en l’accés a aquestes activitats, mentre que aportem a aquestes empreses un flux de públic que, a la vegada, aprecia més el nostre establiment gràcies a aquests serveis associats. Del que es tracta, en última instància, és que el nostre client visqui una experiència com més completa possible i que, quan marxi, ho faci amb el record de tot el que ha gaudit i tingui ganes de tornar. No es tracta que a la seva memòria només hi resti l’experiència a l’hotel, esmorzant a la terrassa i gaudint de la vista, sinó també que tingui ben present les visites als restaurants del voltant, una ruta amb caiac a la cova d’en Gispert o la cantada d’havaneres que cada any celebrem a Calella.
Confort dels residents de l’hotel i organització d’esdeveniments externs
Tots els establiments de restauració i hostaleria ens bolquem en la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, que des de fa més de mig segle se celebra el primer dissabte de juliol. És un esdeveniment emblemàtic per a Calella i un valor afegit per a la Costa Brava i la seva economia. Al marge d’aquesta vetllada, a l’Hotel Sant Roc organitzem actuacions cada setmana: els dissabtes de juliol i els dimecres d’agost. Són sessions musicals de diferents gèneres, des del jazz fins a les havaneres, passant, fins i tot, per la música de ball. El jardí del nostre establiment és un escenari magnífic per a les persones a les quals els agrada ballar. Les vetllades musicals les impulsà el meu avi, qui era un enamorat de la festa. Tot i això, el nostre és un establiment on preval la tranquil·litat, que busca oferir als seus residents el màxim confort i un espai de relaxació. És per això que, malgrat que en el nostre ventall de serveis oferim l’organització de banquets per a celebracions, hem d’establir uns límits, ja que prioritzem la comoditat dels clients que s’allotgen a l’hotel. Així, del 15 de juny al 15 de setembre, refusem qualsevol proposta aliena a l’activitat principal de l’establiment. El jardí, per les seves dimensions, ens permet fer esdeveniments lluïts, i fins i tot pot acollir cerimònies de casament. Tanmateix, limitem aquest tipus d’esdeveniments a un màxim de setanta persones, perquè volem garantir un estàndard de qualitat tant per als assistents a aquest acte com per a la resta de persones que utilitzen l’hotel. Per les mateixes raons, i perquè volem mantenir la tranquil·litat vinculada a l’establiment, renunciem als casaments al vespre. Som molt selectius en aquest sentit, la qual cosa no s’ha de confondre amb ser exclusius. Oferim uns serveis atractius amb uns pressupostos molt raonables.
Ens esforcem a obrir tot l’any per garantir-nos un equip molt competent i motivat
L’hotel funciona des de mitjans de febrer fins al 5 de novembre, tot i que, fins quinze dies abans de Setmana Santa, només obrim de dijous a diumenge. Ja fa quatre anys que obrim al febrer, perquè així aprofitem la campanya de la garoina (campanya gastronòmica de la Garoinada www. lagaroinada.cat) i, a més, ens permet mantenir l’equip humà tot l’any. Som uns quants, els restauradors que valorem la garoina, un fantàstic fruit de mar que és abundant a Calella. Cal dir, d’altra banda, que el restaurant de l’hotel, que gestiona el meu germà Nicolàs, i que té identitat pròpia sota el nom d’El Balcó de Calella, disposa de capacitat per funcionar de manera independent. Precisament per això fem l’esforç de mantenir obert l’establiment pràcticament tot l’any: per assegurar-nos aquests professionals competents i motivats que constitueixen l’ànima del negoci i que són els que fan possible que l’experiència dels clients sigui satisfactòria. La recepció, per exemple, està integrada per un equip de set persones que garanteix que, en tot moment, n’hi hagi almenys dues per atendre els hostes. El taulell de recepció és vital perquè constitueix el primer contacte que té qualsevol persona en entrar a l’hotel, a més de ser un node de comunicacions entre les diferents dependències. Per aquest motiu, fa vuit anys vaig decidir remodelar la recepció, perquè resultava poc còmoda i, sobretot, poc oberta per al client. Ara, qui entra a l’hotel es troba una finestra immensa amb el mar de fons i el somriure d’un dels integrants del nostre equip, disposat a fer que des del primer moment l’experiència sigui única i especial.
Els rostres del personal em transmeten molta informació
La gestió d’un hotel reclama saber coordinar un munt d’àrees. Compto amb un cap per a cada departament, que és qui em posa al corrent de l’evolució de l’àrea respectiva. Som com una família on hi ha un gran intercanvi d’informació. El meu tarannà positiu i resolutiu també hi ajuda, quan detecto que hi ha quelcom que no rutlla, no deixo que persisteixi, m’assec i ho parlem. M’agrada el bon rotllo i que tothom se senti bé amb el que fa. La porta del meu despatx sempre està oberta, i els qui em coneixen saben que sempre miro a la cara, els ulls diuen molt. De la bona relació existent a l’equip en dóna fe que hi ha mitja dotzena de professionals que ja treballaven a l’hotel quan el dirigia la mare. La cap de recepció ja porta un quart de segle amb nosaltres. Quan he hagut de seleccionar personal, he tingut més en compte la noblesa del candidat que no pas l’experiència que pugui aportar. Que et miri als ulls quan et parla és un símptoma de sinceritat. Les mans i l’expressivitat també diuen molt de la persona; i si veig que la timidesa forma part del seu caràcter, sé que no podré comptar amb ella per a atendre el bar o la recepció.
No vull renunciar a la comoditat dels clients per obtenir una quarta estrella
No només gaudim de fidelitat per part del nostre personal, sinó que comptem amb clients que fa molts anys que vénen a allotjar-se a l’Hotel Sant Roc. Recentment vam organitzar una festa per agrair la confiança d’una família que fa cinquanta anys que inicià la seva relació amb el nostre establiment. La procedència de la nostra clientela és molt diversa. El setembre és un mes en què abunden els anglosaxons: anglesos, escocesos, nord-americans, suïssos, noruecs… De francesos en tenim tot l’any, com també de catalans. De la resta de l’Estat, a excepció d’algun del País Basc o de Navarra, no en tenim gaires. Actualment, el nostre hotel reuneix quaranta-cinc habitacions, la majoria de les quals són dobles. A més de suites i cambres superiors, vaig crear-ne de familiars, perquè vaig adonar-me que era un mercat a l’alça. Vaig transformar algunes habitacions per donar cabuda a aquest tipus de clients, unint per exemple dues cambres i habilitant-hi espais comuns. La categoria del nostre establiment és de tres estrelles. És quelcom que mai no m’ha fet perdre la son, perquè tinc clar que no és una estrella addicional el que em permetrà aportar més qualitat. La categoria adjudicada respon, sobretot, a la mida dels passadissos; i no estic disposada a eixamplar-los i sacrificar el confort de les habitacions perquè m’atorguin una quarta estrella. El que de debò m’importa és saber que els nostres clients saben apreciar el servei i l’acolliment que els dispensem.
Millorar la rendibilitat sense sacrificar qualitat
De reformes, a l’edifici, en fem contínuament. Ja les duia a terme la mare i, gràcies a aquest esperit, quan el 2007 vaig fer-me càrrec de l’Hotel Sant Roc, l’establiment presentava un aspecte esplèndid. Fa dos anys vam afrontar una reforma important i vam refer el restaurant i la cuina. Això ens obligà a buidar l’hotel, però ara comptem amb una cuina immensa que, a més, queda oberta davant el camí de ronda, cosa que permet veure com treballa el pastisser, la part on es neteja el peix, etc. Fins i tot comptem amb una sala de fred d’uns vint-i-cinc metres quadrats. La cuina havia quedat petita perquè el restaurant, als darrers vuit anys, ha experimentat un creixement enorme. Amb una capacitat per a cent vint persones, el vuitanta per cent dels comensals vénen de fora. No fem bufet, tret per a l’esmorzar de l’hotel. La implantació del bufet em permeté reestructurar el personal, ja que abans, a l’esmorzar, hi destinàvem fins a vuit professionals. Això suposà una important reducció de costos, com també ho ha significat fer uns magatzems més grans per poder comprar a l’engròs i que el proveïdor no hagi de venir diàriament, amb el que representa quant a negociar millors preus. Amb aquestes decisions, millorem la rendibilitat sense sacrificar qualitat.
Amb el meu germà compartim els èxits
En Nicolàs és qui es responsabilitza del restaurant, mentre que jo m’ocupo de l’allotjament i de la gestió de l’hotel. Formem un bon tàndem i ens donem suport recíproc quan sorgeixen problemes. Qualsevol èxit el celebrem conjuntament, perquè tot ho compartim. Malgrat que els nostres caràcters són molt diferents, atès que jo sóc impulsiva i sempre estic pensant en iniciatives de futur, mentre que ell és més assossegat i és d’anar pas a pas, ens dispensem plena i mútua confiança. El meu germà gran, en Bruno, sempre és a l’ombra aconsellant-me i donant-me un cop de mà sempre que ho necessito. No hi és al dia a dia però el tinc de soporter incondicional! La quarta generació encara és molt jove, tot i que és divertit veure la Irati, la Maria i la Rita com juguen darrera la barra del bar a fer mojitos virgin de maduixa; o els nens: en Joan, l’Erik i en Pere com corren pel jardí de l’hotel sempre darrera d’una pilota. Ignoro qui dels sis voldrà seguir amb el negoci familiar però estic quasi convençuda i esperançada que algú d’ells ho faci.
La mare m’esbroncà en assabentar-se del meu segon embaràs
L’arribada dels meus fills és el millor que m’ha pogut passar mai. I he tingut la sort de comptar amb molt suport familiar per tirar-los endavant i no haver de renunciar a les meves responsabilitats professionals. En Narcís, el meu company, ha estat sempre al meu costat donant-me suport incondicional i compartint amb mi tots els meus projectes, il·lusions i, perquè no dir-ho, també mal de caps. També vaig ser afortunada tant durant els embarassos com un cop van néixer tant la Rita com en Pere. Van ser uns nens molt i molt bons, ja que només dormien i menjaven. Quan la Rita va fer tres mesos, vaig recórrer a la guarderia per poder dedicar-me plenament a l’hotel. Ella havia nascut a l’hivern i la seva arribada encaixà millor amb el meu calendari professional. En canvi, en Pere nasqué el 25 d’agost. Quan el dia de Reis vam comunicar-ho a la família, la mare, després de fer els càlculs pertinents de quan tornaria a ser àvia, m’esbroncà. El 24 d’agost vaig estar treballant des de les vuit del matí fins a mitjanit. L’endemà em vaig llevar indisposada i vaig anar a l’hospital per donar a llum. Pocs dies després, però, ja tornava a ser al peu del canó.
«Mama, t’estimo tant… que no sé fins a on»
Si en Narcís ha portat més la família, és perquè la seva feina li ha donat aquesta flexibilitat. Gerent de l’Institut de Promoció Econòmica, això li ha permès disposar d’un temps que les persones que treballem al sector de l’hostaleria no tenim. Aquest és un àmbit molt sacrificat, on cal invertir moltes hores i on no tothom hi és per vocació. Molts dels qui treballen a cuina, a restaurants o a habitacions, difícilment contemplaven aquest destí professional a la seva infantesa. És una tasca que et manté ocupat quan els altres fan vacances o en caps de setmana. Això, per exemple, em comporta perdre’m molts partits d’handbol o concerts de violí i saxo dels meus fills. Tanmateix, quan juguen a casa intento escapar-me per gaudir-ne ni que sigui cinc minuts. I, si no puc ser-hi, després m’ho ensenyen en vídeo i m’ho expliquen amb tanta passió que és com si ho hagués viscut en viu. Ser mare et permet descobrir l’amor incondicional i assolir el màxim nivell de felicitat. Hi ha coses que no tenen preu, com quan en Pere, que és molt afectuós i expressiu, em diu: «Mama, t’estimo tant… que no sé fins a on».
Transformarem una antiga fàbrica de suro en hotel
Encara que en Narcís fins ara no s’ha involucrat en el nostre negoci, ben aviat debutarà en l’hostaleria, atès que actualment iniciem les obres de construcció d’un nou hotel. Vam heretar una casa del 1700 amb la idea de projectar-hi un establiment que respongués a un plantejament sostenible, fent servir materials biodegradables i no contaminants, reciclats, productes de proximitat… L’entorn de Palafrugell ofereix molt bona matèria primera en aquest sentit. El suro hi tindrà un protagonisme especial, ja que Can Liret (nom que conservarem per a l’hotel) n’havia acollit una fàbrica. A partir d’aquí volem construir un relat que connecti amb aquella clientela, avui creixent, que valora els criteris de sostenibilitat.
Voler fer pedagogia sobre el Procés m’ha comportat problemes
A l’Hotel Sant Roc hi ha hagut penjada una estelada perquè vaig considerar que era una oportunitat per explicar a tothom què és el que volem els catalans. Fins i tot vaig preparar un text en diversos idiomes per fer pedagogia. En els darrers anys, he mantingut debats diversos a recepció, amb gent a favor i en contra. No tothom s’ho ha pres d’igual manera i en algun cas m’ha comportat problemes. Però continuo tenint penjada l’estelada a casa, per convicció. Considero necessari arribar a una entesa per resoldre el problema i que els catalans puguem decidir lliurement, i de forma democràtica, si volem una república independent. No podem renunciar a les legítimes aspiracions com a poble i persistirem amb els objectius marcats. Europa no entén com l’Estat espanyol manté aquesta actitud, impròpia d’un país occidental, i nega la possibilitat de fer un referèndum alhora que empresona gent innocent.
